dijous, 19 de desembre de 2019

Tremolor al carrer Gayarre nº 66



Li deien Joanot perquè tenia el nas rodó i voluminós. S’engrescava amb tot, jugava a totes hores, s’encuriosia de qualsevol misteri que li oferís la vida. Ja de molt petit mirava de comprendre totes les coses. Tenia ànima de científic, de cercador. Alegre de mena com era, es deixava endur per qualsevol papallona. La vida, però, li havia preparat una sorpresa que el va embadalir des del primer moment.

El primer cop que va tenir consciència del misteri era de nit. Tornava a casa amb els pares després d’un diumenge de tardor a casa dels avis. El vent, que nogensmenys era suau, topava contra la paret del solar on tenia prohibit entrar. Els pares sempre li deien «aquest lloc no és per als nens. Hi ha andròmines amb claus i rovellats i, a més a més, aquest indret està maleït. Hi volten esperits i males energies». No hi podia jugar, no hi podia entrar, no el podia mirar. Cap excusa no valia, cap motiu podia passar per sobre de la prohibició que els pares s’esmerçaven a deixar ben tancada. Aquella nit, en passar pel costat del solar, corria el vent entre els matolls, i colpejava contra la tàpia que, alhora, era la paret de l’edifici del número 68 del carrer Gayarre. Al número 66 ja no hi quedava res, només el record d’una casa baixa que esperava el torn per a ser construït de nou que els entrebancs burocràtics endarrerien sense descans. El pare li va estirar la mà per a que no mirés. En el darrer instant, va sentir que el vent, en estimbar-se contra la paret, deia: «No s...». Era el crit d’una noia jove, d’això n’estava segur.

Passaven els dies i no es podia treure aquella veu del cap. Apareixia als seus somnis, el sorprenia en cada moment de foscor, ballava als seus peus mentre caminava, el sobrevolava quan s’escoltava la mestra a l’escola, li feia la guitza a l’hora de dinar. Havia de saber què hi passava allà. En Joanot era fill d’obrers i, en aquells temps, la mare i el pare treballaven fins tard, així que en acabar l’escola, tot seguit de la preceptiva estona de joc al parc que hi havia enfront del carrer Gayarre, nº66, l’avi el portava a casa seva, on berenava i, prou vegades, sopava. Un dia va trobar l’àvia mig adormida a la seva vella butaca; l’avi rentava la cuina abans de tornar a embrutar-la i va aprofitar el moment.
- Àvia, per què està buit el solar del carrer Gayarre?
- Ai, fill, què vols que et digui, perquè hi ha embolics de papers. Ja saps com és el món dels grans, un embolic estúpid.
- Sí, però allà hi havia una casa, no?
- Si tu ho dius...
- És clar que hi havia una casa! Encara es veuen les escales, les rajoles blanques de la cuina i la paret d’una habitació.
- Doncs sí, hi havia una casa.
- Veus! I qui hi vivia, allà?
- Ai, nen, no siguis pesat.
- Ho vull saber!
- No hi tens res a fer, en això, tu!
- Doncs diré a la mare que m’has donat llaminadures.
- Seràs descarat! Au, marxa!

No ho va aconseguir amb l’àvia, i aquell intent havia acabat malament. Va haver de buscar altres fórmules. Ningú no en parlava, i aquella veu encara el perseguia. Va deixar anar tota la seva intel·ligència per trobar alguna pista. A la botiga de llaminadures li van donar mitja resposta: «uns pobres, fill, uns pobres», sense cap més concessió. A l’escola va preguntar al conserge i li va validar aquesta versió, afegint: «una història molt trista que no et mereixes sentir». La seva recerca començava a tenir sentit quan, un altre cop, va aparèixer la veu, completant la frase. «No sortiré!» va sentir clarament un dia de camí a casa de l’àvia. Era una veu de noia jove, i tenia una sonoritat aguda, desesperada, enrabiada. De moment no en sabia res més que això. Tenia clar que havia topat amb alguna mena de solidaritat entre pobres per amagar-se les penúries i les misèries.
De tornada cap a casa, aquella nit tornava a bufar el vent, la veu va tornar a sorgir de la paret. Li va semblar sentir «Joanot». Va sentir l’impuls d’explicar-ho al pare. Va desistir, estava mort de por, es va girar un cop més, el seu cap ennuvolat sentia una estranya atracció cap a aquell indret, que el sacsejava per dins. Semblava com si aquella veu desesperada demanés la seva ajuda. Cada matí, de camí a l’escola es mirava la paret, que li parlava. El dia següent, d’amagat, es va escapar al solar i es va mirar el mur amb atenció. La seva actitud tafanera i quasi científica volia investigar. El so semblava provenir d’una de les estances en concret. A la part superior, hi havia una sanefa blanca i blava, de formes quadrades, un estil grec que imitava les onades amb una geometria grollera. El paper que decorava aquell racó era de colors suaus i difuminats; hi va trobar alguna cosa estranya. S’apropà. Al costat de quelcom que semblaven unes restes de ferro, rovellat, és clar, hi havia una brutícia, quasi negra, deixava entreveure un color granatós. El vent bufà un cop més. Ara la imaginació del petit ja volava lliure i sentia una veu de noia que li dea «Joanot, ajuda’m». El noi va caure de cul, pres per l’esglai va fer un crit. El cos li demanava córrer i així ho va fer. L’avi el va sentir, el va portar cap a casa.

El segon interrogatori a l’àvia va ser més eficaç. Amoïnada per la dèria que el xiquet havia agafat per aquell tema, l’àvia pensà que potser era millor explicar-li tot el que sabia i persuadir-lo de tornar a ficar els peus en aquell solar: «Fill meu, el que va passar allà és una història molt trista. Tot va començar el dia que la senyora que vivia allà va rebutjar el carter. Aleshores, això era un poble, no gaire gran. La dona, que vivia a la casa que els pares li havien deixat en herència, festejava amb un xicot, que tenia molt poca sort. El carter va tenir el caprici de casar-s’hi, però ella s’estimava més el seu obrer, s’hi va casar i finalment van tenir una filla. L’altre noi no va deixar de pretendre-la. Al principi li portava flors, després bombons. Ella no li va acceptar cap dels seus regals i un dia, tot borratxo, la va anar a trobar i quan la va tenir davant, la va despullar per la força i diuen que va intentar fer-li coses dolentes. Només es va endur una bona plantofada a les parts baixes i una bufetada ben grossa. A aquest mal se li va afegir la mala fama que va adquirir, ja que la noia es va procurar d’explicar-ho a tothom. El refusat era fill d’un encarregat de Correus, i tenia el futur més que assegurat, però va haver de passar per totes les etapes abans d’ascendir, i en el primer moment feia de repartidor de cartes, entre elles les cartes del jutjat. Un bon dia van començar a arribar-li cartes del jutjat. El primer dia, el carter es va plantar a la porta i encara va gosar demanar-li perdó i matrimoni, doncs en cas contrari no li lliuraria la carta. Li va tancar la porta als morros i a partir d’aquell moment el carter no va lliurar-li cap més carta. Les notificacions del jutjat, el contingut de les quals era conegut pel carter, que les va obrir totes, donaven compte de la persecució judicial del aleshores ja marit de la dona, sindicalista actiu, que incloïa com a condemna una multa ben engrossida. En no rebre les cartes, el procediment va avançar en rebel·lia de l’acusat; mentre ells creixien amb totes les dificultats criaven la filla que havien tingut amb tot l’amor del món, fins que un dia, la policia va esperar el pare i el van detenir quan arribava de la feina. La condemna havia augmentat, donats els incompliments de la condemna que havia acumulat, i que desconeixia, dit sigui de pas. A la presó, funcionaris i interns ben pagats es van preocupar d’eternitzar la seva estança, mentre la dona intentà esbrinar què havia passat. El deute havia anat creixent fins a unes quantitats inassumibles i s’havia iniciat l’execució del patrimoni de la societat matrimonial, que quedaria en propietat de l’Estat. Quan la dona va aconseguir accedir a l’expedient judicial ja era massa tard, el desnonament havia estat acordat i només faltaven tres dies per a que s’executés. El veïnat es va mobilitzar. La filla, ja adolescent va prometre a la mare que no les traurien de la casa, i el dia dels fets es va encadenar a la paret, mentre fora dones, homes, nens i nenes es van concentrar per intentar aturar el desnonament. La policia va mostrar tota la seva brutalitat. El jutjat havia ordenat acomplir amb aquella ordre judicial tant si com no. Hi ha qui diu que el jutge estava comprat per l’intendent provincial de Correus, que ja deus imaginar qui era. Quan la policia va entrar a la casa va anar a trobar la xiqueta cridant que no sortiria d’allà, que l’haurien d’arrencar de la paret. I així va ser. I bé... la resta ja és història». Així va acabar l’àvia el seu relat, amb un aire de misteri que en Joanot es va ensumar. Malgrat les seves súpliques, l’avi ja li portava la jaqueta per portar-lo a casa dels pares. Aquella nit, en passar pel carrer Gayarre, el terra va tremolar i la paret va cridar un altre cop: «Nooo!, noooo!». L’espantada que va sentir en Joanot no es podia comparar amb la curiositat que va sentir pel final de la història.

L’àvia ja no va tornar a deixar anar un sol mot al respecte, però aleshores va preguntar al pare i aquest cop sí, el pare va voler explicar-li: «Joanot, és una història molt trista, de veritat que la vols saber? -sí, sí, feia el nen amb el cap-. Veuràs, jo encara era petit, com tu, però tot el barri en parlava. En compliment de l’ordre judicial, els policies van provar de tallar el cadenat i en aquest intent van ferir la noia, que es resistia amb totes les seves forces, fins que la mare va accedir a desfer el cadenat. L’enrabiada de la nena va ser tan escandalosa que els va donar l’excusa que buscaven per enviar-la al sanatori, i d’allà no va tornar a sortir. La mare va buscar justícia per la seva banda, i també va acabar empresonada. Després, per ordre del jutge es va enderrocar la casa, i així es va quedar el solar fins al dia d’avui. Vet aquí que ja saps la història del racó més negre i vergonyant del nostre barri. Per suposat que aquesta història va canviar el nostre veïnat per sempre més. Des d’aleshores, tothom es va conjurar per fer justícia, la fama de l’intendent de Correus va córrer arreu, i hi havia oficina o bar de la ciutat on no l’assenyalessin. Va ser trobat mort uns anys més tard, en la més absoluta misèria i d’aquell temps ençà, cada cop que veiem venir una injustícia hi plantem cara».

El destí del solar va ser objecte de preguntes i les seves corresponents explicacions. Segons narrà el pare, un usurer va comprar el solar a la subhasta, i estava decidit a edificar uns apartaments de luxe. Comerços, veïnes i associacions van oposar-s’hi i tot i així l’home va portar capa allà les màquines. Quan van entrar al terreny, es va sentir una tremolor molt forta, una de les màquines va ser engolida per la terra, i l’altra va caure darrera, quedant inutilitzada. Per donar tranquil·litat al barri, l’ajuntament va dir que la causa havien estat unes obres de manteniment del ferrocarril suburbà. Pitjor. Els qui s’ho van creure vivien neguitosos que se’ls caigués la casa, els qui no s’ho havien empassat tenien por que el malefici s’estengués arreu. De tant en tant tornaven les tremolors. Unes setmanes després, l’usurer va patir un infart mortal. El solar va quedar en pau, xiulant de tant en tant als visitants el missatge que desvetllava la història de la casa a qui volgués parar l’orella.

Les tremolors es van deixar de sentir el dia que el barri es va reunir per reclamar una solució, que inclogués una recerca sobre la causa de les tremolors, el refermament del subsòl i la seva conversió en equipaments pel barri. Després de moltes reunions van decidir construir-hi una escola per als xiquets. En Joanot va anar-hi el dia que els veïns hi van anar amb un arquitecte, decidits a aixecar l’escola ells mateixos. Amb unes sondes van aconseguir esbrinar l’origen de les tremolors, una escletxa oculta que començava allà on s’havia encadenat la noia i que, en la seva diminuta dimensió havien causat un moviment més abaix, que calia refermar. Tot just es va descobrir el problema i la solució l’Ajuntament va posar-se mans a l’obra i edificar una escola que avui encara és oberta. En Joanot hi va portar orgullós els seus fills que anys més tard, en conèixer la història, van emprendre un projecte de memòria per evitar que aquella història no quedés en l’oblit, i el barri fos conscient del seu passat i protagonista del seu futur.


diumenge, 6 de gener de 2019

Els Reis Mags d'estiu

Download pdf

Els Reis Mags d'estiu

Santa Claus s'enfurismà quan en Rudolph va llegir l'informe de l'expedició. La cerca dels tres reis mags no havia tingut gaire èxit: només n'havien trobat un, els altres dos havien desaparegut.
- Sou uns inútils! Colla de desgraciats! S'apropa el nadal i seguiré quedant en segon plànol per culpa d'aquests maleïts imbècils, amb els seus camells i patges antiquats! I tot gràcies a vosaltres!
Aaaggghhh!!!
- Però, senyor, hem navegat per tots els mars, hem mirat a sota de cada pedra que trobàvem...
- Calla! Les teves excuses em fan venir mal de cap! Dóna l'ordre d'aturar tota la cadena de producció i no seguiu fins que hagueu acabat amb els monarques! -feia ja anys que l'agradable vellet s'havia convertit en un insuportable rondinaire en veure que els Reis Mags encara tenien un tracte preferent i rebien els encàrrecs més lucratius.
- Sí, senyor, a les seves ordres, senyor -deia en Rudolph aclucant els ulls, amb els nervis destrossats, abans de marxar a donar l'ordre a la cadena de muntatge.
Segons l'informe, en Melcior i en Baltasar havien desaparegut misteriosament. En un primer moment, en Santa Claus va creure que alguna filtració els havia posat sobre avís i aquesta suspicàcia havia augmentat el seu monumental cabreig.
Gaspar (I). El vell va sentir satisfacció en fer desaparèixer l'únic rei que havien pogut capturar, el Rei Gaspar, de Sabà. Seguint les seves ordres el van portar al regne dels morts. En el mateix moment de llençar-lo a l'abisme de l'Hades, el monarca va xisclar desesperat pensant que, potser, algú ho hauria escoltat... aleshores, si només havien trobat en Gaspar, què havia passat a Melcior i Baltasar? Apropeu-vos i us explicarem amb exactitud els fets que van agitar els regnes de Tarsis i Seba.
 

Melcior (I). En Melcior era vidu feia temps i la soledat l'havia posseït. Tots els matins sortia a fer un passeig per la vora del mar, per assaborir la platja i gaudir dels millors rajos del sol, però la seva energia per viure s'estava esgotant.
Un dia, mentre feia el seu passeig, va creure escoltar uns càntics divins i la curiositat el va portar fins un penya-segat on va veure una dona cantant. La dona en qüestió era una sirena que s'havia entretingut a pentinar la seva melena. El rei va xiuxiuejar una melodia i només per aquest motiu li va permetre seure al seu costat. Van xerrar durant molta estona amb profunditat i un alt grau d'intimitat, fins al punt que el monarca va confessar la decadència del seu estat d'ànim. La sirena, que ja tenia diversos segles d'edat, va desvetllar el secret de la seva longevitat, i li va donar a beure del seu pit, doncs la seva llet tenia propietats màgiques:
allargava la vida i aquesta era de millor qualitat, perquè tenia una substància que estimulava l'alegria i promovia la felicitat.
Van passar els dies, i l'amistat entre el gran senyor i la reina del mar es va fer simbiòtica: ella aportava interès
a l'avorrida vida de la sirena i ella li oferia l' "elixir de l'eterna joventur". Aquesta relació aviat va esdevenir foresi. El rei cada cop demanava més quantitat de llet i va arribar un punt en què la sirena es va negar a continuar subministrant-la. Ell, però, ja no podia passar sense la llet, així que va apressar-la contra la seva voluntat. Va ordenar construir una presó submarina per a ella al penya-segat on l'havia trobat per primer cop, lluny de la mirada dels seus súbdits. Alienat per la síndrome d'abstinència, que tenia ja més poder que qualsevol altre reclam, la va fer lligar de manera que els seus pits quedessin a la superfície per poder amorrar-s'hi a plaer.
Cada dia que passava, la sirena estava més afeblida. L'esbojarrada addicció del rei la va matar. En Melcior necessitava la llet com l'aire que respirava i presoner de la seva bogeria va deixar el regne en mig de la nit per marxar a buscar una altra sirena. Quan en Rudolph i la seva expedició van arribar a Tarsis els súbdits no en sabien res, del sobirà. Els membres de la cort estaven desorientats, doncs quedaven poques setmanes per al repartiment de les joguines i el Rei se'n havia anat sense deixar rastre. Quan van veure això, els rens van seguir el seu camí, per anar a buscar el tercer rei.
Baltasar (I). La història d'en Baltasar no és menys agitada. El rei vivia a palau sense preocupacions. La cort el mantenia allunyat del poble, que no estava gaire content de la seva situació. Les persones humils havien de treballar hores i hores, ells i els seus fills, per petits que fossin, perquè així ho ordenaven els senyors que governaven les terres del regne, en nom del rei. Tot esforç resultava insuficient per mantenir una cort assedegada de luxes i comoditats.
Tot el pes de la campanya de Nadal es carregava sobre les espatlles dels súbdits. Els seus nens patien malalties amb freqüència o morien a curta edat, les epidèmies eren corrents i no disposaven de llars ben dotades, el menjar escassejava; l'hivern era molt dur i a l'estiu les onades de calor eren devastadores.
Aquelles condicions eren l'ambient més propici per a l'esclat social i va arribar un dia que van dir "prou", un mes abans de la campanya de Nadal, doncs la pressió ja era màxima. El poble havia estat exprimit sense compassió i l'olla a pressió que havia esdevingut el regne va acabar de petar. La revolta va ser tan ràpida com contundent, l'assalt del castell va tenir un resultat diferent per a uns i altres, en funció de la seva fama. Als més cruels els van tornar els càstigs i als indiferents els van expulsar sense cap mena de judici ni ponderacions. Per al rei i la seva família es va decretar l'exili forçós. Una vegada eliminats tots els estrats de poder es va proclamar la "República de Seba. Dignitat, Llibertat i Justícia" . Les plantes de producció van ser abandonades i el territori va ser dividit en parcel·les, adjudicant una part igual a cada família. Una part dels ciutadans es van dedicar a la indústria i els serveis.
Els primers mesos tothom semblava feliç, però en el fons dels cors dels ciutadans hi bategava la tristesa de saber que aquell any molts nens no havien pogut gaudir de les joguines que, tot i l'explotació que patien, elaboraven amb il·lusió.
En aquest trànsit, els rens van arribar buscant el rei i van quedar bocabadats amb les explicacions dels ciutadans de Seba, que acompanyaven amb els pitjors desitjos per al monarca: "per nosaltres ja es pot morir" o "que se'l mengin els voltors", deien abans de llençar escopinades al terra amb les pitjors intencions. Després van recórrer tot el regne, van demanar a uns i altres sobre el rei, oferint recompenses però res no va funcionar: semblava que se l'hagués empassat la terra i, sabent com n'és d'irònic el destí, gairebé podríem dir que aquest perill era ben cert...
La vida seguia amb normalitat fins que va arribar un pastor emocionat i va relatar la següent història: 

"Escolteu, escolteu tots! M'he trobat el rei a les muntanyes, molt desmillorat, buscant arrels per alimentar-se, tots l'havien abandonat, estava trist i deprimit. No entenia perquè l'havíem expulsat i aleshores li vaig explicar com havia anat tot plegat. Els seus ulls es van omplir de llàgrimes quan vaig detallar les condicions que havíem de patir. Els viatges, la cort i l'habilitat dels senyors que tenia al seu càrrec havien aconseguit tapar la nostra desgràcia; i els nostres increments de producció se li presentaven com a resultat de la gestió econòmica. Segons m'ha dit, no tenia la menor idea de la realitat que vivíem fora del castell. Creieu-me quan us dic que el rei plorava pel patiment que hem sofert, les seves llàgrimes eren vertaderes".
El relat del pastor va entristir tothom per igual, però tampoc no volien renunciar a la seva nova conquesta. Després de llargs debats i converses privades, el govern va accedir a permetre-li l'entrada sota tres condicions: s'integraria en la República com un ciutadà més, sense privilegis i se'l permetria gestionar un petit negoci de fabricació i distribució de joguines que cada any podia repartir pel seu propi compte amb els homes que el volguessin acompanyar a canvi d'una remuneració justa. A l'exterior, podia seguir gaudint del títol de rei, però només amb caràcter honorífic, és a dir, no conservaria cap potestat associada a aquesta denominació.
El rei i alguns dels seus admiradors es van organitzar per crear una societat limitada. Al cap i a la fi, la república respectava la propietat privada i la lliure iniciativa privada i aquesta era la forma per donar continuïtat a la tradicional tasca d'abastiment de regals que durant anys havia complert el rei. Després de tot, la imatge comercial els va semblar vàlida: El Rei Baltasar, distribució de joguines i regals, S.L. tenia molta feina per endavant si volia tenir una bona oferta comercial durant el següent nadal. Però les males notícies no trigarien a arribar a Seba...
La campanya de Nadal ja havia passat i els nens del món sencer havien abocat rius de llàgrimes perquè aquell any els reis no havien aparegut, ni a les cavalcades ni als balcons. Semblava que havien deixat alguns dolços i petits obsequis. La majoria van fer examen de consciència i, entre sanglots, van prometre als seus pares comportar-se millor durant l'any que acabava de començar, però de seguida va córrer el rumor que els seus propis pares havien estat els qui havien deixat les dolces engrunes i la pena es va convertir en odi. L'endemà les parets de mig món van aparèixer amb pintades: "Reis Mags traïdors", "Els reis són els pares", "Rei bo, rei..." ejem, per desgràcia en Santa Claus ja s'encarregava d'aquesta part. I,
per cert, el vellet panxut somreia amb satisfacció. Tot i no haver acabat amb els reis, ara tenia via lliure. Els
seguiria buscant, però respirava tranquil "Mai tornaran a ser tres, i si tornessin la seva imatge pública està molt deteriorada", pensava.
 

Gaspar (II). La confiança de Santa Claus basada en el caràcter irreversible dels fets estava condemnada. El crit d'auxili que havia llençat en Gaspar abans de caure tenia una peculiaritat que acompanya tots els sons fruits de la desesperació, una graduació que el situa en unes escales de freqüència més generoses i que alguns éssers poden sentir. En efecte, en sentir-lo el Grinch va moure els ulls de costat a costat i va començar a investigar el seu origen. En pocs dies es va composar una idea dels plans del seu etern enemic, i es va decidir a posar fi a la demència del "vellet rondinaire", tal i com s'hi referia contínuament. Però no sabia com havia d'actuar per ajudar el rei, així que va buscar ajuda. Va caminar un parell de dies fins al cau de la Bruixa del Nord, experta en assumptes del més alt nivell i, després de pagar el preu convingut pel "servei de consultoria", es va disposar a escoltar les seves indicacions. Els temps estaven canviant i la bruixa era tota una professional: el seu forat de tota la vida s'havia convertit en una oficina informatitzada i el seu pèl canós ara lluïa un 'look' atractiu. En una reunió tècnica li va presentar tots els detalls que havia de conèixer per assolir la missió que s'havia proposat.
Gràcies a una substància líquida brillant que li va presentar com "un miracle de la biotecnologia"; podia ingressar al regne dels morts durant vint-i-quatre hores que, en el regne dels vius computarien com a sis mesos; després d'aquest període de temps ja no podria tornar. També li va lliurar una càpsula amb pols màgics per al rei que el permetrien creuar la frontera que separava el regne dels morts i el regne dels vius. Si en aquestes vint-i-quatre hores no trobaven la sortida, ambdós quedarien atrapats al regne dels morts per sempre més.
Abans de marxar, el Grinch, tot i que estava satisfet dels serveis de la bruixa, no va deixar passar l'oportunitat de donar-li la seva opinió sobre el gir que havia donat la seva forma de treballar i de presentar-se als clients: "pots dir-me clàssic, si vols, però jo prefereixo la bruixa d'abans. Aquest 'marketing' del que parles és fum, acabaràs perdent els clients de tota la vida, ja saps, els que volem un tracte familiar i, si vols dir-li així, el folklore: l'escombra, les pocions, i totes aquelles coses; abans era tot més acollidor". La Bruixa del Nord es va quedar pensativa, havia guanyat nous i importants clients però potser el Grinch tenia raó, el caliu dels vells amics i l'encant dels encàrrecs amb elements esotèrics s'havien esvaït...
 

Melcior (II). Tot i haver rebut notícies sobre tot el que havia passat, al Rei Melcior el Nadal ja no li deia res, ell estava desesperat per les delícies de sirena. No el van commoure ni les llàgrimes dels més petits, ni les pintades que havien aparegut com tampoc l'aire exclusivament comercial que quedaria de totes les tradicions mil·lenàries si queien en mans de tipus com en Santa Claus. A més, aquest any, en Gaspar no li havia comunicat que passaria a recollir-lo i s'autodisculpava amb la idea que potser la tradició havia estat abolida o havia entrat en decadència i ja no tenia sentit la repetició acrítica del repartiment de regals. Ell estava obsessionat amb la seva nova causa que no era una altra que trobar llet de sirena. Viatjava aquí i allà, sempre a la vora del mar, al límit de la seva pròpia existència.
 

Baltasar (III). Les notícies sobre la mala imatge dels Reis Mags van desanimar molt els ciutadans de Seba. El rei Baltasar, distribució de joguines i regals , S.L. tenia problemes burocràtics i fiscals: que si una llicència per aquí, que si un impost per allà; tot eren problemes per al "ciutadà emprenedor"; que es creia el rei. Les institucions havien aprovat una normativa feixuga amb un càlcul filosòfic precís, ja que creien estar en disposició de donar una resposta legal a qualsevol tipus de problema, però aquestes preteses solucions aviat es van convertir en unes cadenes de papers i lletres.
Les coses van començar a anar malament, la seva nova república havia començat a desenvolupar els pitjors vicis: especulació urbanística, corrupció, amiguisme, clientelisme. Els peixos grans devoraven els petits i aviat la relació de forces començava a semblar-se a l'antiga: uns pocs adinerats i poderosos imposaven les seves condicions a la gran majoria, que no podia fer cap altra cosa que obeir. Es tornaven a sentir esclaus. I pitjor encara, ara l'esclavitud ja no era fruit inequívoc d'unes elits cruels, havien estat ells mateixos els que s'havien ficat en aquest embolic! La terra donava poc benefici i aviat es va acabar el terreny per als cultius,també escassejava l'aigua per beure, doncs l'havien destinat a l'obra civil i l'obra pública. Per desgràcia ni l'asfalt ni les totxanes podien alimentar-los. En poc temps la seva situació ja era pitjor que l'anterior. Seguien treballant com a burros i sovint implicaven també els menors, que creixien en un ambient enrarit de pobresa i treball sense descans. Van comprovar que l'infern ja no era només una al·legoria sinó que el tenien davant seu quan obrien les finestres. El nou Estat no era gaire diferent de la monarquia absoluta que l'havia precedit.
Aquesta situació els va portar a la necessitat d'una nova forma d'entendre les coses i van decidir desfer-se del vestit que els estava ofegant. Una nova proclamació va donar lloc a la "Terra Lliure de Seba. Solidaritat, Llibertat i Tranquil·litat". Van reaprendre a tractar els assumptes amb més flexibilitat, en plena llibertat.
Van dimensionar millor les necessitats i les possibilitats que tenien, van tornar a cultivar la terra i van crear nous equipaments públics, va desaparèixer allò privatiu i, alhora, la privació.
En tot aquest esquema, El Rei Baltasar, distribució de joguines i regals, S.L. va passar a ser una activitat més però millor dotada i més recolzada per la població, que sentia melangia dels temps passats en què rebien cartes dels nens explicant els seus encerts i errors, i els responien amb premis o penalitzacions, així que tots van voler participar novament en l'empresa col·lectiva a la que havien consagrat la seva història.
La felicitat va arribar de la mà de la vocació, que els donava un nou alè. No van trigar a demanar-se que havia passat amb els altres reis i van decidir coordinar-se amb ells per continuar amb la tradició del repartiment de regals i, per què no, els volien proposar fer el que tenien pendent.
 

Melcior (III). De Gaspar ningú no en sabia res, però sobre Melcior existien alguns rumors desagradables. Ciutadans de Seba i Tarsis van formar una delegació diversificada i van anar a buscar-lo, conscients que, si se'l trobava, necessitaria ajuda de tot tipus. Portaven aliments, medicines i experts en totes les disciplines que van creure necessàries. Un grup avançat del que abans havia estat la policia de Seba va anar al regne de Sabá. Allà tots els súbdits explicaven la mateixa història: segons ells, el rei s'havia suïcidat. Uns pocs intuïen el que havia passat en realitat però era en excés vergonyosa i humiliant. Els rens es van creure la hipòtesi del suïcidi, ja que els era útil per considerar acomplerts els seus objectius. El cos d'investigació de Seba, en canvi, no estava satisfet amb aquella explicació, creien que la responsabilitat de donar felicitat als nens no es podia abandonar sense més.
L'equip de rescat no trobava en Melcior, que seguia el seu rumb perdut amb un peu en aquest món i un peu a l'altre. En un intent desesperat per trobar informació, van decidir consultar amb la Bruixa del Nord, que els va dir on era el rei i en quines condicions es trobava. A més, els va subministrar una poció estranya amb la que, segons assegurava, podia curar la profunda addicció que havia desenvolupat per la llet de sirena i que fins el moment s'havia negat a acceptar.
Alguns ja no donaven credibilitat als "nvents extravagants de vella boja i lletja que es prodiga volant a sobre d'una escombra", però d'altres van seguir el camí que els havia indicat, convençuts que"el seu aspecte no ha de confondre'ns, si porta segles al negoci serà perquè sap el què es fa, és una feina artesanal i es mereix el màxim reconeixement". La Bruixa del Nord els va insistir en la urgència, el temps s'acabava per al rei.
El van trobar arrossegant-se per la sorra d'una platja, als límits del regne i... de la vida. Li van donar la solució de la bruixa i, per sorpresa d'uns i satisfacció de tots, va ser eficaç i eficient. En uns instants, en Gaspar tornava a ser el rei que sempre havia estat i, en recuperar la consciència, va fer una pregunta amb els ulls coberts de llàgrimes:"ja ha passat el Nadal?".


Gaspar (III). Després de cinc llargs mesos esperant, el Grinch va aparèixer fatigat carregant amb un defallit Rei Gaspar. Els perills que havien hagut de superar i els obstacles que s'havien trobat els van obligar a iniciar un procés de recuperació que els va ocupar dues llargues setmanes. Quan la seva salut estava refeta els van explicar tot el que havia passat al regne de Sabà i les intencions d'en Baltasar. Així doncs, també va recuperar la il·lusió i es va disposar a emprendre el viatge per trobar-se amb els altres dos reis.
 

Melcior, Gaspar i Baltasar (IV). L'equip que havia anat a buscar en Melcior va tenir una tasca ingent: van rehabilitat per complert el cos i la persona, li van transmetre la importància que durant mil·lennis havia tingut la seva funció i li van tornar l'empenta que sempre l'havia caracteritzat. El convertir en un home nou, més conscient del seu lloc al món i en els cors dels nens. No va tenir cap dubte de la importància de la missió que havien de recuperar i es van posar de camí en poc temps.
Quan finalment es van reunir tots a la Terra Lliure de Seba, les cartes havien estat llegides, els regals preparats, els recorreguts planificats i els camells condicionats i alimentats per començar el viatge. Com havien fet sempre, es van proposar distribuir tots els regals en una sola nit. Fos quin fos, aquell dia seria també un dia especial, i la sorpresa seria encara més gran que de costum.
I així fou, un 19 d'agost els nens del món sencer van començar el dia envoltats dels regals que havien sol·licitat al nadal. Tard, però a temps. Amb els regals, els Reis Mags van deixar una nota escrita per a tots i cadascun dels nens que deia:
“Mai no és tard per aconseguir un somriure”

Los Reyes Magos de verano

 Download pdf

Los Reyes Magos de verano (publicado en Cuentos raritos)

Santa Claus montó en cólera cuando Rudolph le leyó el informe de la expedición. Las pesquisas no habían tenido mucho éxito, de los tres reyes magos sólo pudieron localizar a uno, los otros dos estaban en paradero desconocido:
- ¡Sois unos inútiles! ¡Atajo de desgraciados! ¡Se acercan las navidades y otro año tendré que soportar quedar en segundo plano por esos malditos imbéciles, con sus camellos y sus pajes anticuados! ¡Por vuestra culpa! ¡Aaaggghhh!!!
- Pero, señor, hemos surcado todos los mares, hemos escudriñado bajo cada piedra...
- ¡Calla! ¡Tus malditas excusas me dan dolor de cabeza! ¡Da la orden de parar toda la cadena de producción y no continuéis hasta que tengáis en vuestro poder a los dos monarcas! -hacía varios años que el agradable abuelito había mutado en un insoportable gruñón al ver que los Reyes Magos todavía tenían un trato preferente y recibían los encargos más lucrativos.
- Sí, señor, a sus órdenes, señor -asintió el reno antes de retirarse, con los nervios prácticamente destrozados, a dar la orden a la cadena de montaje.

Según el informe, Melchor y Baltasar habían desaparecido como por orden de magia. En un primer momento, Santa Claus creyó que alguna filtración les había puesto sobre aviso, y esta suspicacia había incrementado su ya monumental enfado.

Gaspar (I). El anciano se contentó con hacer desaparecer al único Rey que habían podido capturar, el Rey Gaspar, de Sabá. Siguiendo las órdenes de Santa Claus le llevaron al reino de los muertos. En el mismo momento de lanzarle al abismo del Hades, el monarca pudo dar un grito de espanto y desesperación pensando que, tal vez, alguien lo habría escuchado...

Entonces, si sólo habían encontrado a Gaspar, ¿qué había sucedido a Melchor y Baltasar?. Acercaos y os explicaremos con exactitud los hechos acontecidos en los reinos de Tarsis y Seba.

Melchor (I). Melchor había enviudado hacía tiempo y se sentía muy solo. Todas las mañanas salía a dar un paseo por la orilla del mar, para saborear la belleza de la playa y disfrutar de largos paseos bajo el sol, pero su energía para vivir se estaba agotando.

Un día, mientras paseaba, creyó escuchar unos cantos divinos y la curiosidad le llevó hasta un acantilado donde divisó a una mujer cantando. La mujer en cuestión era una sirena que se había entretenido a peinar su largo cabello. El Rey le susurró una melodía y sólo por ese motivo le permitió sentarse a su lado. Conversaron largo rato con gran profundidad y un alto grado de intimidad, hasta el punto que el monarca le confesó la decadencia de su estado de ánimo. La sirena le desveló el secreto de su longevidad, pues contaba ya varios siglos de edad, y le dio a beber de su pecho, cuya leche tenía propiedades mágicas: alargaba la vida y le otorgaba más calidad a lo vivido, pues contenía una sustancia que estimulante de la alegría y promovía la felicidad.

Con el paso de los días, la amistad del gran señor y la reina del mar se hizo más simbiótica, pues él aportaba algo de interés a la aburrida vida de la sirena y ella le ofrecía el " elixir de la vida "; Esa relación se transformó en foresis de forma prematura. En efecto, el Rey requería cada vez mayores cantidades de leche y llegó un punto en el que la sirena se negó a seguir abasteciéndoselo. Él, sin embargo, ya no podía prescindir de la leche, así que apresó a la sirena contra su voluntad. Entonces ordenó construir una prisión submarina para ella en el acantilado donde la había encontrado por primera vez. Enajenado por el síndrome de abstinencia, cuyo poder era mayor que la capacidad de persuasión del canto de la sirena, mandó atarla de forma que sus pechos quedaran en la superficie para poder amorrarse a placer.

Cada día que pasaba, la sirena estaba más debilitada. La enloquecida adicción del Rey acabó por matarla. Melchor necesitaba esa leche como el aire mismo y preso de su locura dejó el reino en medio de la noche para marcharse en busca de otra sirena. Cuando Rudolph y los otros renos llegaron al reino de Tarsis los súbditos no sabían del paradero del soberano. Los miembros de la corte estaban desorientados, pues faltaban pocas semanas para el reparto de los juguetes y el Rey se había ido sin dejar rastro. Todos imaginaron que, sin el elixir de la vida, se habría dejado arrastrar hacia la muerte o que habría padecido algún accidente en una disparatada aventura mar adentro. En vista del panorama, los renos siguieron su camino, esta vez en busca del tercer rey.

Baltasar (I). La historia de Baltasar no es menos agitada. El Rey vivía en su palacio sin preocupaciones. Allí la corte le tenía a salvo del populacho, que no parecía estar muy contento de su situación. Las personas humildes tenían que trabajar horas y horas, ellos y sus hijos, por pequeños que fueran, pues así lo ordenaban los señores que gobernaban las tierras del reino, en nombre del Rey. Todo esfuerzo resultaba insuficiente para mantener una corte opulenta, que nunca parecía satisfecha.

Todo el peso de la campaña de Navidad se cargaba sobre los hombros de los súbditos. Sus niños enfermaban o morían a muy corta edad, las epidemias eran corrientes y no disponían de hogares bien dotados, la comida escaseaba; el invierno era terriblemente duro y en verano la canícula era devastadora. Esas condiciones eran el caldo de cultivo más propicio para el descontento y llegó el día en que dijeron <>, a un mes de la campaña de Navidad, pues la presión ya era máxima. El pueblo había sido exprimido sin compasión y la olla a presión en que se había convertido el reino acabó por reventar.

Durante la revuelta se apresaron a los caballeros y se asaltó el castillo del Rey. Unos y otros corrieron diferente suerte, en función de su fama. A los más crueles les devolvieron los castigos y a los indiferentes les expulsaron sin mediar juicio ni ponderaciones. El Rey no estuvo exento de venganza: para él y toda su corte también se decretó el destierro. Una vez eliminados todos los estratos de poder real, proclamaron la <>. Las plantas de producción fueron abandonadas, y partieron el territorio en parcelas, adjudicando una parte igual a cada familia. Una parte de los ciudadanos se dedicaron a la industria y la otra a los negocios profesionales y los servicios.

Los primeros meses parecían felices pero en el fondo de sus corazones latía la pena de saber que aquel año muchos niños no habían podido disfrutar de los juguetes que, pese a la explotación que sufrían, elaboraban con cariño y dedicación.

Entre tanto los renos habían acudido en busca del Rey y quedaron atónitos con las explicaciones de los ciudadanos de Seba que acompañaban con ardientes deseos para con el monarca: "por nosotros, como si se muere" ; o " eso, que se lo coman los buitres ", decían antes de escupir con muy malos modales. Después recorrieron el reino, preguntaron a unos y otros, ofrecieron recompensas pero nada funcionó: parecía que al Rey se lo  hubiera tragado la tierra y, conociendo la ironía del destino, podemos decir que no andaba muy lejos de correr ese riesgo...

Todo discurría con normalidad hasta que un pastor llegó emocionado y les relató la siguiente historia:
" ¡Escuchad, escuchad todos! Me he encontrado al Rey en las montañas, vagabundeando, buscando raíces para alimentarse, todos le habían abandonado, se encontraba triste y deprimido. No entendía por qué le habíamos expulsado del reino y entonces le expliqué lo ocurrido. Sus se inundaron cuando le relaté los tratos a los que estábamos sometidos. Los viajes, la corte y la habilidad de los señores que tenía a su cargo le habían ocultado nuestra desgracia; y nuestros incrementos de producción se le habían presentado como un logro de la gestión económica. Según me contó, no tenía la menor idea de la realidad devastadora que nos arremetía fuera de palacio. Creed cuanto os digo, el Rey lloraba por el sufrimiento que hemos padecido, sus lágrimas eran sinceras ".

El relato del pastor apenó a todos por igual, pero no querían renunciar a su nueva conquista. Tras largos días de debates y conversaciones privadas, el gobierno accedió a permitirle la entrada al Rey bajo tres condiciones: se integraría en la República como un ciudadano más, sin privilegios ni más comodidades que el resto y asimismo se le permitiría gestionar un pequeño negocio de fabricación de juguetes que cada año podía repartir a su riesgo y ventura con los hombres que decidieran acompañarle, siempre a cambio de una remuneración justa. En el exterior, podía seguir disfrutando del título de Rey a título honorífico pero no ostentaría ninguna potestad asociada a tal denominación.

El Rey y algunos de sus más fieles acólitos se organizaron para crear una sociedad limitada. Al fin y al cabo, la república respetaba la propiedad privada y la libre iniciativa privada y esa era la forma en la que se podía dar continuidad a la tradicional tarea de abastecimiento de regalos que durante años había llevado a cabo el Rey. Después de todo, la imagen comercial les pareció válida: El Rey Baltasar, juguetes y regalos, S.L. Tenía mucho trabajo por delante si quería tener una buena oferta comercial durante las próximas navidades. Pero las malas noticias no tardaron en llegar a Seba...

Obviamente, la campaña de navidad ya había pasado y los niños del mundo entero habían derramado ríos de lágrimas, pues ese año los reyes no habían aparecido, ni en las cabalgatas ni en los balcones. Parecía que habían dejado algunas golosinas y pequeños obsequios. La mayoría hicieron examen de conciencia y, entre sollozos, prometieron a sus padres portarse mejor durante el año que acababa de entrar, pero enseguida corrió el rumor de que los padres habían sido los artífices de las dulces migajas que se habían encontrado y la pena se convirtió en odio. Las paredes de medio mundo aparecieron llenas de pintadas: " Reyes Magos traidores " , " Los reyes son los padres ", "monarca bueno, monarca .... ", ejem, por desgracia Santa Claus ya se encargaba de esa parte. Y, por cierto, el viejecito barrigón sonreía con satisfacción. A pesar de no haber dado todavía con los reyes, parecía que su camino se había allanado solo y, aunque seguía buscándoles, respiraba tranquilo. “Nunca volverán a ser tres, y aunque reaparecieran su imagen pública ya no será la misma”.

Gaspar (II). La confianza de Santa Claus sustentada en la irreversibilidad de los hechos tenía los días contados. El grito de auxilio que había lanzado Gaspar antes de caer tenía una peculiaridad que asiste a todos los sonidos fruto de la desesperación, una graduación que situaba al sonido en unas escalas de frecuencia más generosas que ciertas criaturas podían percibir. En efecto, el Grinch movió los ojos de lado a lado al escucharlo y empezó a investigar su origen. En pocos días ya pudo componerse, hablando con unos y otros, el plan de su eterno enemigo, y se decidió a  poner fin a la demencia del <>, que era como le gustaba referirse a Santa Claus. Pero no sabía cómo debía actuar para ir en su ayuda, así que decidió buscar ayuda.

Andó un par de largos días hasta llegar a la guarida de la Bruja del Norte, experta en asuntos del más alto nivel y, tras pagar el precio convenido por el <>, se dispuso a escuchar sus consejos. Los tiempos estaban cambiando y la bruja era toda una profesional: su agujero de toda la vida se había convertido en una oficina informatizada y sus canas ahora lucían un 'look' atractivo. En una reunión técnica le presentó todos los detalles que debía conocer para emprender la misión que se había propuesto. Gracias a un sustancia líquida brillante que le presentó como "un milagro de la biotecnología"; podía ingresar al reino de los muertos durante 24 horas, que en el reino de los vivos computarían como 6 meses; después de ese periodo de tiempo ya no podría regresar. Gracias a las cualidades de las células madre embrionarias que incorporaba el compuesto también podría devolverle la vida al Rey; pasadas las 24 horas, las células se volvían oncógenas y, si no habían encontrado la salida, ambos quedarían atrapados por la eternidad en el reino de los muertos.

Satisfecho con la consultoría, el Grinch se fue, no sin antes mostrarle a la Bruja del Norte su extrañeza por el giro que había adquirido su forma de trabajar y de presentarse ante los clientes: " lámame clásico o anticuado si quieres, pero a mí me gustaba más lo de antes. Este 'marketing' del que hablas es sólo humo, acabarás perdiendo a los clientes de toda la vida, ya sabes, a los que nos gusta el trato familiar y, si quieres llamarlo así, el folklore: la escoba, las pócimas y todas esas cosas; antes resultaba más acogedor ". La Bruja del Norte se quedó pensativa, había ganado nuevos e influyentes clientes pero tal vez el Grinch estaba en lo cierto, el calor de los viejos amigos y el encanto de los encargos con trazas de esoterismo se estaban desvaneciendo...

Melchor (II). A pesar de haber recibido alguna noticia acerca de lo sucedido, al Rey Melchor la Navidad ya le era indiferente, desesperado como estaba por las delicias de sirena. Nada le importaron los llantos de los pequeños, las pintadas en las paredes o el halo comercial que quedaría de todas las tradiciones milenarias si caían en manos de tipos como Santa Claus. Además, ese año Gaspar no le había comunicado que pasaría a recogerle y se autodisculpaba con la idea de que tal vez la tradición había sido abolida o había entrado en decadencia y ya no tendría sentido la repetición inopinada del reparto de regalos. Él estaba entregado a su nueva causa, que no era otra que encontrar leche de sirena. Viajaba aquí y allá, siempre al borde del mar, al borde de su propia existencia.

Baltasar (III). Las noticias sobre la súbita caída en desgracia de la imagen de los Reyes Magos cayeron como un jarro de agua fría en Seba. El Rey Baltasar, distribución de juguetes y regalos, S.L. tenía algunos problemas burocráticos y fiscales, que si una licencia por aquí, que si un impuesto por allá; todo eran problemas para el "ciudadano emprendedor" que se creía ahora el rey. Las instituciones habían aprobado una normativa pesada con un cálculo filosófico inaudito, pues creían estar en disposición de otorgar una respuesta legal a cualquier tipo de problema, pero esas pretendidas soluciones pronto se convirtieron en unos grilletes hechos con papeles y letras.

Las cosas empezaron a ir mal, su nueva república había empezado a desarrollar los peores vicios: especulación urbanística, corrupción, amiguismo, clientelismo. Los peces grandes devoraban a los pequeños y pronto la relación de fuerzas volvió a parecerse a la antigua: unos pocos acaudalados y poderosos imponían sus condiciones a la gran mayoría, que no podía hacer otra cosa que obedecer. Se volvían a sentir esclavos. Lo peor de todo era que esa esclavitud ya no era fruto inequívoco de unas élites crueles, ¡habían sido ellos mismos los que se habían metido en el atolladero! La tierra daba poco beneficio y pronto se quedaron sin terreno para cultivar y sin agua para beber, puesto que toda se había destinado a la obra civil y la obra pública. Por desgracia, ni el asfalto ni los tochos podían alimentarles y en poco tiempo su situación ya era peor que la de partida. Seguían trabajando como burros y a menudo implicaban también a los menores, que crecían en un ambiente enrarecido de pobreza y trabajo a destajo. El infierno, se cercioraron, ya no era una alegoría, estaba delante de sus narices cuando abrían las ventanas. El nuevo Estado no difería mucho de la monarquía absoluta que le había precedido.

El Rey Baltasar no se inmiscuía ya en asuntos políticos, pero desarrolló una pequeña teoría que les permitía una lectura positiva de la situación y una salida con los conocimientos filosóficos y prácticos que había aprendido durante su reinado. Sin ser dogmática, parecía una forma de comprender el mundo muy sensata y no pusieron reparo en acogerla como símbolo de la continuidad de su comunidad. Una nueva proclamación dio lugar a la "Tierra Libre de Seba. Solidaridad, Libertad, Tranquilidad". Cambiaron las Leyes por Advertencias, los Tributos por Ofrendas y los Cargos y Oficios por Dedicaciones. Dimensionaron mejor las necesidades y las posibilidades que tenían, volvieron a cultivar los campos y crearon nuevos equipamientos públicos, desapareció lo privativo y la privación.

En todo este esquema, El Rey Baltasar, distribución de juguetes y regalos, S.L. pasó a ser una actividad más pero mejor dotada y más apoyada por la población, que sentía nostalgia de los tiempos en los que recibían cartas de los niños explicándoles sus aciertos y errores, y les respondían con recompensas o penalizaciones, así que todos quisieron participar de nuevo en la empresa colectiva a la que habían consagrado su historia.

La felicidad llegó de la mano de la vocación, que les daba un nuevo aliento. No tardaron mucho en preguntarse qué había sido de los otros reyes y decidieron coordinarse con ellos para continuar con la tradición del reparto de regalos y, por qué no, les querían proponer hacer el reparto al que ese año habían faltado.

Melchor (III). De Gaspar nadie sabía nada, pero sobre Melchor corrían algunos rumores un tanto desagradables. Ciudadanos de Seba y Tarsis conformaron una delegación diversificada y fueron en su búsqueda, conscientes de que, si le encontraba, necesitaría ayuda de todo tipo. Llevaban alimentos, medicinas, y expertos de todas las disciplinas que creyeron necesarias. Una avanzadilla de lo que antes había sido la policía de Seba acudió al reino de Sabá. Allí todos los súbditos contaban la misma historia: según ellos, el Rey se había suicidado. Algunos intuían la verdadera realidad pero resultaba vergonzosa y en extremo humillante. Los renos, llevados por la codicia y el servilismo ante su cruel amo se habían creído el cuento del suicidio, pues les venía bien para dar por cumplidos sus objetivos. El cuerpo de investigación de Seba, en cambio, no estaba satisfecho con esa explicación, creían que la responsabilidad de hacer felices a los niños no se podía abandonar sin más.

El equipo de rescate no encontraba a Melchor, que seguía su rumbo inerte con un pie en este mundo y un pie en el otro. En su desorientada  investigación ya había poco espacio para la certidumbre y decidieron, en un intento desesperado, consultar con la Bruja del Norte, que les desveló el paradero y el estado del Rey. Asimismo, les administró un mejunje extraño con el que, según aseguraba, podrían curar la profunda adicción que había desarrollado hacia la leche de sirena y que hasta el momento se habían negado a aceptar.

Algunos no daban mucho crédito a los " inventos estrafalarios de una vieja loca y fea que se prodiga por ahí con una escoba voladora
", pero otros siguieron el camino que les había indicado, convencidos de que " su aspecto no debe confundirnos, si lleva siglos en el negocio será porque sabe lo que hace, es un trabajo artesanal y se merece el máximo reconocimiento ". La Bruja del Norte les urgió a actuar con premura, el tiempo se acababa para el Rey.

Le encontraron tirado en una playa, al borde de los límites del reino y... de la vida. Le administraron la solución de la bruja y, para sorpresa de unos y satisfacción de todos, fue eficaz y eficiente. En unos instantes el Gaspar volvía a ser el Rey y, al recobrar conciencia, preguntó con los ojos empañados en lágrimas: "¿ya pasó la Navidad?".

Gaspar (III). Después de cinco largos meses esperando, el Grinch apareció exhausto llevando a hombros a un desfallecido Rey Gaspar. Los peligros que habían tenido que afrontar y los obstáculos que superaron les obligaron a iniciar un proceso de recuperación que duró dos largas semanas. Cuando recobraron la salud, les explicaron todo lo sucedido en el Reino de Sabá y las intenciones de Baltasar. De esta manera, y una vez había recobrado la energía, recuperaró también la ilusión y se dispuso a emprender el viaje para encontrarse con los otros dos reyes.

Melchor, Gaspar y Baltasar (IV). El equipo que había ido a buscar a Melchor tuvo un arduo trabajo a realizar: rehabilitó por completo al cuerpo y a la persona, le transmitieron la importancia que durante milenios había tenido su función y le devolvieron el ímpetu que antaño había atesorado. Le convirtieron en un hombre nuevo, más consciente de su lugar en el mundo y en los corazones de los niños. No albergó ninguna duda acerca de la importancia de la misión que debían recuperar y se pusieron de camino en poco tiempo.

Para cuando llegaron todos a la Tierra Libre de Seba, las cartas habían sido leídas, los regalos preparados, los recorridos planificados y los camellos acondicionados y alimentados para emprender el viaje. Como en los viejos tiempos, se propusieron repartir todos los regalos en una sola noche. Fuera cual fuera, ese día sería también un día especial, y la sorpresa sería aún mayor que de costumbre.

Y así fue, un 19 de agosto los niños del mundo entero despertaron y se desperezaron rodeados de los regalos que habían solicitado en navidades. Tarde, pero a tiempo. Junto con los regalos, los Reyes Magos dejaron una nota escrita para todos y cada uno de los niños que decía:

“La magia no se puede buscar,
ella nos embiste;
el secreto consiste
en nunca dejar de esperar”

dissabte, 25 de novembre de 2017

Vet aquí una nena que va trobar un tresor

Vet aquí que una dia una nena va trobar un tresor, amagat entre els matolls, i amb signes d'haver estat desenterrat. Per alguna bestiola, vés a saber. No el va considerar com a tal, al principi, sinó més aviat un grapat d'estris d'escriptura arreplegats dins un estoig daurat, preciós però brut i envellit. En portar-lo cap a casa, li va dir a l'àvia que li regalava. L'àvia s'hi va negar: "La llei ho diu: qui troba una cosa perduda n'és el propietari". Fins aquell moment havia estat una nena normal, però aquell dia tot va canviar. Malgrat el seu esforç per fer-se entendre amb claredat, de sobte tothom l'admirava encara més, tothom se l'estimava amb notorietat, potser més intensament. Al principi li semblava que eren només uns acudits o una exageració. No. El tresor era màgic. Si el duia a sobre es convertia, de sobte, en una persona importantíssima i com més temps passava més ho era.

En tan gran ocasió, aquest fet s'havia de celebrar i se li havia de retre homenatge. La nena es va adreçar al taller d'en Monsieur Bonhomme i va fer l'encàrrec de restaurar el tresor. Ella pensava que allò era bufar i fer ampolles. I vet aquí que l'orfebre estimava el temps de la reparació en dues setmanes. Entendrit per la joventut de la seva clienta va prometre màxima celeritat i concentració absoluta, i així el tindria com mého va canviar ho va canviar tot iho va canviar tottus aviat millor, abans que comencés l'escola. La pena de no tenir el tresor li va semblar alleugeriment a la nena quan va comprovar que tothom la ignorava o l'apreciava com de costum. "Ben mirat -va pensar- mentre el tresor estigui en mans de l'artesà sóc lliure i puc pensar què en faré quan el torni a tenir.
ho va canviar tot
Doncs qui s'ho anava a imaginar que el manierista que l'estava reparant es va fer famós en qüestió de dies. Tanta estima va adquirir, també perquè era una persona amable i estimada, que el venien a veure treballar de tot el món. I com més hi treballava més fama obtenia. En la seva mentalitat servicial, l'estoig era de la nena i no hagués gosat mai robar-li. Estava ben agraït per l'encàrrec que li havien fet. Per protegir-lo, però, sempre l'havia de portar a sobre, temia perdre'l, que es fes malbé o que algú li prengués, ja que si passava res no acompliria l'encàrrec i li trencaria el cor a una nena. Sota casa seva s'hi passejava gent de nit; ell malfiava, però dormia tranquil. Un dia se li va acostar un home i li va dir ben seriós: "tranquil, Pierce, formo part d'un exèrcit secret que us protegeix, a tu i al tresor". Uns voluntariosos vetllaven per la protecció de l'estoig, seduïts totalment pel seu poder, en senyal de gràcia al bon nom que havia adquirit el seu municipi.

La noia, ben cofoia i confiada, ja es considerava una heroïna. Conforme pasaven els dies s'apropava el retorn de l'estoig, de manera que va idear una manera d'enfrontar-se amb els seus poders. El dia 2 va anar a una botiga i a la sortida d'una dona va cridar: "la lladregota!, deteniu-la!". Va provocar una violenta detenció i el posterior alliberament d'una dona que simplement sortia d'una botiga, aquesta experiència la va marcar per sempre més. Si això ja ho podia fer sense el tresor, amb ell qualsevol acció podia ser perillosa. "El poder té verí". Va anotar l'aprenentatge en un full i així va pensar un pla per donar-li ús al seu tresor.

El dia 3 el sol era ensordidor, la follia s'escampava a cada minut, per desesperació del nostre artista, que amb prou feines podia trobar la soledat en cap moment. Tot caminant la petita es va arribar al banc central i digué que tenia una nota per al director. La carta, dins un sobre deia: "Benvolgut senyor, vostè no em coineix, sóc la neta del Monsieur Ducruet. Tal i com vostè sabrà, el meu avi el va ajudar a vostè en moment difícil i vostè li va prometre que li tornaria el favor. Abans de morir, l'avi em va encarregar que em dirigís a vostè per acomplir la seva darrera voluntat. Tot i que no li ha pogut transmetre el missatge abans, no podia deixar de comunicar-li. Agraïda, Thérèse Ducruet". El funcionari li va agafar i li va demanar si era urgent. I ella afirmà: "no és urgent, ja no canviarà res que l'obri, però és important". L'agent de correus del banc el va deixar a la bústia d'assumptes ordinaris, així que encara podia trigar dies a arribar ja no al Director, tan sols a la seva secretària. Aquella tarda encara jugaria una estona, amb un dia llarg de temperatura perfecta. L'estoig estava en ple renaixement, ben enorgullit del tractament de bellesa que li feien, i això donava vida a l'aire, les plantes, els animalons, insectes, tot.

La calma del joier va arribar per necessitat. Havia d'amagar l'estoig i fer, per separats els estris més encara si tenim en compte que aquests estaven dins l'estoig i també els havia de treballar, car en el seu ofici era costum pensar que tot el que hi havia dins una peça formava part del conjunt. A la paret hi tenia un forat producte d'algun error dels constructors i l'estoig hi encaixava perfectament, que havia tapat amb un quadre. Era l'amagatall perfecte. Els estris, s'encomanaven del poder de l'estoig i l'admiració per la seva gesta encara era present. L'exèrcit secret el protegia, la seva feina estava garantida per anys si no hi havia cap incident. De sobte era una autoritat i de moment podia viure tranquil, feliç.

Entretant la joveneta dedicava temps a les seves amistats. Jugava amb uns i altres i quasi no patia pel dia que arribés l'estoig. Fins i tot, pensava que ja era prou afortunada. En oferiment va demanar un desig a tothom. Les seves amigues li van dir, rient i cantant "tenir amigues com tu per sempre mes". L'àvia sense vacil·lar va deixar anar una rialla ben grossa i va exclamar: "jo ja t'he tingut a tu, què més puc demanar?". El forner li va afirmar que amb poder donar-li pa tots els dies a ella i a tothom que li en calgués, potser ja en tindria prou. La canalla li demanaven coses magnífiques i fins i tot el riu li va prometre cabdal net i generós tot l'any. Quan els voltors demanaven animals morts per sempre més i els animals no volien morir es trobava dilemes, però confiava en el bon criteri de l'estoig.

El dia 7 el pla ja estava dissenyat i enllestit. Els detalls entretenien la vertadera propietària de l'estoig, i així en podem dir realment, perquè tractant-se d'un objecte perdut, l'havia adquirit sense més. Visites a llocs estratègics, un ampli ventall de recursos i ajudes. Va preparar tot un gran joc on les peces només les podia conèixer ella. Algunes la van ocupar temps, d'altres menys, algunes eren arriscades, unes altres pacífiques. El dia 8, la xicota va visitar 'el poeta que parla amb les mans', segons se'l coneixia ja. Ningú no se la va mirar i el bon senyor tampoc no va alertar ningú de qui era la nena. Tot i així s'emocionava davant seu i amb ulls plorosos li va dir que el tindria llest l'endemà o potser el dia següent, que el volia deixar perfecte, orgullós dels resultats que ja estava obtenint.

Dia 9. L'estoig havia respirat prou dies de tranquil·litat i unes condicions de temperatura i humitat perfectes, el moment era perfecte. A l'aparició tardana de la criatura no li va seguir cap escarafall. Només l'exercit popular que, sense saber-ho, vigilava el tresor va estar a l'aguait i coneixia la legítima propietària de l'estoig. L'endemà ja va canviar tot. L'orfebre, convertit finalment en joier, ni tan sols va cobrar diners a la nena, agraït com estava de la pluja d'encàrrecs que havia rebut. "Mira, noia, només de les propines que m'han deixat els que em venien a veure treballar, ja en tinc per a dos mesos. Sigues feliç, bonica, m'has fet l'home més afortunat del món". "Gràcies, Monsieur Bonhomme, n'estic molt contenta, el resultat és millor del que m'esperava, Monsieur Bonhomme. Passi bona nit, senyor".

Els soldats no van protegir gaire el secret i a l'hora d'obrir tothom li demanava per l'objecte a Monsieur Bonhomme. Ningú no es va molestar, és clar, perquè tenia un propietari i ell no podia dir qui era, però es van entristir perquè els hagués agradat veure'l acabat. L'esmorzar ja va ser ben sonat aquell dia a casa de la xica. Tots els qui compartien la casa amb la nena i l'àvia, llogant les habitacions, cantaven de mil maneres: en solitari, duet, en grup, i amb totes les sonoritats i qui tenia una cullera o qualsevol cosa que pogués fer de timbal el feia sonar. Quin goig! Ben aviat es va apropar la gent a tan humil casa. Les amistats de la petita van seguir el bullici fins a casa seva i a la seva crida ella va respondre sortint amb l'estoig per ensenyar-lo a tothom. Va mostrar totes les particularitats de l'estoig i tot seguit va presentar els estris per acabar fent un anunci "en aquesta llibreta petita i amb aquest bolígraf escriuré les coses importants i més maques que mai heu pensat". "Ohhh!" va aclamar tothom. Es pot afirmar que el que va seguir a aquell moment va ser una autèntica festa. La nena veia com en comptes de dir-les de seguida van començar a fer-les, amb tota la cura possible per definir bé les coses importants, assabentats finalment per en Monsieur Bonhomme que la llibreta que contenia l'estoig només tenia 2 fulls."Ajuda", "dispensar els malalts de treballar però no de gaudir", "pensar les coses abans de fer-les". La desfilada de bones intensions era apassionant, n'hi havia que creien que el repte tenia caràcter matemàtic o endevinalla. Per a ells havia començat un temps nou.

Entre tant enrenou, va arribar el director del banc i va demanar per la nena. Arribava directe del despatx, on acabava d'obrir el sobre i sota l'influx del tresor, es va plantar a casa seva amb preocupació. Quan va demanar per la neta del senyor Ducruet, ella va sortir i li va agrair la visita. El senyor banquer va imaginar que algun home bo l'hauria ajudat en una ocasió i li havia promès una ajuda posterior en morir. Un home que deixava una nena i una àvia soles. La nena no intervenia en cap moment i ell sol s'anava fent la pel·licula, cada cop més presoner del tresor. La gent s'amuntegava al seu voltant i anaven implorant al banquer que actués en bona voluntat. "Ja hi pensaré -deia-, la darrera voluntat d'aquest home s'ha d'acomplir. Aviam nena, digués, què necessiteu, de bon gust us ho aconseguiré". "Nosaltres? Res. Nosaltres no volem res". "I aleshores, quina és la darrera voluntat del teu avi? T'ho va dir?". La nena va fer que no amb el cap, fingint incapacitat per respondre.

El dia 10 va ser perfecte, i així va seguint sent per sempre més. Amb l'estoig ho podia tenir tot i fins i tot, el millor que li havia semblat era que no perdria mai tot allò que s'estimava i que ja ho sabia abans de trobar l'estoig. L'àvia no havia demanat res però tota la resta era assequible al tresor, n'estava convençuda.

Perdut en aquest trencaclosques tan inusual i sense cap testimoni de la darrera voluntat del difunt, el senyor banquer es va quedar allà, observant la gent. I amb ells va menjar, xerrar, ballar i conversar. Fins que al final del dia, van acabar per enllestir el consens sobre les coses importants i maques que s'havien d'anotar a la llibreta i li van fer arribar a la nena. "Apunta, bufona", li van dir. "Primer: La llibertat en amabilitat és felicitat"
"Segon: Cal confiar per cooperar".
La festa va seguir després de la proclamació i en acabat tothom va marxar al llit satisfet i alegre. La Thérèse no podia estar més contenta. Va fer un petó a l'àvia, va resguardar l'estoig en un indret còmode i va anar a dormir.

I l'endemà... no us imagineu què va passar l'endemà.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Qué es un Estado

A título preliminar quiero encuadrar este discurso y su contexto. Soy profesor de Derecho constitucional en una escuela privada (la asignatura este año se denomina Instituciones del Estado). Por lo general mi explicacion tiene otro inicio y otro contenido. Este curso, y para sortear la dificultad que entraña impartir una asignatura de modo colaborativo como suelo hacer en el contexto del conflicto Catalunya-España, he decidido pronunciar un discurso. Tiene un objetivo oculto y tres ideas clave. El que las busque será afortunado.

Un Estado es, en un sentido convencional y formalmente aceptado, un sujeto de derecho internacional, que goza del reconocimiento de la sociedad internacional mediante el cual una sociedad (o un grupo que ha tomado el poder mediante el terror o la aquiescencia de esa sociedad) se organiza e instituye órganos y organizaciones que imponen una forma de gobierno a través de la coerción en un sentido amplio, en condiciones de monopolio o exclusividad.
Pero, ¿cómo llega una sociedad a constituirse en Estado, por qué lo hace y cuándo deja de serlo o simplemente no lo es? De otro modo, y en el contexto actual podríamos preguntarnos bajo qué premisas un Estado constitucional nace de la toma y ejercicio del poder para iniciar un proceso constituyente o, de lo contrario, por qué una organización mafiosa o económica no puede adquirir esa condición, más alla del rec onocimiento externo, diría Santi Romano. Más allá, existen situaciones en las que el Estado se ausenta, se disgrega, se diluye o simplemente, se crea ex novo. Estas son las cuestiones más relevantes para iniciar el estudio de una realidad que supera, en mucho, la definición clásica del Estado.

En la Oratio Pro Milone, Cicerón justifica el asesinato mediante la siguiente afirmación: "En efecto, existe, jueces, una Ley no escrita sino innata, que no hemos aprendido sino heredado; que no hemos leído sino aprehendido de la naturaleza; una Ley para la cual no hemos sido educados, sino de la que estamos hechos; y para la cual no hemos sido educados sino impregnados". Este fragmento fue incluído en la carátula del LP La ley innata, de Extremoduro. Pues bien, existe una conexión innata entre sentimientos y acciones, como existe una conexión innata entre las personas; de ese modo lo definía Aristóteles con su "animal social". El sentido de pertenencia a un lugar o a una sociedad también conlleva la realización de acciones en pro de una entidad colectiva. Así, también conectamos ideas, de forma natural, y conectamos identidades entre sí, y organizaciones con identidades y con personas. Realizamos, las personas, asociaciones que nutren nuestros objetivos y trazamos caminos individuales como colectivos, por acción o por omisión.

Pues así como conectamos objetos, ideas, sentimientos e identidades, también unimos los territorios, compartimos y distribuimos recursos, nos maridamos y nos volvimos interdependientes. Se teje, en definitiva no solamente una población en un territorio, más o menos extenso, lejano o distante, sino también se establecen relaciones de vecindad, de cooperación y de conflicto. El cortejo continuo entre el afecto y el disenso nos reafirma o nos separa, puede establecer las líneas que existen entre el 'yo', el 'nosotros' y el 'ellos'.  El conflicto es el caldo de cultivo en el que nacen viven o mueren los Estados. En el Estado confiamos la resolución de los conflictos que no resolvemos por nosotros mismos, y configuramos instituciones para que vigilen al vecino, a costa de que nos vigilen a nosotros. Sobre el peso de la sombra de ese monstruo del Leviatán, patrón de los abusos, reposa nuestra comodidad, el alivio de la responsabilidad. Confinamos la búsqueda del bienestar a la audacia y la moral de nuestros gobernantes. En ocasiones, evaluamos los resultados y decidimos seguir instalados en la comodidad, o desvelar ese carácter fraudulento y emprender acciones para reanudar la búsqueda del bienestar, del verdadero. Y a veces, sólo a veces, buscamos e intentamos apresar al Leviatán para apartarlo del camino. En la mayoría de ocasiones, seguimos caminando sin brújula, desconocedores del destino que nos aguarda más allá del horizonte, siguiendo a alguien que dice tener claro el itinerario y los obstáculos que nos pueden sorprender.

Es Estado, decimos, es el 'nosotros'. Un 'nosotros' que se transfigura en el poder legislativo, el ejecutivo y el judicial, en los símbolos y en las costumbres, porque con todo esto, también pretendemos asegurar la continuidad, la suprevivencia de nuestro legado y su proyección en el futuro. Así justificamos, o eso creemos con más o menos fervor, un sistema de sistemas, incrementalmente complejo. El 'yo', según sostenemos, vive del 'nosotros', su pretendido protector y potencial enemigo. Y el 'nosotros': ¿también bebe el nosotros del 'ellos'? ¿Quiénes son los otros? ¿Quiénes nos creemos nosotros para decir quiénes son los otros? El sistema tiene mecanismos de cierre, desde la definición de ciudadanía hasta la existencia formal o la necesidad perpétua de forzar el cambio de nuestra organización. Resulta imperioso reconocer que tan innato como la legítima defensa, por el individuo, o por el pueblo en su conjunto, también se conoce -aunque no sea reconocido como tal- el 'nosotros' como el depositario de la infatigable búsqueda del porvenir, también innata.

La forma de conectar nuestras ideas con la materia que nos envuelve, el afán por encontrar formas especializadas de garantizar la supervisión de nuestras actividades, y la peculiar debilidad por la búsqueda del bienestar no sólo justifican la vida en común, creando o destruyendo dispositivos. Cuando nos organizamos, gracias a unos u otros mecanismos de afecto o de resolución de conflictos, estamos llamados a un ejercicio menos liviano. Destinamos intelecto y recursos a proyectar el futuro, encargándole a toda tarea de reconocimiento del valor una lucha entre dinamismo e intercia o control de la velocidad. Cuando proyectamos, miramos al pasado, diseccionamos la impronta que marcó en nuestro presente y finalmente tomamos o desechamos alternativas con la mirada puesta en un tiempo incierto. Lo desconocido se convierte, en este momento, parte del Nosotros. Aplicándole una pequeña dosis de religiosidad, apelaríamos a la esperanza para realizar tal ejercicio. Acomódese aquí una advertencia. Todo lo que aquí reseñamos puede leerse en sentido contrario, pues si no hay supervisión, aunque haya instituciones, no hay Estado, y si no proyectamos, hablamos de una sociedad muerta, y si no existe un vínculo que conecte territorios, si no hay interdependencia y no hay ni estima ni conflicto, tampoco nos encontramos ante un Estado, acaso ante organizaciones para estatales, mafiosas o benéficas, que no acceden a los anhelos de futuro con la sociedad.

¿Finalmente, qué espacio tienen, debemos interrogarnos, la ética o la moral o la estética en el naciiento, la vida o la muerte de los Estados? ¿NINGUNA! Vivimos sumergidos en lo tangible, lo inmediato, la crudeza del aprovisionamiento. Incluso el amor constituye un enemigo de la ética, pues ansia el poder, la necesidad de creernos mejores, la vacuidad y la codicia, que son los motores del 'yo' y, habitualmente, de las asociaciones de los 'yo'. Sin embargo, para triunfar, la vanidad, la codicia y la maldad deben vencer una resistencia innata, y esa resistencia innata, cuando aparece, la llamamos 'nosotros', y es en ese territorio donde jugamos a establecer los valores y los sentimientos que unidos a las personas, los objetos, los caminos y las proyecciones, que conforman una sociedad. Y la sociedad, si quiera constituirse en Estado, que lo haga, y si quiere ser una asociación de intereses mutuos y aglutinados, que lo haga, y si quiere superar esa concepción y lo consigue, es posible que no sea un Estado, pero puede llegar a ser algo más importante, porque entonces dejaría de tener sentido acomodarse a una definición que, no dudemos en afirmarlo y proclamarlo, por muchos parches que le endosen, obsolece a cada paso que damos hacia delante.

Podéis creer en un modelo u otro, podéis discutir si el objeto del Estado debe ser éste o aquél, podéis conjeturar sobre la validez del patrón que usaremos para estudiarlo, podéis calcular si existe una medida óptima o pésima, si es mejor o peor la competencia o la cooperación, podéis odiarlo o amarlo. Topdas estas cosas podréis, sin embargo, bajo una sola condición: si entendéis que formar parte de algo, sea un Estado, un grupo, una sociedad o cualquier otra cosa, desde la nimiedad y la importancia de ese mínimo pocentaje de pertenencia podéis intervenir primero, conociéndolo después, y por último actuando. Preguntaos: ¿quiénes creemos que somos 'nosotros'? y, si fuéramos 'ellos' ¿en qué modo y en qué condiciones arbitraríamos esa distancia? El 'nosotros' y el 'ellos' podrían no tener sentido más allá de un divertido inicio de juego, como mirarse el ombligo y ver tansolo un extraño instrumento musical para el que no sirven las palabras, sólo el lenguaje del ritmo. Jueguen, rían, lloren, amen u odien, mas no lo hagan sin ser conscientes de lo que están haciendo.