L'Espurneta
i la revolta de les flames miraculoses
A totes les
espurnetes
que per allà on passen
hi deixen un petit incendi
Espurneta:
aquest era el nom que en Maurici havia assignat a la flama que, dia
rere dia, encenia amb la seva pipa. S'aixecava, esmorzava una mica de
fruita i pa amb oli i tot seguit es dirigia a la llar de foc. Allà,
encara mandrosa, l'esperava l'Espurneta, que jeia amb les brases del
foc que encenia totes les nits per escalfar-se; agafava un misto i
deia: “Espurneta del meu cor, dóna alè a la meva pipa i vine amb
mi a rebre aquest nou dia”. Aleshores, l'Espurneta i en Maurici
sortien a passejar el que l'edat els permetés.
L'Espurneta
gaudia, amb el seu amic, d'un temps plàcid. Anaven aquí i allà,
visitaven indrets meravellosos i no s'havia de preocupar pel menjar.
La pensió d'en Maurici li assegurava un tabac de bona qualitat i
troncs robustos d'aquells que pots estar mossegant durant hores i
hores. I és així com passava el seu temps. Un cop a la setmana, per
arrodonir-ho, s'apropaven al Club de fumadors i allà es trobava amb
d'altres flames que també tenien una vida relaxada i sense
complicacions.
Un dia,
però, en Maurici ja no va venir a encendre la seva pipa i
l'Espurneta, estranyada davant la situació va sortir de la llar de
foc. Es va dirigir al llit del seu amic però aquest no responia a
les seves soflames: era mort. En sortir de la casa va veure un drap
de coloraines estès al sol i li va calar foc per cridar l'atenció
dels veïns. Després de ruixar el drap amb aigua van comprovar com,
efectivament, en Maurici havia mort en la tranquil·litat de la nit.
En dos dies es van succeir la vetlla i el funeral. Ni tan sols la
secció de corda i les seves cançons no van poder contenir la
tristesa de l'Espurneta que plorava en acomiadar-se d'en Maurici i la
seva pipa, que l'acompanyaria a la tomba fins que els cucs
l'acabessin de liquidar.
El nord, el
sud, l'oest i l'est. Cap dels horitzons no podia oferir una vida tan
confortable com la que oferia en Maurici, així que va tornar al Clup
de fumadors a buscar-hi caliu, un nou amic o vés a saber què. Del
club ja no en quedava res, el propietari de l'edifici l'havia
enderrocat per construir-hi un casino, un lloc artificial, tan
lucratiu com artificial. I artificiós. Hi mancava l'escalfor de la
fusta, res no grinyolava, i tot lluïa sense sentit. El soroll dels
tacons eren martells a la pell de l'Espurneta, que va pujar al primer
pis a trobar un lloc des d'on llençar-se al buit, esperant
desintegrar-se en el camí i abandonar aquest món, que ja no tenia
sentit. I així ho va fer, amb tant mala (o bona) sort, que un remolí
de vent el va transportar al capdamunt d'un camió que portava... oh,
vet aquí! Fusta!
Una estona
més tard, l'espurneta ja era a la fàbrica Barreda, vídua i fill,
S.L.,una fàbrica de joguines situada a la vora d'un riu cada cop més
mort. En accedir a la caldera va trobar milers i milers de flames
esbojarrades, ennuegades per una vida d'excés, ben grosses i
embriagades per la resina i d'altres substàncies que de tant en tant
els llençaven. Reien sense mesura i gairebé sempre sense sentit,
tant els feia el que passés fora del forn i no es van escoltar
l'Espurneta quan els va voler explicar l'estat del riu. En el seu
interior el comparava amb el tram on vivia en Maurici, més amunt, i
donava la sensació que no fossin el mateix riu. En un racó,
l'Espurneta va plorar durant hores, dies i setmanes, fins que...
Algú va
començar a tocar la caldera amb violència, com si la fuetegés amb
un bastó de ferro, se sentien crits i l'aldarull era generalitzat.
La vídua del senyor Barreda havia mort feia un any. En Felip Barreda
era un nen consentit, no tenia cap traça gestionant l'empresa tot i
els ingents beneficis que generava i quan volia castigar els obrers
els deixava de pagar; aquest cop sense cap motiu aparent els va
deixar sense cobrar durant dos mesos i el darrer dia del tercer mes
els obrers van dir prou. Un cop morta la senyora Barreda, en Felip va
decidir jugar amb el destí dels seus treballadors i en el moment en
què va esclatar la revolta, era al Club de golf, rient i fent gala
del seu tracte cap els obrers. Quan el contable va comunicar que
havia rebut ordres de no emetre pagaments quasi bé el van matar,
però van entendre ràpidament que el culpable no era ell. Es va
decretar la vaga.
I amb la
vaga va venir la gana. El foc de la caldera es mantenia en els seus
mínims i tard o d'hora s'acabaria. La ressaca va deixar una sensació
de desorientació a la caldera, i s'acusaven els uns als altres de la
situació. Cap d'ells no va saber reconéixer que la culpa també
havia estat seva, que mai no havien buscar una alternativa per si
succeïa res, que tampoc no sabien d'on sortia la fusta o com havien
d'aconseguir-ne més. Una flama d'entre les més joves es va posar a
cridar i tenia esclats violents, fins al punt que els seus cops
deixaven incandescents les parets de la mateixa caldera.
Fou així
com l'Espurneta va trobar la solució i va proposar un pla per fer
fora el senyor Barreda. Ho van preveure tot, entre les idees d'uns i
altres van elaborar una estratègia a fi i efecte de simular
l'incendi de la nau. Amb les cendres de dies anteriors i una mica
d'aigua elaboraren una pasta fina que van distribuir per tota la nau
amb l'ajuda de l'aspiradora, i van desmuntar un parell de peces, tot
deixant algunes deixalles pel mig, com si part de la maquinària
s'hagués malmés en l'incendi. Després barraren el pas als camins
que portaven a la fàbrica i van fer petites fogueres a la teulada i
a la part exterior de la nau. Quan els bombers van arribar tot estava
en calma, i sense haver d'entrar, amb l'olor de les petites fogueres
ja es van fer l'idea que el foc s'havia consumit ell sol.
En arribar,
el senyor Barreda va tastar la tristessa de primera mà. Els obrers
li van començar a reclamar els seus salaris i l'acusaven d'haver
cremat la fàbrica per desentendre's d'ells. En Felip Barreda,
temerós de les represàlies, i amb les butxaques ben plenes, va
emprendre la fugida.
Al dia
següent, les flames van posar en marxa la segona part del seu pla.
Amb la mateixa aspiradora van ruixar la nau de vapor d'aigua que
escalfaven a pressió. En mig dia la nau semblava nova. Un dels
obrers que vivia no gaire lluny d'allà va fer un passeig fins la
fàbrica. Va obrir la porta amb els ulls ploraners i, de sobte, se li
van obrir com si estigués veient la porta del cel. “Un miracle, un
miracle!” va anar cridant casa per casa dels seus antics companys.
Els deutes que en Barreda tenia amb ells van servir per adquirir la
fàbrica de nou i, un cop constituits com a cooperativa, començaren
a treballar de nou.
En Felip
Barreda va patir la seva pròpia avarícia. El pes de les seves
maletes era tan gran que el seu transport va caure pels pendents d'un
penyasegat quan pretenia fugir, amb ell a dins. Des d'aquell moment,
tots els bitllets van començar a embrutar la platja del poble. Els
nens que hi jugaven, ara que el riu ja era net gràcies a la cura
dels obrers, van començar a recollir aquells paperets que, més
tard, van anar a bescanviar per joguines de la fàbrica Miracle,
Societat cooperativa.
Ara
l'Espurneta feia recompte. Amb en Maurici havia viscut feliç sense
esforç, però potser una felicitat fruit del treball la podia
compartir i celebrar.