Els Reis Mags d'estiu

Download pdf

Els Reis Mags d'estiu

Santa Claus s'enfurismà quan en Rudolph va llegir l'informe de l'expedició. La cerca dels tres reis mags no havia tingut gaire èxit: només n'havien trobat un, els altres dos havien desaparegut.
- Sou uns inútils! Colla de desgraciats! S'apropa el nadal i seguiré quedant en segon plànol per culpa d'aquests maleïts imbècils, amb els seus camells i patges antiquats! I tot gràcies a vosaltres!
Aaaggghhh!!!
- Però, senyor, hem navegat per tots els mars, hem mirat a sota de cada pedra que trobàvem...
- Calla! Les teves excuses em fan venir mal de cap! Dóna l'ordre d'aturar tota la cadena de producció i no seguiu fins que hagueu acabat amb els monarques! -feia ja anys que l'agradable vellet s'havia convertit en un insuportable rondinaire en veure que els Reis Mags encara tenien un tracte preferent i rebien els encàrrecs més lucratius.
- Sí, senyor, a les seves ordres, senyor -deia en Rudolph aclucant els ulls, amb els nervis destrossats, abans de marxar a donar l'ordre a la cadena de muntatge.
Segons l'informe, en Melcior i en Baltasar havien desaparegut misteriosament. En un primer moment, en Santa Claus va creure que alguna filtració els havia posat sobre avís i aquesta suspicàcia havia augmentat el seu monumental cabreig.
Gaspar (I). El vell va sentir satisfacció en fer desaparèixer l'únic rei que havien pogut capturar, el Rei Gaspar, de Sabà. Seguint les seves ordres el van portar al regne dels morts. En el mateix moment de llençar-lo a l'abisme de l'Hades, el monarca va xisclar desesperat pensant que, potser, algú ho hauria escoltat... aleshores, si només havien trobat en Gaspar, què havia passat a Melcior i Baltasar? Apropeu-vos i us explicarem amb exactitud els fets que van agitar els regnes de Tarsis i Seba.
 
Melcior (I). En Melcior era vidu feia temps i la soledat l'havia posseït. Tots els matins sortia a fer un passeig per la vora del mar, per assaborir la platja i gaudir dels millors rajos del sol, però la seva energia per viure s'estava esgotant.
Un dia, mentre feia el seu passeig, va creure escoltar uns càntics divins i la curiositat el va portar fins un penya-segat on va veure una dona cantant. La dona en qüestió era una sirena que s'havia entretingut a pentinar la seva melena. El rei va xiuxiuejar una melodia i només per aquest motiu li va permetre seure al seu costat. Van xerrar durant molta estona amb profunditat i un alt grau d'intimitat, fins al punt que el monarca va confessar la decadència del seu estat d'ànim. La sirena, que ja tenia diversos segles d'edat, va desvetllar el secret de la seva longevitat, i li va donar a beure del seu pit, doncs la seva llet tenia propietats màgiques:
allargava la vida i aquesta era de millor qualitat, perquè tenia una substància que estimulava l'alegria i promovia la felicitat.
Van passar els dies, i l'amistat entre el gran senyor i la reina del mar es va fer simbiòtica: ella aportava interès
a l'avorrida vida de la sirena i ella li oferia l' "elixir de l'eterna joventur". Aquesta relació aviat va esdevenir foresi. El rei cada cop demanava més quantitat de llet i va arribar un punt en què la sirena es va negar a continuar subministrant-la. Ell, però, ja no podia passar sense la llet, així que va apressar-la contra la seva voluntat. Va ordenar construir una presó submarina per a ella al penya-segat on l'havia trobat per primer cop, lluny de la mirada dels seus súbdits. Alienat per la síndrome d'abstinència, que tenia ja més poder que qualsevol altre reclam, la va fer lligar de manera que els seus pits quedessin a la superfície per poder amorrar-s'hi a plaer.
Cada dia que passava, la sirena estava més afeblida. L'esbojarrada addicció del rei la va matar. En Melcior necessitava la llet com l'aire que respirava i presoner de la seva bogeria va deixar el regne en mig de la nit per marxar a buscar una altra sirena. Quan en Rudolph i la seva expedició van arribar a Tarsis els súbdits no en sabien res, del sobirà. Els membres de la cort estaven desorientats, doncs quedaven poques setmanes per al repartiment de les joguines i el Rei se'n havia anat sense deixar rastre. Quan van veure això, els rens van seguir el seu camí, per anar a buscar el tercer rei.
Baltasar (I). La història d'en Baltasar no és menys agitada. El rei vivia a palau sense preocupacions. La cort el mantenia allunyat del poble, que no estava gaire content de la seva situació. Les persones humils havien de treballar hores i hores, ells i els seus fills, per petits que fossin, perquè així ho ordenaven els senyors que governaven les terres del regne, en nom del rei. Tot esforç resultava insuficient per mantenir una cort assedegada de luxes i comoditats.
Tot el pes de la campanya de Nadal es carregava sobre les espatlles dels súbdits. Els seus nens patien malalties amb freqüència o morien a curta edat, les epidèmies eren corrents i no disposaven de llars ben dotades, el menjar escassejava; l'hivern era molt dur i a l'estiu les onades de calor eren devastadores.
Aquelles condicions eren l'ambient més propici per a l'esclat social i va arribar un dia que van dir "prou", un mes abans de la campanya de Nadal, doncs la pressió ja era màxima. El poble havia estat exprimit sense compassió i l'olla a pressió que havia esdevingut el regne va acabar de petar. La revolta va ser tan ràpida com contundent, l'assalt del castell va tenir un resultat diferent per a uns i altres, en funció de la seva fama. Als més cruels els van tornar els càstigs i als indiferents els van expulsar sense cap mena de judici ni ponderacions. Per al rei i la seva família es va decretar l'exili forçós. Una vegada eliminats tots els estrats de poder es va proclamar la "República de Seba. Dignitat, Llibertat i Justícia" . Les plantes de producció van ser abandonades i el territori va ser dividit en parcel·les, adjudicant una part igual a cada família. Una part dels ciutadans es van dedicar a la indústria i els serveis.
Els primers mesos tothom semblava feliç, però en el fons dels cors dels ciutadans hi bategava la tristesa de saber que aquell any molts nens no havien pogut gaudir de les joguines que, tot i l'explotació que patien, elaboraven amb il·lusió.
En aquest trànsit, els rens van arribar buscant el rei i van quedar bocabadats amb les explicacions dels ciutadans de Seba, que acompanyaven amb els pitjors desitjos per al monarca: "per nosaltres ja es pot morir" o "que se'l mengin els voltors", deien abans de llençar escopinades al terra amb les pitjors intencions. Després van recórrer tot el regne, van demanar a uns i altres sobre el rei, oferint recompenses però res no va funcionar: semblava que se l'hagués empassat la terra i, sabent com n'és d'irònic el destí, gairebé podríem dir que aquest perill era ben cert...
La vida seguia amb normalitat fins que va arribar un pastor emocionat i va relatar la següent història: 
"Escolteu, escolteu tots! M'he trobat el rei a les muntanyes, molt desmillorat, buscant arrels per alimentar-se, tots l'havien abandonat, estava trist i deprimit. No entenia perquè l'havíem expulsat i aleshores li vaig explicar com havia anat tot plegat. Els seus ulls es van omplir de llàgrimes quan vaig detallar les condicions que havíem de patir. Els viatges, la cort i l'habilitat dels senyors que tenia al seu càrrec havien aconseguit tapar la nostra desgràcia; i els nostres increments de producció se li presentaven com a resultat de la gestió econòmica. Segons m'ha dit, no tenia la menor idea de la realitat que vivíem fora del castell. Creieu-me quan us dic que el rei plorava pel patiment que hem sofert, les seves llàgrimes eren vertaderes".
El relat del pastor va entristir tothom per igual, però tampoc no volien renunciar a la seva nova conquesta. Després de llargs debats i converses privades, el govern va accedir a permetre-li l'entrada sota tres condicions: s'integraria en la República com un ciutadà més, sense privilegis i se'l permetria gestionar un petit negoci de fabricació i distribució de joguines que cada any podia repartir pel seu propi compte amb els homes que el volguessin acompanyar a canvi d'una remuneració justa. A l'exterior, podia seguir gaudint del títol de rei, però només amb caràcter honorífic, és a dir, no conservaria cap potestat associada a aquesta denominació.
El rei i alguns dels seus admiradors es van organitzar per crear una societat limitada. Al cap i a la fi, la república respectava la propietat privada i la lliure iniciativa privada i aquesta era la forma per donar continuïtat a la tradicional tasca d'abastiment de regals que durant anys havia complert el rei. Després de tot, la imatge comercial els va semblar vàlida: El Rei Baltasar, distribució de joguines i regals, S.L. tenia molta feina per endavant si volia tenir una bona oferta comercial durant el següent nadal. Però les males notícies no trigarien a arribar a Seba...
La campanya de Nadal ja havia passat i els nens del món sencer havien abocat rius de llàgrimes perquè aquell any els reis no havien aparegut, ni a les cavalcades ni als balcons. Semblava que havien deixat alguns dolços i petits obsequis. La majoria van fer examen de consciència i, entre sanglots, van prometre als seus pares comportar-se millor durant l'any que acabava de començar, però de seguida va córrer el rumor que els seus propis pares havien estat els qui havien deixat les dolces engrunes i la pena es va convertir en odi. L'endemà les parets de mig món van aparèixer amb pintades: "Reis Mags traïdors", "Els reis són els pares", "Rei bo, rei..." ejem, per desgràcia en Santa Claus ja s'encarregava d'aquesta part. I,
per cert, el vellet panxut somreia amb satisfacció. Tot i no haver acabat amb els reis, ara tenia via lliure. Els
seguiria buscant, però respirava tranquil "Mai tornaran a ser tres, i si tornessin la seva imatge pública està molt deteriorada", pensava.
 
Gaspar (II). La confiança de Santa Claus basada en el caràcter irreversible dels fets estava condemnada. El crit d'auxili que havia llençat en Gaspar abans de caure tenia una peculiaritat que acompanya tots els sons fruits de la desesperació, una graduació que el situa en unes escales de freqüència més generoses i que alguns éssers poden sentir. En efecte, en sentir-lo el Grinch va moure els ulls de costat a costat i va començar a investigar el seu origen. En pocs dies es va composar una idea dels plans del seu etern enemic, i es va decidir a posar fi a la demència del "vellet rondinaire", tal i com s'hi referia contínuament. Però no sabia com havia d'actuar per ajudar el rei, així que va buscar ajuda. Va caminar un parell de dies fins al cau de la Bruixa del Nord, experta en assumptes del més alt nivell i, després de pagar el preu convingut pel "servei de consultoria", es va disposar a escoltar les seves indicacions. Els temps estaven canviant i la bruixa era tota una professional: el seu forat de tota la vida s'havia convertit en una oficina informatitzada i el seu pèl canós ara lluïa un 'look' atractiu. En una reunió tècnica li va presentar tots els detalls que havia de conèixer per assolir la missió que s'havia proposat.
Gràcies a una substància líquida brillant que li va presentar com "un miracle de la biotecnologia"; podia ingressar al regne dels morts durant vint-i-quatre hores que, en el regne dels vius computarien com a sis mesos; després d'aquest període de temps ja no podria tornar. També li va lliurar una càpsula amb pols màgics per al rei que el permetrien creuar la frontera que separava el regne dels morts i el regne dels vius. Si en aquestes vint-i-quatre hores no trobaven la sortida, ambdós quedarien atrapats al regne dels morts per sempre més.
Abans de marxar, el Grinch, tot i que estava satisfet dels serveis de la bruixa, no va deixar passar l'oportunitat de donar-li la seva opinió sobre el gir que havia donat la seva forma de treballar i de presentar-se als clients: "pots dir-me clàssic, si vols, però jo prefereixo la bruixa d'abans. Aquest 'marketing' del que parles és fum, acabaràs perdent els clients de tota la vida, ja saps, els que volem un tracte familiar i, si vols dir-li així, el folklore: l'escombra, les pocions, i totes aquelles coses; abans era tot més acollidor". La Bruixa del Nord es va quedar pensativa, havia guanyat nous i importants clients però potser el Grinch tenia raó, el caliu dels vells amics i l'encant dels encàrrecs amb elements esotèrics s'havien esvaït...
 
Melcior (II). Tot i haver rebut notícies sobre tot el que havia passat, al Rei Melcior el Nadal ja no li deia res, ell estava desesperat per les delícies de sirena. No el van commoure ni les llàgrimes dels més petits, ni les pintades que havien aparegut com tampoc l'aire exclusivament comercial que quedaria de totes les tradicions mil·lenàries si queien en mans de tipus com en Santa Claus. A més, aquest any, en Gaspar no li havia comunicat que passaria a recollir-lo i s'autodisculpava amb la idea que potser la tradició havia estat abolida o havia entrat en decadència i ja no tenia sentit la repetició acrítica del repartiment de regals. Ell estava obsessionat amb la seva nova causa que no era una altra que trobar llet de sirena. Viatjava aquí i allà, sempre a la vora del mar, al límit de la seva pròpia existència.
 
Baltasar (III). Les notícies sobre la mala imatge dels Reis Mags van desanimar molt els ciutadans de Seba. El rei Baltasar, distribució de joguines i regals , S.L. tenia problemes burocràtics i fiscals: que si una llicència per aquí, que si un impost per allà; tot eren problemes per al "ciutadà emprenedor"; que es creia el rei. Les institucions havien aprovat una normativa feixuga amb un càlcul filosòfic precís, ja que creien estar en disposició de donar una resposta legal a qualsevol tipus de problema, però aquestes preteses solucions aviat es van convertir en unes cadenes de papers i lletres.
Les coses van començar a anar malament, la seva nova república havia començat a desenvolupar els pitjors vicis: especulació urbanística, corrupció, amiguisme, clientelisme. Els peixos grans devoraven els petits i aviat la relació de forces començava a semblar-se a l'antiga: uns pocs adinerats i poderosos imposaven les seves condicions a la gran majoria, que no podia fer cap altra cosa que obeir. Es tornaven a sentir esclaus. I pitjor encara, ara l'esclavitud ja no era fruit inequívoc d'unes elits cruels, havien estat ells mateixos els que s'havien ficat en aquest embolic! La terra donava poc benefici i aviat es va acabar el terreny per als cultius,també escassejava l'aigua per beure, doncs l'havien destinat a l'obra civil i l'obra pública. Per desgràcia ni l'asfalt ni les totxanes podien alimentar-los. En poc temps la seva situació ja era pitjor que l'anterior. Seguien treballant com a burros i sovint implicaven també els menors, que creixien en un ambient enrarit de pobresa i treball sense descans. Van comprovar que l'infern ja no era només una al·legoria sinó que el tenien davant seu quan obrien les finestres. El nou Estat no era gaire diferent de la monarquia absoluta que l'havia precedit.
Aquesta situació els va portar a la necessitat d'una nova forma d'entendre les coses i van decidir desfer-se del vestit que els estava ofegant. Una nova proclamació va donar lloc a la "Terra Lliure de Seba. Solidaritat, Llibertat i Tranquil·litat". Van reaprendre a tractar els assumptes amb més flexibilitat, en plena llibertat.
Van dimensionar millor les necessitats i les possibilitats que tenien, van tornar a cultivar la terra i van crear nous equipaments públics, va desaparèixer allò privatiu i, alhora, la privació.
En tot aquest esquema, El Rei Baltasar, distribució de joguines i regals, S.L. va passar a ser una activitat més però millor dotada i més recolzada per la població, que sentia melangia dels temps passats en què rebien cartes dels nens explicant els seus encerts i errors, i els responien amb premis o penalitzacions, així que tots van voler participar novament en l'empresa col·lectiva a la que havien consagrat la seva història.
La felicitat va arribar de la mà de la vocació, que els donava un nou alè. No van trigar a demanar-se que havia passat amb els altres reis i van decidir coordinar-se amb ells per continuar amb la tradició del repartiment de regals i, per què no, els volien proposar fer el que tenien pendent.
 
Melcior (III). De Gaspar ningú no en sabia res, però sobre Melcior existien alguns rumors desagradables. Ciutadans de Seba i Tarsis van formar una delegació diversificada i van anar a buscar-lo, conscients que, si se'l trobava, necessitaria ajuda de tot tipus. Portaven aliments, medicines i experts en totes les disciplines que van creure necessàries. Un grup avançat del que abans havia estat la policia de Seba va anar al regne de Sabá. Allà tots els súbdits explicaven la mateixa història: segons ells, el rei s'havia suïcidat. Uns pocs intuïen el que havia passat en realitat però era en excés vergonyosa i humiliant. Els rens es van creure la hipòtesi del suïcidi, ja que els era útil per considerar acomplerts els seus objectius. El cos d'investigació de Seba, en canvi, no estava satisfet amb aquella explicació, creien que la responsabilitat de donar felicitat als nens no es podia abandonar sense més.
L'equip de rescat no trobava en Melcior, que seguia el seu rumb perdut amb un peu en aquest món i un peu a l'altre. En un intent desesperat per trobar informació, van decidir consultar amb la Bruixa del Nord, que els va dir on era el rei i en quines condicions es trobava. A més, els va subministrar una poció estranya amb la que, segons assegurava, podia curar la profunda addicció que havia desenvolupat per la llet de sirena i que fins el moment s'havia negat a acceptar.
Alguns ja no donaven credibilitat als "nvents extravagants de vella boja i lletja que es prodiga volant a sobre d'una escombra", però d'altres van seguir el camí que els havia indicat, convençuts que"el seu aspecte no ha de confondre'ns, si porta segles al negoci serà perquè sap el què es fa, és una feina artesanal i es mereix el màxim reconeixement". La Bruixa del Nord els va insistir en la urgència, el temps s'acabava per al rei.
El van trobar arrossegant-se per la sorra d'una platja, als límits del regne i... de la vida. Li van donar la solució de la bruixa i, per sorpresa d'uns i satisfacció de tots, va ser eficaç i eficient. En uns instants, en Gaspar tornava a ser el rei que sempre havia estat i, en recuperar la consciència, va fer una pregunta amb els ulls coberts de llàgrimes:"ja ha passat el Nadal?".

Gaspar (III). Després de cinc llargs mesos esperant, el Grinch va aparèixer fatigat carregant amb un defallit Rei Gaspar. Els perills que havien hagut de superar i els obstacles que s'havien trobat els van obligar a iniciar un procés de recuperació que els va ocupar dues llargues setmanes. Quan la seva salut estava refeta els van explicar tot el que havia passat al regne de Sabà i les intencions d'en Baltasar. Així doncs, també va recuperar la il·lusió i es va disposar a emprendre el viatge per trobar-se amb els altres dos reis.
 
Melcior, Gaspar i Baltasar (IV). L'equip que havia anat a buscar en Melcior va tenir una tasca ingent: van rehabilitat per complert el cos i la persona, li van transmetre la importància que durant mil·lennis havia tingut la seva funció i li van tornar l'empenta que sempre l'havia caracteritzat. El convertir en un home nou, més conscient del seu lloc al món i en els cors dels nens. No va tenir cap dubte de la importància de la missió que havien de recuperar i es van posar de camí en poc temps.
Quan finalment es van reunir tots a la Terra Lliure de Seba, les cartes havien estat llegides, els regals preparats, els recorreguts planificats i els camells condicionats i alimentats per començar el viatge. Com havien fet sempre, es van proposar distribuir tots els regals en una sola nit. Fos quin fos, aquell dia seria també un dia especial, i la sorpresa seria encara més gran que de costum.
I així fou, un 19 d'agost els nens del món sencer van començar el dia envoltats dels regals que havien sol·licitat al nadal. Tard, però a temps. Amb els regals, els Reis Mags van deixar una nota escrita per a tots i cadascun dels nens que deia:
“Mai no és tard per aconseguir un somriure”