Microrelats per al meu fill (II): Les ulleres de veure-hi clar

Vet aquí que un dia en Pepet tornava de l’escola quan es va trobar unes ulleres. De seguida se les va posar i no va notar diferència, aquelles ulleres no amplificaven ni disminuïen; els arbres continuaven sent arbres, i el cel blau. Li agradaven tant les seves ulleres noves, però, que se les va deixar posades.

Quan arribava a casa va sentir la veu de la seva mare, que parlava amb la Josefina, una dona que destacava per la seva bellesa i la seva elegància i que s’havia casat amb l’home més ric del poble. En passar la porta del menjador, en Pepet es va endur una sorpresa que el va fer botar des del terra: la seva mare s’havia convertit en un gat i la Josefina era un voltor! Fou tan gran la sorpresa que sa mare li demanà:

- Ai, fill meu, que has vist un fantasma? –digué la mare d’en Pepet.
- Mare, però que t’ha passat? –respongué en Pepet, atemorit. En aquest moment, la Josefina es va apropar per acaronar el nen i ell va fer una passa enrere- No t’acostis bitxo!
- Ai, aquests nens pobres, els està fallant l’educació, ha ha ha –de sobte, les paraules de la Josefina i el seu nou aspecte es corresponien molt millor que abans.

Tot seguit, en Pepet es va retirar lentament les ulleres, amb la cara arrupida, com vigilant, i aleshores ho va entendre tot, aquelles ulleres eren màgiques! La seva màgia consistia en veure la gent tal i com és interiorment. En descobrir-ho, en Pepet va marxar corrent a veure els seus veïns. Ara, de sobte, en Joan “el covard” era una estruç, el pare Joaquim era un gripau, que només jeia i de tant en tant feia un rotet, i la Maria, oh, la seva estimada Maria, era un ocellet preciós; la Maria no volava, acariciava l’aire amb les seves ales.

Una vegada va acabar la seva ronda, va tornar a casa, entusiasmat amb la seva troballa. Va veure el seu germà gran, una bellíssima garsa, elegant, i molt mesurada, i el seu germà petit, un graciós aneguet, que voltava aquí i allà, jugant a fer voltes per tot arreu. Va tombar la vista cap a la sala d’estar i allí estava son pare convertit en un gos de cacera d’aquells que tenen unes orelles ben grans. En Pepet el trobava tan tendre que només apropar-s’hi, li va començar a fer-li carícies i petons i el va convertir en l’home més feliç del món. Tot seguit va anar a l’habitació dels pares, on hi havia un mirall gran. Sa mare es va apropar i li va fer una gran abraçada al seu preciós dofí.