dimecres, 26 d’agost de 2009

Profana, que algo queda

Lectures d'estiu... he tingut temps per fotre-li una llegida al llibre que em va tocar a la feina per Sant Jordi. És “Què vol dir ser contemporani?”, de Giorgio Agamben, un filòleg i filòsof, és a dir, un amant del sentit de les paraules. Defineix la persona contemporània com aquella que està més enllà de la seva societat, algú que hi veu la seva foscor... Aquest text està prou bé, en recomano la lectura. Però l'edició d'Arcàdia inclou també altres dos textos (tots dos són curts perquè són discursos pronunciats normalment davant la concessió d'un premi): 1) Què és un dispositiu? I, 2) l'Amic. El primer, relatiu als dispositius m'ha semblat digne de ressenya.

En el món dels humans hi ha bàsicament dues coses, la natura i allò artificial, fruit del treball de l'home. El dispositiu és una xarxa d'elements que fa una funció. L'exemple, lamentablement, més clar és el dispositiu policial: hi ha objectes, persones, ordres a complir en determinades circumstàncies i també persones (...). Agamben està amoinat perquè vivim en un món (aquesta darrera etapa del capitalisme) saturat de dispositius que coarten la llibertat humana. I treu a col·lació un altre concepte:

“[...] 8. Això vol dir que l'estratègia que hem d'adoptar en la nostra pugna amb els dispositius no pot ser senzilla, ja que es tracta d'alliberar allò que ha estat capturat i separat a través dels disposisitus per restituir-ho a un possible ús comú. És des d'aquest punt de vista que ara us voldria parlar d'un concepte del qual he tingut l'avinentesa d'ocupar-me recentment. Es tracta d'un terme que prové de l'esfera del dret i de la religió romans (dret i religió estan estretament connectats, no només a Roma): profanació [...] I si consagrar (sacrare) era el terme que designava aquesta separació de les coses de l'esfera del dret humà, profanar significava per contra restituir-les al lliure ús dels homes. Es diu profà, segons escrivia el gran jurista Trebaci, en sentit estricte, a allò que era sagrat o religiós i que és restituït a l'ús i a la propietat dels homes”.

Agamben no parla de tot el que hi ha més enllà: tots els delictes consagrats (verbigràcia) als profanadors dels dispositius que els han construit per interessos foscos, ni tots els sacrificis humans que comporta la profanació (el sacrifici se l'enduen només un grapat de persones mentres que el benefici de la profanació és per a tota la societat), ja sigui criticant o atacant institucions, costums o d'altres sistemes de control social que condicionen o limiten les nostres activitats, els nostres comportaments, la nostra llibertat.

Cada dia tinc més clar que no es poden destruir bona part dels dispositius existents en un sol dia, aquells que emparen l'abús, i també que segurament tard o d'hora la necessitat ens hi portarà, però també sé que només un esdeveniment extraordinari ho podria provocar. Mentres esperem podem anar desmuntant-los un a un, que per petit que sigui el resultat que n'obtindrem i per gran que sigui el sacrifici que hi posem, algo quedarà i que, poc a poc, arribarem a un món que comptarà, com a molt, amb dispositius efímers i superables, situació que també s'ha anomenat utopia. Crec que profanar allò que ens fa esclaus és un bon tribut a tots aquells que han fet alguna passa cap endevant. Per tant, la meva estratègia és clara: profana, que algo queda.

Dime qué haces tú por obligación y te diré qué haría yo por necesidad

Dedicado a todos aquellos que dicen que este mundo no funcionaría sin policía o ejércitos, sin dinero o sin horarios; sólo tengo una cosa que decirles, y es que si consiguiéramos ver el mundo a través del prisma de nuestras necesidades, seríamos capaces de afrontar retos muchos más ambiciosos de los que podemos asumir, mirando con estas lentes hechas a medida del que las fabrica.

dijous, 13 d’agost de 2009

Nuestras victorias son invisibles

Nuestras victorias son invisibles, pero existen y son como espectros que pueden aparecer en cualquier momento para dar clarividencia de nuestros éxitos como sociedad en el camino largo y duro hacia la libertad.

Ejemplos no voy a dar, porque no quiero escribir un post largo. Os voy a dar la manera de buscar ejemplos (esto es como lo del pez y la caña). Sólo tenéis que tomar a personas de diferentes generaciones por encima, enseñarles el mundo tal y como es, y luego preguntarles: ¿cómo era esto en tu época?. Así:
- Papá, esos señores de negro salen mucho por la televisión, pero nadie va a la iglesia y pocos se casan, y los que lo hacen sólo buscan una fiesta especial. ¿Cómo era en tu época?
ó
- Abuela, tío, ayer estuve con una chica y nos lo pasamos bien toda la noche, hasta el amanecer, tuvimos relaciones sexuales y nos intercambiamos el teléfono, no sé si llamarla porque fue divertido, pero... ¿cómo era en vuestra época?
ó
- Mira, mamá, yo quiero estudiar humanidades, porque creo que me puede enriquecer como persona y, si encuentro un trabajo, tengo más posibilidades de que ese trabajo sea de mi agrado. ¿Como era en tu época?

...y así hasta el infinito y más allá...

Haced unas cuantas preguntas y comprovaréis que la respuesta siempre empieza con un: "uy, en mi época...". Entonces sabréis que hubo muchos luchadores que vencieron para nosotros, aunque esas victorias fueran invisibles. ¿Alguien duda de que el mejor tributo que podemos hacerles es seguir avanzando, aunque cueste caro?.