L'espurneta i la revolta de les flames miraculoses

L'Espurneta i la revolta de les flames miraculoses

A totes les espurnetes 

que per allà on passen

 hi deixen un petit incendi

Espurneta: aquest era el nom que en Maurici havia assignat a la flama que, dia rere dia, encenia amb la seva pipa. S'aixecava, esmorzava una mica de fruita i pa amb oli i tot seguit es dirigia a la llar de foc. Allà, encara mandrosa, l'esperava l'Espurneta, que jeia amb les brases del foc que encenia totes les nits per escalfar-se; agafava un misto i deia: “Espurneta del meu cor, dóna alè a la meva pipa i vine amb mi a rebre aquest nou dia”. Aleshores, l'Espurneta i en Maurici sortien a passejar el que l'edat els permetés.

L'Espurneta gaudia, amb el seu amic, d'un temps plàcid. Anaven aquí i allà, visitaven indrets meravellosos i no s'havia de preocupar pel menjar. La pensió d'en Maurici li assegurava un tabac de bona qualitat i troncs robustos d'aquells que pots estar mossegant durant hores i hores. I és així com passava el seu temps. Un cop a la setmana, per arrodonir-ho, s'apropaven al Club de fumadors i allà es trobava amb d'altres flames que també tenien una vida relaxada i sense complicacions.

Un dia, però, en Maurici ja no va venir a encendre la seva pipa i l'Espurneta, estranyada davant la situació va sortir de la llar de foc. Es va dirigir al llit del seu amic però aquest no responia a les seves soflames: era mort. En sortir de la casa va veure un drap de coloraines estès al sol i li va calar foc per cridar l'atenció dels veïns. Després de ruixar el drap amb aigua van comprovar com, efectivament, en Maurici havia mort en la tranquil·litat de la nit. En dos dies es van succeir la vetlla i el funeral. Ni tan sols la secció de corda i les seves cançons no van poder contenir la tristesa de l'Espurneta que plorava en acomiadar-se d'en Maurici i la seva pipa, que l'acompanyaria a la tomba fins que els cucs l'acabessin de liquidar.

El nord, el sud, l'oest i l'est. Cap dels horitzons no podia oferir una vida tan confortable com la que oferia en Maurici, així que va tornar al Clup de fumadors a buscar-hi caliu, un nou amic o vés a saber què. Del club ja no en quedava res, el propietari de l'edifici l'havia enderrocat per construir-hi un casino, un lloc artificial, tan lucratiu com artificial. I artificiós. Hi mancava l'escalfor de la fusta, res no grinyolava, i tot lluïa sense sentit. El soroll dels tacons eren martells a la pell de l'Espurneta, que va pujar al primer pis a trobar un lloc des d'on llençar-se al buit, esperant desintegrar-se en el camí i abandonar aquest món, que ja no tenia sentit. I així ho va fer, amb tant mala (o bona) sort, que un remolí de vent el va transportar al capdamunt d'un camió que portava... oh, vet aquí! Fusta!

Una estona més tard, l'espurneta ja era a la fàbrica Barreda, vídua i fill, S.L.,una fàbrica de joguines situada a la vora d'un riu cada cop més mort. En accedir a la caldera va trobar milers i milers de flames esbojarrades, ennuegades per una vida d'excés, ben grosses i embriagades per la resina i d'altres substàncies que de tant en tant els llençaven. Reien sense mesura i gairebé sempre sense sentit, tant els feia el que passés fora del forn i no es van escoltar l'Espurneta quan els va voler explicar l'estat del riu. En el seu interior el comparava amb el tram on vivia en Maurici, més amunt, i donava la sensació que no fossin el mateix riu. En un racó, l'Espurneta va plorar durant hores, dies i setmanes, fins que...

Algú va començar a tocar la caldera amb violència, com si la fuetegés amb un bastó de ferro, se sentien crits i l'aldarull era generalitzat. La vídua del senyor Barreda havia mort feia un any. En Felip Barreda era un nen consentit, no tenia cap traça gestionant l'empresa tot i els ingents beneficis que generava i quan volia castigar els obrers els deixava de pagar; aquest cop sense cap motiu aparent els va deixar sense cobrar durant dos mesos i el darrer dia del tercer mes els obrers van dir prou. Un cop morta la senyora Barreda, en Felip va decidir jugar amb el destí dels seus treballadors i en el moment en què va esclatar la revolta, era al Club de golf, rient i fent gala del seu tracte cap els obrers. Quan el contable va comunicar que havia rebut ordres de no emetre pagaments quasi bé el van matar, però van entendre ràpidament que el culpable no era ell. Es va decretar la vaga.

I amb la vaga va venir la gana. El foc de la caldera es mantenia en els seus mínims i tard o d'hora s'acabaria. La ressaca va deixar una sensació de desorientació a la caldera, i s'acusaven els uns als altres de la situació. Cap d'ells no va saber reconéixer que la culpa també havia estat seva, que mai no havien buscar una alternativa per si succeïa res, que tampoc no sabien d'on sortia la fusta o com havien d'aconseguir-ne més. Una flama d'entre les més joves es va posar a cridar i tenia esclats violents, fins al punt que els seus cops deixaven incandescents les parets de la mateixa caldera.

Fou així com l'Espurneta va trobar la solució i va proposar un pla per fer fora el senyor Barreda. Ho van preveure tot, entre les idees d'uns i altres van elaborar una estratègia a fi i efecte de simular l'incendi de la nau. Amb les cendres de dies anteriors i una mica d'aigua elaboraren una pasta fina que van distribuir per tota la nau amb l'ajuda de l'aspiradora, i van desmuntar un parell de peces, tot deixant algunes deixalles pel mig, com si part de la maquinària s'hagués malmés en l'incendi. Després barraren el pas als camins que portaven a la fàbrica i van fer petites fogueres a la teulada i a la part exterior de la nau. Quan els bombers van arribar tot estava en calma, i sense haver d'entrar, amb l'olor de les petites fogueres ja es van fer l'idea que el foc s'havia consumit ell sol.

En arribar, el senyor Barreda va tastar la tristessa de primera mà. Els obrers li van començar a reclamar els seus salaris i l'acusaven d'haver cremat la fàbrica per desentendre's d'ells. En Felip Barreda, temerós de les represàlies, i amb les butxaques ben plenes, va emprendre la fugida.

Al dia següent, les flames van posar en marxa la segona part del seu pla. Amb la mateixa aspiradora van ruixar la nau de vapor d'aigua que escalfaven a pressió. En mig dia la nau semblava nova. Un dels obrers que vivia no gaire lluny d'allà va fer un passeig fins la fàbrica. Va obrir la porta amb els ulls ploraners i, de sobte, se li van obrir com si estigués veient la porta del cel. “Un miracle, un miracle!” va anar cridant casa per casa dels seus antics companys. Els deutes que en Barreda tenia amb ells van servir per adquirir la fàbrica de nou i, un cop constituits com a cooperativa, començaren a treballar de nou.

En Felip Barreda va patir la seva pròpia avarícia. El pes de les seves maletes era tan gran que el seu transport va caure pels pendents d'un penyasegat quan pretenia fugir, amb ell a dins. Des d'aquell moment, tots els bitllets van començar a embrutar la platja del poble. Els nens que hi jugaven, ara que el riu ja era net gràcies a la cura dels obrers, van començar a recollir aquells paperets que, més tard, van anar a bescanviar per joguines de la fàbrica Miracle, Societat cooperativa.

Ara l'Espurneta feia recompte. Amb en Maurici havia viscut feliç sense esforç, però potser una felicitat fruit del treball la podia compartir i celebrar.