Amor lliure [un relat eròtic d' @AnnaGaius]

Amor lliure 

Al principi només era al llit o al sofà de casa, però poc a poc la passió m'abordava a qualsevol lloc. Me l'enduia a diferents llocs de la ciutat, poc transitats però no del tot aïllats. Evitava les aglomeracions turístiques de la Sagrada o les Rambles, però no li podia treure les mans de sobre als bancs de davant de casa o, sobretot, al metro. La gent mira encuriosida però ningú s'atreveix mai a dir res, al metro. I per les mirades reconeixes als que són com tu, ardents.

Ja no em podia controlar, ja no ho volia. Poder fer-ho en quant el desig em bategués a l'estomac m'excitava i m'espantava alhora, temia el moment en què s'acabaria el misteri.

Ell sempre hi estava disposat, em deixava lliscar els dits humits en saliva fins al més íntim, embriagada per la olor a maduresa i al cuir que portava. El cor em saltava sota la samarreta. Provava de dissimular però, en el moment àlgid, del tot perduda en el seu talent, els colors em pujaven a les galtes i la respiració s'accelerava. Tancava els ulls un moment agafant-m'hi fort i desitjava secretament que tothom se n'hagués adonat. Volia provocar l'enveja dels altres, despertar la seva excitació…

Setmanes després d'haver-nos trobat les coses van agafar un rumb estrany, auguri del final. Vam seure al metro i vam perdre la noció del temps. Ja no hi havia parades ni destinacions. Només ell i jo. Fou, indiscutiblement, el millor que he tingut mai, potser per això també el més trist i esgotador. Un adéu que em va deixar adormida i amb llàgrimes als ulls. Quan vaig despertar ell ja no hi era.

Suposo que algú altre deu gaudir del seu mestratge mentre evoco una vegada i una altra els nostres moments junts, i això m'engeloseix. Mai fou meu i vaig saber sempre que el perdria, que l'alliberaria. Però no estava preparada encara.

Avui, recorro els vagons buscant-ne un de desconegut... un nou llibre per perdre-m'hi inexorablement i engelosir altres lectors.

Gràcies, Carla [no gaire cosa més que un relat eròtic curt]

Gràcies, Carla!

El trajecte el vam passar enganxats, la Carla i jo. Amb prou feines ens vam fer un parell de petons fins que vam arribar al nostre destí. El meu cap ja l’havia imaginada sense roba ni vergonya diverses vegades i després em va confessar que ella també havia estat tot el camí somiant sense haver de dormir, que els seus somnis també havien estat força humits...

[Maragall] Enmig de tant ensopiment sempre s’escapava una mà o una carícia oculta en un gest a priori innocent. [Sagrera] En aquelles condicions no podíem fer gaire cosa, però com que era hivern feia fred i, en tapar-nos amb la jaqueta, els petons els podíem substituir per apretades de mà. [Verdaguer] Sovint, li feia carícies a l’abdomen, i aleshores es retorçava fingint que tenia son. [Entença] La resta dels passatgers no sabien que quan ella es posava de costat desplaçava la seva mà cap el meu pit, per sota de la camisa, i jugava a cargolar-me el cabell mentre empresonava el meu braç amb les seves cames.

[Sants-Estació] Ens vam afanyar per sortir i ens vam retirar una mica per deixar anar tanta tensió en una sessió de cinc minuts de desig. Breu, però intens. Ella tenia pressa, havia de fer un encàrrec. El comiat, més amarg per la urgència que no pas per la separació física, només era un ‘fins demà’ i així vaig marxar, ben encès.

Tenia moltes ganes de prendre un bany i relaxar-me, però només disposava de dutxa. Obro l’aigua calenta, m’ensabono a càmera lenta i en baixar m'adono que la meva excitació és extraordinària, així que començo a jugar sol. Aviat la mà ja em lliscava pel cos com si fos la de la Carla mentre les dents em mossegaven els llavis. Involuntàriament, els meus dits van acabar en la part posterior. Tot d’una vaig començar a sentir un plaer immens i els gemecs es van convertir en crits. Gràcies, Carla, per aquell primer cop.