Diagonal, dijous al matí, 10:20

Diagonal, dijous al matí, 10:20. Entro al metro, primer vagó. Allà ens combreguem una punki, -:-), una senyora de certa edat amb la bossa a l'avantbraç, :g, un senyor amb vestit i corbata, que duia una cigarreta apagada a la boca, :r, un parell de nois amb gorra de costat q:) i jo, amb cara d’ensopiment, :-|. De sobte, la senyora fa una “intro” i tot seguit comença a cantar a pulmó obert :-O. No demana diners, ni tansols atenció, però tots ens la mirem bocabadats; al senyor de la corbata li cau la cigarreta apagada que sostenia a la boca :-Q.

Verdaguer, 10:22, entra un gos i el seu acompanyant, un vigilant amb bigoti prominent :E que no vol sentir l’espectacle; se li veu a la cara :Z. “Senyora, si vol cantar, vagi al liceu o demani permís, aquí no es pot demanar almoina”, li diu. La dona no s’immuta, només se’l mira i apuja les celles, amb compassió <:), interpretant. El gos s’estira a terra, desacomplexat espectador, :mj, desobeint el seu tutor que li insisteix amb la corretja :m-:m-:m-. En aquest moment, els nois de la gorra es miren, somriuen amb complicitat i comencen a fer-li els ritmes a la senyora q:O. El vigilant intenta dirigir-se a la senyora, però no pot arrossegar el gos ni deixar anar la corretja. El seu gest de enutjament :\ troba resposta. La punki comença a fer un diàleg :-o, com si fos un marrec i la senyora li respon, i tots queden bocabadats. La noia li fa un gest al vigilant com dient: “aquesta te l’empasses” :G. L’home de la cigarreta li fa els cors, que recordava amb exactitud :-@. A aquestes alçades, el gos ja dormia plàcidament u_u, acaronat per la melodia.
10:24 Sagrada Família. Des de la porta, la senyora li diu al vigilant: “La-le-lu” i li fa una pedorreta, :m*. L’estrella s’acomiada fent referències de diva davant l’ovació oberta del vagó.

Sense saber-ho, tots van participar d’un moment excepcional i irrepetible en el moment en què es van creuar les seves històries, ben diferents... La dona gran havia estat companya de pupitre de la Montserrat Caballé a les Escoles Comercials Montserrat (a l’antiga escola per als treballadors de Ferrocarrils Metropolitans de Barcelona) i la recordava sovint sentint les seves cançons i, de vegades, cantant-les al metro. La punki estudiava cant i sovint es preguntava com era possible que sense estar d’acord amb les declaracions de la Caballé pogués admirar la seva obra. Els nois de la gorra eren cantants de hip-hop que en el procés de cerca musical havien estat enlluernats per la Caballé i, fins i tot, havien versionat algunes de les seves interpretacions, entre elles el La-le-lu. El senyor de la cigarreta era un antic admirador de la cantant i en el seu record cantava aquesta cançó de vetlla a la seva filla Montserrat. Ja veieu, tot cosa de la música, que amaina les feres i uneix els cors. I vet aquí un gos i vet aquí un cant, que aquesta història s’ha acabat.

Dedicat als alumnes, mares, pares, mestres i treballadors de les Escoles Comercials Montserrat, per la infància que ens vàreu regalar.