dimecres, 21 de novembre del 2012

El segrest del president [2R]


El segrest del president [2R]

En les nostres decisions, petites o grans, s'hi troba el nostre jo més autèntic: aquest és el nostre esperit, la nostra 'alma mater' i és així com dibuixem la nostra vida i el món que ens envolta.

Les colònies de la seva filla es van interrompre en tan sols quatre dies. Res no feia sospitar que una petita estància en una granja podia acabar d'aquella manera. Quan la Carme el va trucar per dir-li que la Tina era en un box protegit de l'hospital, a l'Ochoa se li va caure el món a sobre. Segons li van explicar les professores de la seva filla, tot plegat alguns nens van començar a fer febres molt elevades i no van dubtar a dur-los a l'hospital. Tornar a aquell hospital el desesperava; sa germana Carme hi treballava però encara no s'havia acostumat a veure'l com un indret més. Feia només dos anys que la mare de la Tina havia mort en un lent i dolorós procés cancerigen.

Quan hi va arribar, el torn de la Carme ja havia acabat però ella havia esperat pacientment a que arribés son germà:
  • Carinyo, no t'amoïnis, tot anirà bé -va dir la Carme mentre l'abraçava, tot desfent-se de la serietat pròpia d'una metgessa.
  • Què ha passat ara, tata, digues, què ha passat? -demanava com podia l'Ochoa entre llàgrimes.
  • Els meus col·legues creuen que es tracta d'aquest nou brot de grip... i jo també -avançava nerviosa la Carme.
  • Tan greu és perquè la tingueu tancada? -enraonava l'Ochoa mentre es mirava la Tina a través dels vidres.
  • No, un brot de grip no acostuma a ser greu, però en ser desconegut no es poden córrer riscs; és el protocol -s'explicava ella.

El doctor Ramet va interrompre la conversa per parlar amb la Carme, que li va presentar el seu germà. Aviat, el facultatiu va exposar la necessitat d'aplicar la vacunació obligatòria, que els acabava d'arribar. L'Ochoa, que no acabava d'entendre la situació, es va mostrar totalment contrari al criteri del doctor, que el va advertir: la mesura s'aplicaria de forma compulsiva per raons de salut pública, és a dir, no s'hi podia negar.

[R1] Tan bon punt es van retirar els metges van començar una breu discussió. La Carme no només era contrària a la vacunació compulsiva, sinó que temia que aquella vaccina fos sospitosa. Mai una vacunació s'havia produït en tant poc temps de marge i, en aquest cas s'havia d'analitzar prèviament. El doctor Ramet es va mostrar impassible, les autoritats havien declarat l'estat d'alarma mèdica i el govern els havia ordenat practicar vacunacions compulsives als afectats i, fins i tot, al personal mèdic. [/R1]

[R2] Tan bon punt es van retirar els metges van començar una breu discussió. Sense donar cap giravolt, la Carme va comminar el doctor Ramet a convocar el Comitè Interhospitalari d'Immunologia. Sol·licitava una anàlisi urgent de les vaccines i la inaplicació de la vacunació compulsiva fins obtenir els resultats. En Ramet s'estava posant nerviós, estava entre l'espasa i la paret, entre el jurament hipocràtic i les ordres del govern. [/R2]

A mitja tarda es va acabar l'hora de visita i l'Ochoa va haver de marxar a casa. En arribar va veure missatges al contestador, i va respondre la trucada d'en Marcelo. En Marcelo tenia una empresa de xòfers i el contractava eventualment; aquest cop l'Ochoa no en tenia cap gana, però necessitava els diners desesperadament. El Marcelo li va recordar “ponte el chaleco”. Ell l'odiava, el “chaleco”, que no era altra cosa que l'armilla que acompanyava un arma de foc que havien de portar obligatòria i il·legalment quan portaven autoritats com a passatge.

En aquesta ocasió, l'encàrrec era força especial. L'Ochoa el coneixia bé, el president del govern; en la seva joventut havia aturat un projecte de diari per al barri mentre era regidor amb una riallada per comiat, tot just al començament de la seva carrera política. Era un home fred, calculador i bel·ligerant, no tenia enemics en el seu bàndol i sempre sortia exitós dels processos electorals per la seva audàcia i la seva capacitat per ocultar les polèmiques tot enarborant els sentiments nacionalistes, la por o qualsevol altre recurs infantil. Només acceptava gent submisa per sota seu i quan algú el traïa podia acabar directament a la presó perquè utilitzava els seus propis plats bruts per endossar-los als enemics d'una forma creativament útil.

El president ja no se'n recordava d'ell, al matí van visitar dues empreses i ni tan sols el va mirar. La jornada va finalitzar fent una aturada al Club Majorette, un lloc ben particular. El president, els escortes i els xòfers no van estalviar en serveis sexuals, drogues i alcohol sense pagar ni un sol cèntim. No tenien cap vergonya i protegien la seva fama amenaçant tothom que podia haver vist alguna escena de la seva festa. L'Ochoa era asidu al club nocturn, que havia visitat amb freqüència però de dia; hi feia feines de manteniment sovint, com a una de les múltiples feines que feia per tirar endavant. Era just al costat de casa de la Carme i hi tenia un tracte familiar. Ell no hi va entrar, va aprofitar la visita per anar a casa de sa germana per trucar a l'hospital.

[R1] La Carme estava molt nerviosa, el Comitè de Medicina Interna va decretar la vacunació dels afectats pel brot de grip i no els havia pogut aturar. Lamentablement, la seva condició de familiar d'una afectada li restava credibilitat entre els seus col·legues. L'Ochoa no es va poder acomiadar, el nus a la gola se li feia massa gran. En penjar el telèfon el seu cunyat li va oferir consol. [/R1]

[R2] Nerviosa, la Carme va comunicar-li que estaven analitzant la vaccina amb cura, que no tothom ho veia clar, però que se'ls acabava el temps, ja que el mandat del govern era clar i contundent. Tot i així, també va pesar molt en els metges l'argument principal de la Carme: si obeïen les ordres del govern, ells també s'haurien de vacunar. [/R2]

L'Ochoa no s'ho va pensar, es va dirigir al bany, va agafar material d'infermeria i es va dirigir al Club Majorette amb el cotxe de la Carme. Va saludar les noies amb familiaritat i uns minuts després es va apropar al president. Li va xiuxiuejar a l'oïda que les noies li havien preparat una sorpresa; la cocaïna i l'alcohol van fer la resta, el va convèncer fàcilment. Se'l va endur al magatzem, li va envenar els ulls enmig d'explicacions sobre els plaers que l'esperaven i, amb rapidesa, li va administrar una dosi ben nodrida d'una substància sedant. Havia apropat el cotxe a la sortida del magatzem, així que en un tres i no res el va carregar al portaequipatges i va posar rumb a les muntanyes, no sense abans fer una petita aturada en un centre comercial on va comprar una càmera de vídeo.

Al cap de dues hores va arribar a un refugi de muntanya que quedava ben aïllat de la ciutat. Va carregar la càmera de vídeo i va aprendre'n el funcionament. Després la va amagar a la motxilla, ben preparada per activar-la sense gaire complicació. Unes hores després, el fàrmac ja s'havia consumint i el president es va desvetllar:
  • Què passa? On sóc? -va demanar el president.
  • T'he portat d'excursió, no em diràs que l'aire no és més pur -se'n reia l'Ochoa de la desorientació del president, com ell havia fet en el passat.
  • I tu qui ets, ximplet? -amb menyspreu, el primer home.
  • Em dic Ramon Ochoa, no deus recordar-me però fa 15 anys em vas tombar un projecte de diari per al barri -jugava a l'endevinalla l'Ochoa.
  • Què m'estàs dient, imbècil? Ja pots treure'm d'aquí, desgraciat! -es desesperava l'hostatge.
  • El que vostè digui, senyor president -se'n reia l'Ochoa, mentre treia l'arma de foc de l'armilla que portava sota l'americana- doncs, mira, ara mateix no em dóna la gana...
  • Eh, eh, eh, però què vols fer? Pensa-t'ho bé això que estàs fent, tens una arma a les mans -el president començava a moderar les seves paraules, la seva por es podia olorar a quinze kilòmetres a la rodona, però no hi havia ningú a la distància suficient per sentir-lo.
  • Mira, rata fastigosa -li deia encanonant-li la boca- ara aquí mano jo i t'hi estaràs fins que a mi em surti dels collons, això si em surt dels collons que surtis viu d'aquí.
  • Escolta, no et posis nerviós, podem parlar com a persones adultes, què vols? Diners? Una feina millor? Tinc tot el que pots necessitar, ja ho saps, sóc el president -amb una bala a vint centímetres del cervell el president es va mostrar dialogant i, en la mesura que podia, serè.
  • No crec que em puguis oferir res d'interessant, només cal veure't. Vull la meva filla, això vull -digué l'Ochoa, desorientant totalment el president.

[R1]
  • Com? La teva filla? -no entenia res el president.
  • Sí, la meva filla, ara mateix és a l'hospital, s'ha contagiat d'aquest nou brot de grip. Tot un misteri senyor meu, oi que sí? -sentencià l'Ochoa.
  • No en sé res d'això que em dius, ni conec la teva filla -el president es feia el sorni.
  • Et conec molt bé, sé que tens moltes respostes i tard o d'hora em diràs el per què de tot plegat -conclogué l'Ochoa mentre li pessigava la galta i es disposava a marxar.
  • A mi m'és ben igual tot això. Escull, o m'alliberes aviat o tindràs problemes, problemes dels greus. Em sembla que no has entès gaire bé a qui has segrestat -el president intentava fer valer la seva posició, però només estava posant una mica més nerviós el seu interlocutor. [/R1]

[R2]
  • Com? La teva filla? -el president no entenia res però s'interessava per la possibilitat que havia vist de negociar amb l'Ochoa.
  • Sí, la meva filla, ara mateix és a l'hospital, s'ha contagiat d'aquest nou brot de grip. Tot un misteri, senyor meu, oi que sí? -s'explicava l'Ochoa amb un misticisme només aparent que el president comprenia a la perfecció.
  • No en sé res d'això que em dius, ni conec la teva filla -el president havia entès perfectament la referència tàcita a la misteriosa aparició del brot i, en segon terme, a la vacunació compulsiva.
  • Mira, saps què, et deixo sol una estoneta perquè hi pensis, i quan torni et faré un examen aviam quina nota treus -conclogué l'Ochoa mentre li pessigava la galta i es disposava a marxar.
  • Si m'ho expliques potser et podré ajudar, saps que tinc poder suficient per fer-ho -li va deixar anar el president, amb una sobtada i pietosa tendresa que no tindria cap efecte en el seu interlocutor. [/R2]

L'Ochoa era una persona amable en termes generals tendre, bon pare, bon amant, bon amic i bon veí. Quan s'emprenyava o quan era víctima d'una injustícia, però, no tenia miraments, podia ser fred i cruel. En aquesta ocasió, volia marxar al poble més proper per trucar a l'hospital; volia saber com evolucionava la Tina, però també va aprofitar l'ocasió per fer passar més temps i neguitejar el president. El va lligar més fort del necessari, va apagar el llum i va marxar.

El segrestador va arribar al poble a Sant Llorenç de Vallpedrera sense cridar l'atenció. Ningú no s'hi va fixar quan va entrar al bar del poble i va demanar un entrepà. Tot semblava normal. Però les altes instàncies estaven molt nervioses. La misteriosa desaparició del president coincidia amb la crisi del brot de grip. A més el president havia estat, fins feia just dos mesos, el ministre de sanitat i se suposava que era l'home més preparat per resoldre aquella situació que no pas el nou ministre. A Sant Llorenç, però, ningú no en sabia res. La policia sabia qui n'era el responsable, però s'havia esfumat sense deixar rastre i no n'havia deixat transcendir cap detall del succés ni del sospitós.

Més relaxat en comprovar que encara era anònim, va sortir a la cabina a fer la trucada. Quan la Carme va rebre la trucada d'un tal Ricardo Chiti no va dubtar a agafar-la:
  • Sí, digui? -demanà la Carme amb la cara rebregada per la incògnita.
  • Sí, senyora Carme, sóc en Ricardo, voldria saber com està el meu fill -l'Ochoa sobrevalorava la policia i creia que haurien intervingut totes les línies de l'hospital, així que parlava en clau.
  • El seu fill? ... Ah, sí, el seu fill. Veurà, la seva dolència no remet, generalment la seva malaltia sempre es comporta així, només, bé, també ha de tenir en compte que aquestes afeccions es comporten diferent en unes persones que en unes altres i sempre hi ha factors com el pes i l'edat que poden influir. El seu fill és un nen sà, però la situació és complicada, els seus cuidadors no es posen d'acord en el tractament -amb aquestes paraules es referia la Carme a la situació de la Tina que continuava amb febrades; en realitat l'únic factor especial d'aquell brot de grip era el seu origen animal, fet pel qual el poble ja s'hi referia com la grip del conill. El fet que el president estigués segrestat afegia més dificultats, ja que aquell assumpte havia estat en les seves mans des de la detecció dels primers casos.
  • Bé, doncs trucaré més endavant, si hi ha cap més novetat no dubti a fer-m'ho saber -s'acomiadava amb aparent normalitat l'Ochoa.
  • Sí, així ho faré, però digui'm, on vol que el truqui? -desorientada la Carme.
  • No s'amoïni, jo la trucaré -s'acomiadava ell.

L'Ochoa havia tapat el telèfon amb un mocador, per no deixar traces de la seva veu, i tan bon punt el va retirar de l'aparell, el va haver d'utilitzar per eixugar-se els ulls. No van poder parlar relaxadament. La Carme li hagués dit “però què has fet, boig?” però no va gosar a dir-li res. Tenia una barreja de sensacions: ella no ho hagués fet, però tampoc no n'estava segura de censurar aquella acció.

El primer que va fer l'Ochoa quan va arribar al refugi va ser connectar la càmera, tot aprofitant que el president estava fent una petita becaina. La primera escena que la màquina va enregistrar fou la bufetada amb què l'Ochoa va despertar el segrestat. El gran home va estar una bona estona marejant la perdiu i no feia altra cosa que prometre a l'Ochoa el millors metges per la seva filla: “si m'alliberes, els facultatius més prominents cuidaran de la teva petita, fes-ho ara i oblidaré aquest tràngol, t'ho ben juro”.

El segrestador va començar l'interrogatori amb la vacunació compulsiva, realment era necessari tractant-se només d'un brot de grip? “Sí, és clar, per motius de salut pública, no podem deixar que una malaltia desconeguda s'escampi i es faci més forta”. Aquest gir vocacional no solament era del tot inversemblant, sinó que a més les paraules del president sonaven com un argument arquetípic. L'Ochoa li va demanar un esforç més i el president sabia que aquell no seria un interrogatori qualsevol, així que va fer un primer intent oferint 10.000 € a canvi de la seva llibertat i un tracte privilegiat per la seva filla. El métode del president era bastant simple: primer intentava ensarronar els seus interlocutor amb recursos emocionals, si no acceptaven aleshores intentava comprar-los i si no acceptaven...
  • Per qui m'has pres? ets patètic -resolgué l'Ochoa.
  • T'he fet una oferta que no pots rebutjar, de debò penses que t'oferiré més diners? -digué el president encetant (o almenys temptejant) una negociació.
  • Sempre he estat pobre, hi estic acostumat, aquesta és la meva millor carta, així que no et facis el despistat -enraonava amb seguretat l'Ochoa.
  • No em deixes gaires opcions, si no tens cap més proposta no sé com ho farem per arribar a un acord- lamentava el president la poca traça del segrestador en el camp de la negociació
  • Vull que retiris l'ordre de vacunació compulsiva, així de simple -l'Ochoa, de sobte, es posava seriós.
  • Això és impossible, és una ordre irrevocable del conjunt del govern, tenim les nostres responsabilitats amb la població -la negació del president va ser rotunda.
  • Responsabilitats amb la població, no em facis riure -se'n fotia el xòfer.
  • També les hem assumit amb la comunitat internacional, deu saber que aquesta grip és mundial, d'altres països també han adoptat la mateixa decisió -les excuses barates del president no acabaven de convèncer l'Ochoa.

Les evasives del president van acabar amb la paciència de l'Ochoa. Tot d'una l'Ochoa va tornar a agafar la pistola i la va apropar al seu convidat.

[R1] Ara l'Ochoa no es va deixar despistar i va anar al gra, volia saber d'on havia sortit la vaccina i què hi tenia a veure el govern: [/R1]

[R2] Amb una mostra ben natural de la ràbia que li recorria el cos, va deixar anar un simple “canta, merdós!”. El president, amb la pistola pressionant a la part lateral del crani es va veure indefens i es va començar a estovar en la negociació. La desesperació de l'Ochoa era evident, i entre pregunta i pregunta l'agafava pel coll, totalment alterat: [/R2]

  • Digues, com és possible que ja existeixi una vaccina si el brot s'acaba de detectar? -l'Ochoa començava a demanar explicacions de forma més incisiva.
  • Escolti, jo no sóc metge, d'això no en sé res -tornava a defugir el president.
  • És clar, el govern només es gasta milions i milions en vaccines sense fer cap pregunta -el pare estava cada cop més furiós.
  • Pregunti-ho als laboratoris -digué el president, cometent l'error més gran de la seva vida.
  • Quins laboratoris? -de sobte, l'Ochoa va detectar l'errada del president, tots dos sabien que el subconscient l'havia traït.
  • Els laboratoris que elaboren les vaccines -esclaria innocentment el president i a l'instant aprofundia animat per la pressió del canó clavat a la seva gola- els laboratoris RCT, un proveïdor de sanitat com qualsevol altre.
  • Sí, com qualsevol altre, clar -la veritat començava a despuntar i això va posar més nerviós l'Ochoa que en veure els resultats de la seva tortura, no va dubtar a baixar el canó cap a l'entrecuixa del president.
  • Estàs boig, estàs boig! -sol·licitava clemència el president amb la mirada- saps que no ho faràs.
  • Què té a veure el laboratori amb el brot de grip i la vaccina? -li deia l'Ochoa a quinze centímetres de distància.
  • Res! -cridava el president. L'Ochoa només va respondre amb un tret a terra, cremant lleugerament la cama de la seva víctima.
  • El proper tret ja saps on anirà -l'Ochoa assenyalava a la cuixa com si estigués gaudint amb allò.
  • Els laboratoris, els laboratoris ja havien estudiat la grip abans, fan vaccines per a animals però també han desenvolupat vaccines per a humans -el president creia que amb aquesta explicació n'hi hauria prou per calmar els ànims de l'Ochoa.
  • I una merda! -aquesta va ser la resposta de l'Ochoa, que va assestar un cop de puny al president- saps què, em sembla que et mataré diguis el que diguis, perquè sé que ets un mentider. Això no explica la rapidesa de la vaccina ni l'adopció de la vacunació compulsiva -aleshores la tortura es va intensificar.
  • Prou, prou! Si no vacunem la gent la vaccina no servirà per res -va començar a parlar el president.
  • I sense brot de grip no hi ha mercat per la vaccina, oi? -l'Ochoa havia donat en la diana, ho sabia per la cara del president, que contrastava amb el seu moviment de negació.
  • Eh? Eh? Parla d'una vegada! -el president ploriquejava totalment destrossat i l'Ochoa sabia que estava molt a prop d'una resposta convincent. El seu impuls va fer la resta i li va clavar un tret al peu.
  • D'acord, d'acord, parlaré però no em mati, si us plau -sanglotava el president-; és veritat, els laboratoris van escampar la grip per poder fer negoci.
  • Ah, si? I això com funciona, li expliques al president del govern en un dinar amb executius i t'hi autoritza o potser li promets un ascens a canvi que et deixi jugar amb la població? -l'Ochoa començava a pressionar el gallet amb el seu dit índex.

El president es va enfonsar i va confessar amb un moviment de cap, entre llàgrimes de cocodril. Allò quedaria allà, va pensar més tard. Només ho hauria de negar: a qui creurien, a un segrestador o a un president? L'únic preu que hauria de pagar era ordenar la suspensió de l'ordre de vacunació compulsiva, però tant era, les vacunes ja s'havien comprat, ningú no hi sortia perdent, o potser després podia tornar-la a imposar.

Quan es va fer de dia, l'Ochoa va tornar a lligar el president, aquest cop al llit, i va tornar al poble. El primer que va fer va ser anar a la botiga de fotografia i demanar dues còpies del vídeo que havia enregistrat amb la confessió del president. Tot seguit es va adreçar a la cabina de telèfon i va trucar a l'hospital. En Ricardo Chiti tornava a demanar per la doctora Ochoa.

[R1] Entre llàgrimes, la Carme li va explicar que el seu “fill” havia rebut el tractament, però tot i així no millorava, més aviat el contrari, i tot seguit li va demanar que tornés el més aviat possible, les coses s'estaven complicant: “el teu convidat hauria de tornar a casa seva, sinó tothom tindrà problemes”. La impotència que sentia l'Ochoa era infinita i ofegat entre llàgrimes va penjar el telèfon. El sentiment de culpabilitat va començar a recorre-li el cervell, no sabia ben bé per què, potser hauria d'haver estat més dur amb el president, potser hauria d'haver demanat un rescat, potser hauria d'haver actuat abans, potser... [/R1]

[R2] Entre llàgrimes, la Carme li va explicar que el seu “fill” no havia rebut encara el tractament, però la tensió augmentava i no sabia si podria sostenir gaire més temps aquella situació, i tot seguit li va demanar que tornés el més aviat possible, les coses s'estaven complicant: “el teu convidat hauria de tornar a casa seva, sinó tothom tindrà problemes”. Després d'una breu reflexió l'Ochoa va respondre a la petició de sa germana en un to seriós i decidit “has de fer-me un favor, digues que t'he trucat i t'he transmès el següent missatge: el president ha donat l'ordre de suspendre immediatament la vacunació compulsiva, i fins que aquesta suspensió no sigui efectiva no serà alliberat. T'estimo Carme” i va penjar el telèfon.[/R2]

L'Ochoa es va adreçar a la farmàcia i va demanar una dosi del sedant que havia administrat al president. La negativa tancada de la farmacèutica no va servir de res quan el seu client li va ensenyar l'armilla de cuir que duia sota l'americana i va veure l'arma de foc. Ell va insistir a pagar la dosi però no va ser necessari, la por havia intercedit en favor seu.

Va engegar el cotxe i va tornar al refugi. En arribar va veure la porta oberta, semblava que havia estat forçada i hi havia evidències que un animal havia entrat al refugi i havia atacat el president, que plorava com un nen. El segrestador el va haver d'amenaçar una altra vegada per saber què havia passat, en part nerviós per si es tractava del gos d'un pastor o un caçador que pogués delatar la seva posició. Però aquest no era el cas, el president havia rebut la visita d'un ós que li va fer “coses horribles”. “Però què vol dir coses horribles?” li demanà l'Ochoa. “Coses horribles, coses horribles!” era tanta la tragèdia que mostraven els crits del president que el xòfer va deixar de preguntar; en tot cas, el seu vestit estava tan esmicolat que no li calien gaires explicacions més. Li va administrar el sedant i el va carregar al cotxe.

A l'hospital tota semblava normal. No hi havia senyals de vigilància policial, però malgrat això, en Ricardo Chiti va trucar la doctora Ochoa des d'una cabina que hi havia a uns metres de l'entrada i li va comunicar que l'esperava al parking amb el seu cotxe.

[R1] “Germanet... la Tina... la Tina”. La Carme no sabia com dir-li que la Tina havia mort. La vaccina havia acabat d'accelerar el procés de la grip i abans que poguessin actuar la febrada se l'havia endut. Els dubtes de la Carme sobre la vaccina es van confirmar i per desgràcia ho havien comprovat amb la seva neboda. L'Ochoa no ho va poder pair, va sortir del cotxe, va obrir el portaequipatges i va assestar un tret mortal al president. La notícia l'havia deixat sense forces però la ràbia li havia permés cometre el magnicidi. Ja després no li quedava gaire energia per aixecar ell mateix l'arma fins al seu crani, però la Carme li va impedir i va llençar la pistola metres enllà. Es van fondre en una abraçada i van seguir així durant uns minuts, fins que va arribar la policia. [/R1]

[R2] “Germanet... la Tina... la Tina”. La Carme no sabia com dir-li que la Tina estava molt greu. L'Ochoa li va demanar que la traiés de l'hospital com fos. A canvi, li deixava el president, però amb la condició que li administrés a ell la vaccina i així podrien “testejar-la amb humans”, digué amb fredor l'Ochoa: “fins que no em portis la vaccina i la Tina no el deixaré anar”. La Carme va complir amb l'encàrrec i va passar un parell de dies donant explicacions a la policia. [/R2]

L'Ochoa va actuar ràpid per fugir del país abans que la policia no pogués seguir el seu rastre. Un cop a França es va refugiar a casa d'un amic seu, que regentava una casa rural i va seguir els esdeveniments, que van obrir els telenotícies de tot el món durant ben bé una setmana. Mentre fugia recordava que no havia recollit les còpies del vídeo del president, però ja era massa tard per tornar enrere.

[R1] El depenent de la botiga de fotografia l'esperava però el seu client no tornava. En un atac d'avorriment va decidir veure la gravació. No podia creure el que estava veient, es va afanyar a fer tantes còpies del vídeo com hi havia i les va distribuir a tots els seus coneguts. En un parell de dies tot el país havia vist la confessió del president. La simple existència del vídeo va precipitar els esdeveniments: dimissió del govern, protestes i investigacions judicials. [/R1]

[R2] El depenent de la botiga de fotografia l'esperava però el seu client no tornava. Va decidir consultar el propietari de la botiga, que li va ordenar esborrar les cintes i tornar-les a usar. La confessió del president mai es va arribar a conèixer i va seguir governant com si no hagués succeït res. Finalment, va imposar la vacunació obligatòria però per aquell moment els metges ja havien analitzat la vaccina i van desobeïr l'ordre del govern del president. La mort sobtada d'algunes persones a qui se l'havien administrat de forma consentida va posar sobre la pista a la fiscalia, que va detenir el president, els administradors de RMT i el doctor Ramet que, a més de ser descendent dels fundadors de la farmacèutica, era president del Comitè Interhospitalari d'Immunologia. [/R2]

[R3] El depenent de la botiga de fotografia l'esperava però el seu client no tornava. Va decidir consultar el propietari de la botiga, que li va ordenar esborrar les cintes i tornar-les a usar. Una apagada de llum havia aturat la neteja d'una de les cintes abans d'hora i la gravació posterior no va cobrir tot el contingut de la gravació posterior: una festa d'aniversari acabava amb la darrera frase del president. Quan va ser alertat, el depenent va visionar el contingut de la cinta i la va portar a la policia... la pitjor decisió de la seva vida. [/R3]

dimecres, 7 de novembre del 2012

El ministro tiene razón, es miserable

El ministro de Interior Fernández Díaz ha sido esta vez el vocero del Opus Dei, enunciando esa patética frase de 'el matrimonio es la unión entre un hombre y una mujer'. Es cierto, y es una muestra de su cinismo desmesurado. El matrimonio es una institución canónica y como tal es la secta católica la que la define. Su pervivencia en el sistema jurídico no es sino consecuencia directa de la preeminencia de la Iglesia a lo largo de la historia, que condicionó la formación y las características de los estados modernos. 

Como muchas otras instituciones jurídicas, y con la ayuda ora de los monarcas y la hierocracia blanda dominante durante el siglo XIX, el matrimonio pervivió como figura jurídica de la convivencia entre personas, pasando por encima de la salud física y psíquica de aquellos que no obedecieron a los dictados de una sociedad patriarcal. De este modo, el matrimonio, que durante la república romana era un trámite para marcar el punto a partir del cual se presumía la paternidad de los hijos futuros, pasaría a formar parte de una tradición jurídica que otorga derechos al cónyuge, tanto en materia sucesoria como en otros campos como la fiscalidad y los derechos prestacionales. 

En realidad, es el carácter acomplejado, dócil y sumiso de la izquierda la que ha mantenido el matrimonio como institución jurídica relevante a lo largo del siglo XX. Como institución canónica que es, el derecho civil del Estado no debería pensar su arquitectura teniendo en cuenta ese culto religioso. En contra, le ha ido sumando más y más efectos: las pensiones de viudedad, y muchos otros derechos de carácter económico que impregnan toda nuestra cultura cotidiana. 

Es ese carácter decisorio en cuestiones económicas el aspecto más relevante del matrimonio canónico (con efectos civiles) y la pervivencia del matrimonio aunque sea en una versión laica, civil. El Estado, en vez de plantearse sistemas de asistencia y prestación de servicios con independencia de la situación canónico-familiar, ha ido poniendo parches a la situación tomando el matrimonio como excusa, como punto de conexión del Derecho y de los derechos. Las parejas de hecho y, más tarde, el matrimonio homosexual son trocitos de goma que se han puesto a un sistema jurídico comandado por la inercia y la sumisión a una historia manchada de sangre derramada por la Iglesia Católica en su paranoica lucha contra la libertad y el pecado (que considera indisociables) y su obsesiva persecución de todo el que se aparta.

Recuerdo todavía la estupefacción que recorría mi piel cuando en el primer curso de Derecho el Profesor Carles J. Maluquer nos explicaba que la diferencia más notable entre el matrimonio y la pareja de hecho era el tipo impositivo en materia sucesoria, que en la pareja de hecho se asimilaba a la de personas extrañas (no familiares), es decir, no intervenía porque no era el modelo de unión favorito del Estado. Manda ovarios.

Así que ahí lo tenéis, al ministro haciéndose eco de una charlatanería propia del manual de bullshitting más cutre y patético, invocando la definición religiosa de 'matrimonio' para, indirectamente, decir que los homosexuales no tienen derecho a casarse y disfrutar de los beneficios-parche que el Estado (que por si no lo recordáis, todavía es suyo, como la calle) otorga a las personas de bien que se casan como Dios manda, con una persona del sexo contrario. 

Es miserable, sí, literalmente. Míserable no es mísero, es quien busca la generación de miseria. Es lo que intenta el ministro, el Opus Dei y todos los enfermos que poblan las instituciones de los estados 'desarrollados', llevar a la miseria a los homosexuales y la gente que quiere disfrutar de los mismos derechos que él con independencia de sus inclinaciones afectivas (afectivas, porque el sexo no es sino una de las expresiones del afecto, del amor). Al Partido Popular le gustaría arrebatarle a las personas LGBT el derecho a disfrutar de una pensión de viudedad, los derechos sucesorios y los beneficios sociales que lleva aparejado el matrimonio. Y pensadlo bien, el matrimonio no lo van a tocar y despojar de todo su poder de control de la vida social. Si iniciaran la reestructuración del ordenamiento jurídico para hacer del matrimonio algo irrelevante perderían su capacidad de control sobre la vida de las personas. No lo permitiremos. 

El Constitucional me inspira menos confianza que un zorro hambriento en un gallinero, pero por esta vez nos va a permitir dedicarle al Partido Popular un sonado 

QUE SE JODAN!

Bueno, en realidad, eso es lo que hacen en privado, pero ya me entendéis, lo decimos en sentido figurado...
Solo les falta decir eso de Mi Tesoro...