dimecres, 24 de novembre de 2010

No concibo

No concibo mentir,
no concibo agredir,
no concibo redimir,
no concibo competir.

No concibo la guerra,
no concibo la paz,
no concibo la sumisión,
no concibo la rendición.

No concibo el confin,
no concibo el sinvivir,
no concibo el postín,
no concibo el servir.


No concibo explotar,
no concibo claudicar,
no concibo callar,
no concibo predicar,

dimarts, 2 de novembre de 2010

Els àngels profanadors i la font màgica [en 3R]

Els àngels profanadors i la font màgica [en 3R]

Existeixen, tothom ho sap, infinites realitats paral•leles. Aquestes són tres de les realitats que van succeir fa molt, molt de temps a la vila de Fontsagrada de Montgraciós. Aquest poble s'alçava als peus del Montgraciós, anomenat així per la multitud de coses bones que oferia als seus veïns, com a acció de gràcia, gratuïtament. Entre aquests regals naturals que oferia trobàvem unes delicioses maduixes salvatges, els millors pinyols de les millors pinyes i els millors bolets de la terra; aquest indret també oferia una aigua amb propietats medicinals i curatives, gràcies als milers de filtres naturals que havia de superar l'aigua de la pluja abans de sortir per la font natural que, per les seves qualitats, era anomenada la font sagrada. La quitxalla s’hi referia com a “la font màgica”, ja que no entenien què era allò de les propietats medicinals però sabien que els efectes de l’aigua eren extraordinaris.

De vegades, les realitats paral•leles corren per separat, de vegades es creuen...

En Llibert arribà a Fontsagrada un plujós dia d'abril. Ràpidament va trobar un lloc on dormir i allotjar-se. De feina no li calia buscar, perquè ell era home de bosc i boletaire. Al poble tothom es dedicava a conrear les terres o cuidar les bèsties, així que en Llibert va cobrir una necessitat pròpia i oferia al poble una feina que també era necessària: trobava els millors bolets, les millors maduixes i, en ocasions, les millors fustes. Feia pocs dies que explorava el Montgraciós quan es va aturar a descansar en un lloc ben fresquet. Tanta verdor només podia significar que allà hi havia una font; no va haver de buscar gaire per trobar la font sagrada i beure'n fins quedar satisfet.

Ben aviat es va adonar que aquella aigua era especial, més bona que l'aigua de les altres fonts del poble. Així doncs, en Llibert bevia de la font sagrada cada dia quan baixava del bosc. Uns dies després parlà amb els vilatans d'aquella magnífica aigua i tots l'advertiren que la font era prohibida per als vilatans. Només els membres del Consell dels Primers i els seus familiars podien usar-la. L'excusa era que els millors homes del poble (els governants del Consell dels Primers i els cavallers que defensaven les contrades) necessitaven estar forts en tot moment i no es podien arriscar a que el seu consum massiu acabés per esgotar l'aigua posant en risc la seguretat del poble.

Corrien rumors que els antics mai no havien visc escassejar l'aigua de la font sagrada ni tan sols en èpoques de sequera i que abans no estava taponada, és a dir, rajava constantment sense esgotar-se. I, de fet, la veritat era molt més cruel: els membres del Consell dels Primers, que eren descendents dels primers habitants, comerciants rics o senyors feudals, n’havien prohibit l'ús per perpetuar la feblesa dels vilatans; així mai no gosarien atacar els membres del Consell i les seves famílies, mentre eren febles necessitarien la defensa que els oferien els primers. A més a més, els primers van descobrir que la feblesa evitava la rebel•lió, mentre fossin dèbils els podrien sotmetre millor. Els vilatans desconeixien la veritat de tot plegat.

[R1] En assabentar-se de la prohibició d'ús de la font sagrada, en Llibert va proposar-se distribuir aigua als vilatans, en solitari i sota el seu propi risc. Cada dia omplia una bota de vi amb l'aigua de la font i li donava a una casa diferent.
[R2] Quan va saber que l'aigua de la font era prohibida i que potser aquesta prohibició no estava justificada va disposar-se a distribuir-la ell mateix. Cada nit s'apropava a la font i omplia una garrafa. En tornar a casa, la distribuïa en diferents ampolles que després venia als vilatans, tot distribuint els beneficis entre les cases més pobres del poble.
[R3] La prohibició d'ús de la font sagrada va motivar en Llibert, que es va posar en contacte amb d'altres vilatans contraris a la prohibició. Tots plegats van decidir trobar una manera de distribuir l'aigua a tot el poble. I així ho van fer: cada nit baixaven a la bodega d’en Lluís, que vivia als afores, a prop de la font, i excavaren un túnel fins arribar a la font. En uns mesos van tenir les canalitzacions preparades i l'aigua de la font va començar a rajar per totes les fonts del poble.

Al cap d'uns mesos, la salut dels vilatans va millorar substancialment. La filla de la pobre Maria lluïa galtes rosades i les bosses dels seus ulls ja no eren morades; la boticària tenia molt poca feina, la gent gran caminava millor i fins i tot algun s'atrevia a demostrar que podia ballar. La canalla cantava cançons de lloança a la font màgica. L'alegria dels vilatans es va acompanyar ràpidament d'una felicitat i una tranquil•litat abans mai vistes. Abans l'alegria els ajudava a superar els mals moments, ara la felicitat ho omplia tot i l'alegria no era una vacuna sinó un bé abundant que els ajudava a ser més amables, molt més predisposats.

[R1] El Consell dels Primers no va trigar a assabentar-se que algú distribuïa aigua de la font sagrada, així que es va ordenar investigar-ho i detenir el responsable. Gràcies a les amenaces i, després, la tortura, els cavallers van aconseguir identificar en Llibert com a responsable dels fets.
[R2] Quan el Consell dels Primers va rebre l'avís del negoci d’en Llibert, va tancar la font i va començar a vendre l'aigua als vilatans a uns preus abusius i quasi inabastables, d'aquesta manera prohibien el seu ús i a més recaptaven diners dels vilatans més afortunats, fent-los una mica més pobres.
[R3] Alguns notables del Consell dels Primers van apropar-se a la vila amb un càntir ple d'aigua del riu i la van comparar amb l'aigua que sortia de les fonts. Aviat van descobrir les canalitzacions, les van destruir i van tractar d'impedir l'accés a la font amb murs i obstacles de tot tipus. Addicionalment, vigilaven la font i les seves rodalies. Un vilatà va delatar en Llibert com a instigador de l'obra.

El decret del Consell dels Primers era contundent i extraordinàriament breu: La profanació de la font sagrada es pagarà amb la vida.

[R1] Tan bon punt van detenir en Llibert, multitud de vilatans buscaven la clandestinitat de la nit o dels dies de mercat per anar a buscar aigua a la font i després l'alliberaven a les cases amb més problemes de salut. La gent els anomenava els àngels profanadors.
[R2] Unes setmanes més tard, els nois més joves van explorar el Montgraciós, tot trobant noves fonts d'aigua. Tot i que aquestes altres fonts rajaven molt poca aigua, podien arribar a acumular certa quantitat d'aigua que cobraven a un preu molt baix, fent una competència insuperable al Consell dels Primers, posant en qüestió la prohibició i aquells preus abusius. La gent va fer córrer llegendes sobre com s'obtenia l'aigua de la font i fins i tot es deia que eren esperits que es colaven per les escletxes de la muntanya, com si fossin àngels: uns àngels profanadors.
[R3] Un grup ben organitzat va actuar d'immediat, vigilant la font i el dispositiu de seguretat organitzat pel Consell. En unes setmanes, les guàrdies es van acabar i s'hi apropaven cada nit per recollir aigua. Com que actuaven de nit i només se'n podien veure les seves ombres o reflexos, els van anomenar els àngels profanadors.

El judici (i posterior execució) d’en Llibert s'apropava. Els membres del Consell dels Primers sabien que els vilatans continuaven bevent aigua de la font sagrada, així que tenien poc temps si volien fer quelcom. La nit abans del judici van trobar-se clandestinament per tractar de resoldre la situació.

[R1] Es van organitzar dos grups. El primer d’ells intentaria despistar els cavallers que guardaven els calabossos on retenien en Llibert. Van pujar al Montgraciós i van encendre petits focs, confonent els guàrdies que van pujar al bosc per no trobar-hi res. Mentrestant, un altre grup va retenir i emmordassar els guàrdies que vigilaven els calabossos per alliberar en Llibert, que va fugir immediatament. Aquell va ser el punt en què la paciència dels vilatans es va esgotar i van començar a desobeir el Consell dels Primers fins que la font va ser alliberada, uns anys més tard.
[R2] El debat es va allargar extensament. Alguns dels vilatans atacaven en Llibert acusant-lo d’enriquir-se amb la font sagrada i, de fet, el comparaven amb els membres del Consell dels Primers. Anys després es va descobrir que aquests darrers eren els informadors dels membres del Consell dels Primers, però en no saber-ho alguns van dubtar si era convenient defensar o intentar el rescat d’en Llibert. El poble va assistir emmudit al judici d’en Llibert, que va ser condemnat per traïció i tot seguit fou executat allà mateix. Tot i que hi havia hagut opinions contràries, tots estaven d’acord en l’abús que es cometia impedint el lliure accés a l’aigua de la font i mai no van deixar d’intentar alliberar la font. 54 anys després dels fets que hem explicat, i després de moltes baralles i enfrontaments, el poder del Consell dels Primers va ser reduït a la gestió de les seves pròpies terres i la font fou alliberada.
[R3] Després d'un breu debat, van reunir tots els veïns del poble i van marxar cap a les cases, una a una, dels membres del Consell dels Primers, que no s'esperaven la visita i els van agafar desprevinguts. Els van arrestar a tots i els van retenir. El dia següent, el judici a en Llibert es va convertir en un debat sobre els Primers. Van concloure que s'havia d'impedir, en el futur, que ningú no tingués poder sobre els demés i que els Primers s'integressin en les tasques comuns del poble, sense cap privilegi, dedicant les seves propietats al bé comú. Així fou com instituïren, en les propietats dels Primers, cases de peregrinatge, molins, cases d'esbarjo i residències d'hospitalitat per a malalts.

Aquells fets van ser coneguts com 'els cultius dels àngels profanadors' i cada mes d’abril es celebraven uns festejos en el seu record.