La obediència és suïcida

L'obediència és suïcida
S'han col·lat dos esdeveniments en el meu cap que m'han portat a la reflexió que dóna títol a aquest escrit. El primer és el cas de la nena assassinada a Seseña i la tumultuosa reacció -mai millor dit- de la dreta demanant l'enduriment de la llei del menor. El segon és l'accident de l'avió polac que transportava mig govern inclós el cap d'Estat. De la petició d'enduriment de la llei del menor poca cosa a dir: no només és equivocat, sinó contraproduent, perquè el que necessita algú que assassina un altre és teràpia, no tancament. Una rehabilitació a temps pot salvar més vides, inclosa la vida de l'assassí, que no pas l'altra solució. Una educació basada en la mà dura no hagués evitat, segurament, la mort de la jove, i potser n'hagués produït més.

Aquesta especulació esdevingué evidència amb l'accident del president polac, l'ultrareligiós Lech Kaczynski. En els primers moments es va especular que el mateix president va donar l'ordre d'aterrar tot i que els tècnics desaconsellaven l'operació; des de la torre de control demanaven que es desplacessin a l'aeroport més proper. Aquesta dada de la notícia no s'ha confirmat. Imaginem que és certa, que el pilot no volia aterrar però per no contradir el cap d'Estat, va decidir intentar-ho. Aquí, a més, hi hauria un abús de poder, perquè en un avió no pot manar mai un passatger inexpert, sinó que manen els pilots. Però el cas és que el pilot sabia que si no obeïa estava fumut, podria haver perdut la feina, i és sota aquesta coacció que decideix intentar l'aterratge. Si imaginem que els esdeveniments són els que relatem, és a dir, que el president va donar l'ordre d'aterrar, la conclusió és que el pilot no va perdre la feina sinó la vida pròpia i la de 68 persones més per no atrevir-se a desobeïr. Gran resultat de l'educació típica del segle XX: 68 morts innocents, obedients, però innocents.

La obediencia es suicida

Se han colado en mi cabeza dos hechos que me han llevado a la reflexión que da título a este escrito. El primero es el de la niña asesinada en Seseña y la tumultuosa reacción -nunca mejor dicho- de la derecha pidiendo el endurecimiento de la ley del menor. El segundo es el accidente del avión polaco que transportava medio gobierno incluido el jefe de Estado. De la petición de endurecimiento de la ley del menor poca cosa hay que decir: no solamente és erróneo, sino contraproducente, porque lo que necesita alguien que asesina a otro es terapia, no encierro. Una rehabilitación a tiempo puede salvar más vidas, incluida la vida del asesino, que la otra solución. Una educación basada en la mano dura no hubiera evitado, seguramente, la muerte de la joven y tal vez hubiera producido más.

Esta especulación devino evidencia con el accidente del presidente polaco, el ultrareligioso Lech Kaczynski. En los primeros momentos se especuló que el mismo presidente había dado la orden de aterrizar, aunque los técnicos desaconsejaban la operación; desde la torre de control pedían que se desplazaran al aeropuerto más cercano. Este dato de la noticia no se ha confirmado. Imaginemos que es cierta, que el piloto no quería aterrizar pero para no contradecir al jefe de Estado, decidió intentarlo. Aquí, además, habría un abuso de poder, porque en un avión no puede mandar nunca un pasajero sin experiencia, sino los pilotos. Pero el caso es que el piloto sabía que si no obedecía estava perdido, podría haber perdido el trabajo, y es bajo esta coacción que decide intentar aterrizar. Si imaginamos que los acontecimientos son los que relatamos, es decir, que el presidente dio la orden de aterrizar, la conclusión es que el piloto no perdio el trabajo sino la vida propia y la de 68 personas más por no atreverse a desobedecer. Gran resultado de la educación típica del siglo XX: 68 muertos inocentes, obedientes pero inocentes.