Aquesta és la historia d'una heroina, sorgida de l'aparent normalitat d'una gran ciutat [soroll de vent suau, si us plau - gràcies].
La Vanessa viu en un petit apartament. És rosa i alta, però sempre camina arrupida, no té cap confiança en si mateixa. És estudiant de medicina siquiàtrica i complementa les pràctiques a l'hospital general de la ciutat amb una feina de mitja jornada en un restaurant del centre, maltractada sicològicament per l'amo del bar, en Dio, un home de mitjana edat, gras i desagradable de físic i paraula. [l'escena quotidiana es resumeix en un: "nena, els de la taula número 5 t'han demanat uns ous fa 2 hores, com no els portis aviat m'esclafaran els meus. Més val que corris, si em fas perdre calers et despatxo"]
Un dia la Vanessa caminava pels foscos carrers de la ciutat de tornada a casa després d'una dura jornada d'estudi i feina. Encara li quedaven moltes coses a fer: endreçar la casa, preparar les pràctiques de l'endemà. De sobte, sent uns crits. "Socors, socors!", crida un noi jove a l'altra banda del carrer. La Vanessa s'amaga en un carreró i es desempallega de la seva roba. A sota, només queda un vestit arrapat de vinil blanc, la Superpalm fa aparició!
En apropar-se, la Superpalm reconeix la situació: aquest ja és el tercer atac d'una misteriosa malvada que assetja la ciutat i és coneguda per la població com a Hysteria, ja que quan actua, el seu rostre es transforma com si patís un atac d'histèria. Es tracta d'una noia que abusa dels joves seduint-los i absorvint-los l'energia. Quan els seus amants es neguen a satisfer els seus desitjos els escridassa i tot seguit els clava puntades de peu per deixar-los immòbils; quan son a terra indefensos els assesta un cop letal.
Quan la Superpalm es troba front a front amb la Hysteria, aquesta té la seva víctima a uns metres i es deleita amb el seu patiment... està a punt d'arrencar a correr per atacar-lo salvatgement. Els seus ulls, vidriosos i plens de sang no fan menys por que el seu somriure sàdic. En aquest moment, la Superpalm s'interposa entre tots dos i allarga el braç creant una ona de força que desplaça la Hysteria deu metres enrere. Les multituds s'acolpen a la cantonada observant l'espectacle. La Hysteria es torna i estira la mà per clavar una bufetada a la Superpalm. Amb una velocitat sobrehumana, la Superpalm es situa darrere de la Hysteria i la immobilitza fent servir la seva pròpia inèrcia. Tot seguit pronuncia, a cau d'orella, una misteriosa frase que la paralitza totalment.
Quan arriba la policia troba la Hysteria immobilitzada i la víctima els explica tota la història; la Superpalm ha agafat les seves pertenences i ha fugit tot escalant les parets de l'edifici i saltant pels terrats. Sorpresos pels aconteixements, el cap de la policia i l'alcalde de la ciutat difonen un comunicat d'agraïment a la misteriosa noia de blanc.
La Vanessa arriba a casa i seu un moment al sofà i veu el comunicat a les notícies de les 8. El cansament és notori i es queda adormida al sofà. El seu gat Calma, tot negre, li llepa les petites ferides que ha sofert durant l'enfrontament amb la Hysteria, accelerant la seva cicatrització. Un altre dia en la vida de la Superpalm. L'endemà arribarà uns minuts tard a la feina, però ningú no li té en compte, tothom està comentant la notícia: una nova heroina ha arribat a la ciutat.
Dedicat a totes les treballadores socials, metgeses, infermeres i educadores d'aquest món, que vetllen per la nostra salut.
dimecres, 20 d’abril del 2011
Superpalm contra Hysteria
Etiquetes de comentaris:
heroina,
hysteria,
intervenció,
superpalm
dimecres, 13 d’abril del 2011
Diagonal, dijous al matí, 10:20
Diagonal, dijous al matí, 10:20. Entro al metro, primer vagó. Allà ens combreguem una punki, -:-), una senyora de certa edat amb la bossa a l'avantbraç, :g, un senyor amb vestit i corbata, que duia una cigarreta apagada a la boca, :r, un parell de nois amb gorra de costat q:) i jo, amb cara d’ensopiment, :-|. De sobte, la senyora fa una “intro” i tot seguit comença a cantar a pulmó obert :-O. No demana diners, ni tansols atenció, però tots ens la mirem bocabadats; al senyor de la corbata li cau la cigarreta apagada que sostenia a la boca :-Q.
Verdaguer, 10:22, entra un gos i el seu acompanyant, un vigilant amb bigoti prominent :E que no vol sentir l’espectacle; se li veu a la cara :Z. “Senyora, si vol cantar, vagi al liceu o demani permís, aquí no es pot demanar almoina”, li diu. La dona no s’immuta, només se’l mira i apuja les celles, amb compassió <:), interpretant. El gos s’estira a terra, desacomplexat espectador, :mj, desobeint el seu tutor que li insisteix amb la corretja :m-:m-:m-. En aquest moment, els nois de la gorra es miren, somriuen amb complicitat i comencen a fer-li els ritmes a la senyora q:O. El vigilant intenta dirigir-se a la senyora, però no pot arrossegar el gos ni deixar anar la corretja. El seu gest de enutjament :\ troba resposta. La punki comença a fer un diàleg :-o, com si fos un marrec i la senyora li respon, i tots queden bocabadats. La noia li fa un gest al vigilant com dient: “aquesta te l’empasses” :G. L’home de la cigarreta li fa els cors, que recordava amb exactitud :-@. A aquestes alçades, el gos ja dormia plàcidament u_u, acaronat per la melodia.
10:24 Sagrada Família. Des de la porta, la senyora li diu al vigilant: “La-le-lu” i li fa una pedorreta, :m*. L’estrella s’acomiada fent referències de diva davant l’ovació oberta del vagó.
Sense saber-ho, tots van participar d’un moment excepcional i irrepetible en el moment en què es van creuar les seves històries, ben diferents... La dona gran havia estat companya de pupitre de la Montserrat Caballé a les Escoles Comercials Montserrat (a l’antiga escola per als treballadors de Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona) i la recordava sovint sentint les seves cançons i, de vegades, cantant-les al metro. La punki estudiava cant i sovint es preguntava com era possible que sense estar d’acord amb les declaracions de la Caballé pogués admirar la seva obra. Els nois de la gorra eren cantants de hip-hop que en el procés de cerca musical havien estat enlluernats per la Caballé i, fins i tot, havien versionat algunes de les seves interpretacions, entre elles el La-le-lu. El senyor de la cigarreta era un antic admirador de la cantant i en el seu record cantava aquesta cançó de vetlla a la seva filla Montserrat. Ja veieu, tot cosa de la música, que amaina les feres i uneix els cors. I vet aquí un gos i vet aquí un cant, que aquesta història s’ha acabat.
Dedicat als alumnes, mares, pares, mestres i treballadors de les Escoles Comercials Montserrat, per la infància que ens vàreu regalar.
Verdaguer, 10:22, entra un gos i el seu acompanyant, un vigilant amb bigoti prominent :E que no vol sentir l’espectacle; se li veu a la cara :Z. “Senyora, si vol cantar, vagi al liceu o demani permís, aquí no es pot demanar almoina”, li diu. La dona no s’immuta, només se’l mira i apuja les celles, amb compassió <:), interpretant. El gos s’estira a terra, desacomplexat espectador, :mj, desobeint el seu tutor que li insisteix amb la corretja :m-:m-:m-. En aquest moment, els nois de la gorra es miren, somriuen amb complicitat i comencen a fer-li els ritmes a la senyora q:O. El vigilant intenta dirigir-se a la senyora, però no pot arrossegar el gos ni deixar anar la corretja. El seu gest de enutjament :\ troba resposta. La punki comença a fer un diàleg :-o, com si fos un marrec i la senyora li respon, i tots queden bocabadats. La noia li fa un gest al vigilant com dient: “aquesta te l’empasses” :G. L’home de la cigarreta li fa els cors, que recordava amb exactitud :-@. A aquestes alçades, el gos ja dormia plàcidament u_u, acaronat per la melodia.
10:24 Sagrada Família. Des de la porta, la senyora li diu al vigilant: “La-le-lu” i li fa una pedorreta, :m*. L’estrella s’acomiada fent referències de diva davant l’ovació oberta del vagó.
Sense saber-ho, tots van participar d’un moment excepcional i irrepetible en el moment en què es van creuar les seves històries, ben diferents... La dona gran havia estat companya de pupitre de la Montserrat Caballé a les Escoles Comercials Montserrat (a l’antiga escola per als treballadors de Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona) i la recordava sovint sentint les seves cançons i, de vegades, cantant-les al metro. La punki estudiava cant i sovint es preguntava com era possible que sense estar d’acord amb les declaracions de la Caballé pogués admirar la seva obra. Els nois de la gorra eren cantants de hip-hop que en el procés de cerca musical havien estat enlluernats per la Caballé i, fins i tot, havien versionat algunes de les seves interpretacions, entre elles el La-le-lu. El senyor de la cigarreta era un antic admirador de la cantant i en el seu record cantava aquesta cançó de vetlla a la seva filla Montserrat. Ja veieu, tot cosa de la música, que amaina les feres i uneix els cors. I vet aquí un gos i vet aquí un cant, que aquesta història s’ha acabat.
Dedicat als alumnes, mares, pares, mestres i treballadors de les Escoles Comercials Montserrat, per la infància que ens vàreu regalar.
Etiquetes de comentaris:
icones,
metro,
relatscurts
Subscriure's a:
Missatges (Atom)