divendres, 23 de gener de 2015

El desencís de la Blava, en Fred i el senyor Precís



Una tarda d'estiu ben corrent corria per les corredisses del parc un petit corrent rondinaire. Al seu esguard, la Blava corria darrera d'un ocell cantaire, enterbolida en el seu pensament per la sensació que res no podia sortir malament, que tot era perfecte, que el moment, més que perfecte, era absolut. De sobte va topar amb en Fred, al temps que queia a terra en l'esforç definitiu i probablement exitós, d'enxampar l'animaló. Tot d'una, per sobre del seu cap, la Blava va advertir l'esquinçada d'un raig de sol, que s'escolava entre els cabells tremolosos de la riallada d'un noi que, a més de ser-ho, és deia Fred. El corpulent sac d'astúcia, tot aprofitant el neguit de la criatura voladora, va aconseguir enxampar-la i, sense negociar paraula ni miraments, va fer mitja volta i va marxar sense dir ni tan sols adéu, amb el premi aconseguit de l'esforç aliè.

Ai, pobre Blava! Ella i el seu idealisme, que només volien acaronar l'ocellet i ensenyar-lo a sentir la escalfor humana per un sol segon, un segon de res! Mentre el perseguia, el seu somriure anunciava alegrement que un cop agafés la pressa se'n atiparia fins a l'infinit de veure-la marxar volant un sol cop, amb l'esperança que tornés o, si més no, que en endavant tindria una nova amistat amb qui compartir les mores que, com la rosa, són l'ofrena miraculosa d'un matoll a primera vista ofensiu.

Quina traïdoria la del bon observador! I és que, en bona coincidència d'intencions respecte de l'acció d'en Fred, a la vora de l'indret on s'havia precipitat la Blava, hi havia el senyor Precís. Amb la perfecció d'un erudit va dirigir-se a ella i li va parlar dels fets. Un per un, va detallar tota la seqüència, posant l'accent i l'èmfasi en els errors de la Blava i els encerts d'en Fred. Escrupolós i ben encertat, va analitzar el fet i, sense demanar el vist-i-plau a ningú, es va erigir en l'autoritat denunciant i arquitecte de la resposta.

És clar, la Blava era víctima de la ràbia i es consumia en desitjos de venjança. Tant era si l'ocell volia ser lliure, si el pla del senyor Precís estava ben adreçat a l'objectiu que havien acordat sense tractes de paraula o, en qualsevol cas, si aquella era una guerra que calia encetar i guanyar. Conquerir! Llibertat! Pau! Victòria! Tot! Tot! Tot!

Semblava prou clar que els fets que esdevindrien a continuació serien els següents: 1) el senyor Precís alliçonaria la Blava a fi i efecte de traçar l'estratègia necessària per recuperar l'ocell, 2) La Blava, amb l'ajuda del senyor Precís aconseguiria fer-se amb l'ocell i, 3) amb una demostració de força davant d'en Fred, aconseguirien el domini absolut i indiscutible del parc.

“Perfecte, perfecte!!! Això no pot sortir malament”. Estranyada per l'orgull que li pujava de les mans al cap, la Blava començava a neguitejar. Després de la fase de convenciment arribaven els dubtes. Tanmateix, es negava un i altre cop: “No, res no pot sortir malament”. “Una cruïlla letal per les meves esperances de recobrar l'ocell... bé, recobrar... de fet no l'he tingut mai. I per què el vull jo aquest ocell? Estic segur que vol venir amb mi”. La balança havia de caure en funció de la gravetat que dictaria la pròpia autoestima. I la Blava s'estimava tant a si mateixa que ja no ho va dubtar més: “sí, amb mí és com millor pot estar perquè, de fet, jo el deixaré volar tant com vulgui, li donaré aliments i escalfo, si és que així ho vol; no l'obligaré a estar amb mi, tot i que n'estic convençuda que voldrà venir al meu costat cada dia de la seva vida”. En realitat la Blava no sobredimensionava el seu valor; era una nena ben responsable i intel·ligent, afectuosa i sempre tenia bones paraules pels demés sense caure en la feblesa, tothom se l'estimava molt, raó de més per pressuposar que l'ocell voldria quedar-s'hi.

Ves per on, que en arribar a casa d'en Fred van veure l'ocell lliure volant pel menjador de la casa, tot esvalotat. Ben sovint, l'ocell s'adreçava a una gàbia nova i llampant, situada al costat de la taula, en un moble ben cofoi, on gaudia de pinso i aigua. Finestres i portes ben tancades, però. Aquesta nova situació de l'ocell va refermar la Blava en les seves sensacions. L'ocell tenia de tot, però no podia marxar quan volgués, tenia prohibit el passeig voluntari i en cap cas no podia jugar amb d'altres ocells. “Com deu estar patint, el pobre animaló”, pensava la Blava.

I sense esperar un dia més, la Blava i el senyor Precís van establir el pla definitiu per capturar l'ocell. En un primer moment, la proposta del senyor Precís era força captivadora, ja que ho farien tot sense causar cap perjudici, sense complexitat però amb riscos per a ells. Tot i així la Blava li va donar un parell de voltes i va concebre una nova idea, més arriscada per a ells i, a canvi, més simple i realitzable. El senyor Precís s'hi va negar en rodó, i es va negar a col·laborar en cap altre pla que no fos el seu. La Blava, lleial a l'empresa comú, va haver d'accedir i es van posar a treballar.

El dia assenyalat havia estat escollit en funció dels horaris i els moviments propis de la casa d'en Fred, i en arribar l'hora prevista, van procedir a l'acció. El cel estava ennuvolat i a mig camí la blava proposà suspendre'n l'execució. El senyor Precís s'hi va negar, intransigent com s'havia mostrat fins al moment. Un cop a la casa, van esperar el moment oportú i la Blava es va enfilar a l'arbre que la portaria fins al finestró sense tancament de la torreta superior. En aquell moment va començar a ploure i fou aleshores que es va adonar del parany: el risc de l'acció se'l va endur tot ella!

Ara ja no es podia aturar, va agafar l'ocell, que tremolava desesperat, el va ficar en una caixeta i va tornar a pujar a la torreta. Tot seguit deixaria caure la caixa, lligada amb una corda, fins que el senyor Precís la va recollir. La teulada relliscava com si fos gel i, no sense esforç i una bona concentració, la Blava tornà a l'arbre i, en un moment, ja era a terra. La satisfacció d'haver acomplert amb el seu propòsit li va farcir tot el cos. “Quina il·lusió, l'ocell ja és nostre!”, va cridar dins seu.

El senyor Precís havia desaparegut amb l'ocell. La ràbia se li escapava en forma de llàgrimes pels ulls i corria cap a terra, barrejant-se amb la pluja.

Tres dies més tard, el senyor Precís actuava com si fos l'amo del parc, i totes les persones li retien homenatge, en honor a la bellesa del cant de l'ocellet que portava lligat a la mà amb una corda. Tot fou veure-ho i la Blava va apretar les dents en senyal de venjança. Hàbil, es va dirigir a una botiga per comprar unes tisores i va seguir el senyor Precís fins que el va veure prou distret com per tallar la corda i agafar l'ocell. I just en el moment en què tallava la corda i agafava l'ocell va aparèixer en Fred.

Els ulls exaltats del senyor Precís pel robatori que tot seguit va denunciar a gorja oberta, es van obrir encara més quan la Blava va deixar anar l'ocell, després de fer-li un gran petó. Al seu torn, en Fred també els va acusar de robatori. I enmig del bullici que s'havia aplegat en sentir els crits d'uns i altres la Blava va exclamar: “Ni vostre ni meu, aquest ocell serà de qui vulgui ser!”. En Fred s'hi va llençar a sobre, decidit a ofegar-la amb les seves mans, i el senyor Precís el va intentar aturar. Aleshores l'ocellet, que s'ho mirava tot des de la branca d'un arbre, va dir la seva deixant anar una bona tòfona d'excrements, que caigueren en el petit espai que tots tres compartien en la seva disputa. Uns i altres, que pretenien decidir com havia de ser la vida de l'ocellet, van rebre una bona lliçó. I així fou com l'ocell va rubricar el desencís de la Blava, en Fred i el senyor Precís.


Nota: quan els humans ens apleguem segons afinitat política i formem grups grans actuem com la Blava, en Fred i el senyor Precís. Podeu jugar a canviar aquests noms per les etiquetes que emprem (anarquistes, comunistes, nacionalistes, socialistes, marxistes, llibertaris, social-demòcrates, liberals, republicans, ...), tan se val quines escolliu, de ben segur que uns i altres adoptem en algun moment les actituds dels personatges d'aquest conte. És en pensar-hi i en rectificar que confluïm en les grans qüestions ètiques que, des de temps llunyans, anem construint i compartim. Salut!