Vet aquí una nena que va trobar un tresor (La Thérèse i l'estoig màgic)

Vet aquí que una dia una nena va trobar un tresor, amagat entre els matolls, i amb signes d'haver estat desenterrat. Per alguna bestiola, vés a saber. No el va considerar com a tal, al principi, sinó més aviat un grapat d'estris d'escriptura arreplegats dins un estoig daurat, preciós però brut i envellit. En portar-lo cap a casa, li va dir a l'àvia que li regalava. L'àvia s'hi va negar: "La llei ho diu: qui troba una cosa perduda n'és el propietari". Fins aquell moment havia estat una nena normal, però aquell dia tot va canviar. Malgrat el seu esforç per fer-se entendre amb claredat, de sobte tothom l'admirava encara més, tothom se l'estimava amb notorietat, potser més intensament. Al principi li semblava que eren només uns acudits o una exageració. No. El tresor era màgic. Si el duia a sobre es convertia, de sobte, en una persona importantíssima i com més temps passava més ho era.

En tan gran ocasió, aquest fet s'havia de celebrar i se li havia de retre homenatge. La nena es va adreçar al taller d'en Monsieur Bonhomme i li va fer l'encàrrec de restaurar el tresor. Ella pensava que allò era bufar i fer ampolles. I vet aquí que l'orfebre estimava el temps de la reparació en dues setmanes. Entendrit per la joventut de la seva clienta va prometre màxima celeritat i concentració absoluta, i així el tindria com més aviat millor, abans que comencés l'escola. La pena de no tenir el tresor li va semblar alleugeriment a la nena quan va comprovar que tothom la ignorava o l'apreciava com de costum. "Ben mirat -va pensar- mentre el tresor estigui en mans de l'artesà sóc lliure i puc pensar què en faré quan el torni a tenir.

Doncs qui s'ho anava a imaginar que el manierista que l'estava reparant es va fer famós en qüestió de dies. Tanta estima va adquirir, també perquè era una persona amable i ben considerada, que el venien a veure treballar de tot el món. I com més hi treballava més fama obtenia. En la seva mentalitat servicial, l'estoig era de la nena i no hagués gosat mai robar-li. Estava ben agraït per l'encàrrec que li havien fet. Per protegir-lo, però, sempre l'havia de portar a sobre, temia perdre'l, que es fes malbé o que algú li prengués, ja que si passava res no acompliria l'encàrrec i li trencaria el cor a una nena. Sota casa seva s'hi passejava gent de nit; de vegades malfiava, però dormia tranquil. Un dia se li va acostar un home i li va dir ben seriós: "tranquil, Pierce, formo part d'un exèrcit secret que us protegeix, a tu i al tresor". Uns voluntariosos vetllaven per la protecció de l'estoig, seduïts totalment pel seu poder, en senyal de gràcia al bon nom que havia adquirit el seu municipi.

La noia, ben cofoia i confiada, ja es considerava una heroïna. Conforme passaven els dies s'apropava el retorn de l'estoig, de manera que va idear una manera d'enfrontar-se amb els seus poders. Un va anar a una botiga i a la sortida d'una dona, la nena va cridar: "la lladregota!, deteniu-la!". Va provocar una violenta detenció i el posterior alliberament d'una dona que simplement sortia d'una botiga, aquesta experiència la va marcar per sempre més. Si això ja ho podia fer sense el tresor, amb ell qualsevol acció podia ser perillosa. "El poder té verí". Va anotar l'aprenentatge en un full i així va pensar un pla per donar-li ús al seu tresor.

El dia 3 el sol era ensordidor, la follia s'escampava a cada minut, per desesperació del nostre artista, que amb prou feines podia trobar la soledat en cap moment. Tot caminant la petita es va arribar al banc central i digué que tenia una nota per al director. La carta, dins un sobre deia: "Benvolgut senyor, vostè no em coineix, sóc la neta de Monsieur Ducruet. Tal i com vostè sabrà, el meu avi el va ajudar a vostè en moment difícil i vostè li va prometre que li tornaria el favor. Abans de morir, l'avi em va encarregar que em dirigís a vostè per acomplir la seva darrera voluntat. Tot i que no li he pogut transmetre el missatge abans, no podia deixar de comunicar-li. Agraïda, Thérèse Ducruet". El funcionari li va agafar i li va demanar si era urgent. I ella afirmà: "no és urgent, ja no canviarà res que l'obri, però és important". L'agent de correus del banc el va deixar a la bústia d'assumptes ordinaris, així que encara podia trigar dies a arribar ja no al Director, tan sols a la seva secretària. Aquella tarda encara jugaria una estona, amb un dia llarg de temperatura perfecta. L'estoig estava en ple renaixement, ben enorgullit del tractament de bellesa que li feien, i això donava vida a l'aire, les plantes, els animalons, insectes, tot.

La calma del joier va arribar per necessitat. Havia d'amagar l'estoig i fer els estris per separat. No hi hi havia pensat pas en deixar-los tal i com estaven, doncs eren dins l'estoig i també els havia de treballar, car en el seu ofici era costum pensar que tot el que hi havia dins una peça formava part del conjunt. A la paret de casa seva hi tenia un forat producte d'algun error dels constructors, que havbia tapat amb un quadre i l'estoig hi encaixava perfectament. Era l'amagatall ideal. Els estris, s'encomanaven del poder de l'estoig i l'admiració per la seva gesta encara era present. L'exèrcit secret el protegia, la seva feina estava garantida per anys si no hi havia cap incident. De sobte era una autoritat i de moment podia viure tranquil, feliç.

Entretant la joveneta dedicava temps a les seves amistats. Jugava amb uns i altres i quasi no patia pel dia que arribés l'estoig. Fins i tot, pensava que ja era prou afortunada. En agraïment a la bondat que l'envoltava va demanar un desig a tothom. Les seves amigues li van dir, rient i cantant "tenir amigues com tu per sempre més". L'àvia sense vacil·lar va deixar anar una rialla ben grossa i va exclamar: "jo ja t'he tingut a tu, què més puc demanar?". El forner li va afirmar que si podia proveïr-la de pa tots els dies, a ella i a tothom que li en calgués, potser ja en tindria prou. La canalla li demanava coses magnífiques i fins i tot el riu li va prometre cabdal net i generós tot l'any. Quan els voltors demanaven animals morts per sempre més i els animals no volien morir es trobava dilemes, però confiava en el bon criteri de l'estoig.

El dia 7 el pla ja estava dissenyat i enllestit. Els detalls entretenien la vertadera propietària de l'estoig, i així en podem dir realment, perquè tractant-se d'un objecte perdut, l'havia adquirit sense més. Visites a llocs estratègics, un ampli ventall de recursos i ajudes. Va preparar tot un gran joc on les peces només les podia conèixer ella. Algunes la van ocupar temps, d'altres menys, algunes eren arriscades, unes altres pacífiques. El dia 8, la xicota va visitar 'el poeta que parla amb les mans', segons se'l coneixia ja. Ningú no se la va mirar i el bon senyor tampoc no va alertar ningú de qui era la nena. Tot i així s'emocionava davant seu i amb ulls plorosos li va dir que el tindria llest l'endemà o potser el dia següent, que el volia deixar perfecte, orgullós dels resultats que ja estava obtenint.

Dia 9. L'estoig havia respirat prou dies de tranquil·litat i unes condicions de temperatura i humitat excel·lents, el moment era perfecte. A l'aparició tardana de la criatura no li va seguir cap escarafall. Només l'exercit popular que, sense saber-ho, vigilava el tresor va estar a l'aguait i coneixia la legítima propietària de l'estoig. L'endemà ja va canviar tot. L'orfebre, convertit finalment en joier, ni tan sols va cobrar diners a la nena, agraït com estava de la pluja d'encàrrecs que havia rebut. "Mira, noia, només de les propines que m'han deixat els que em venien a veure treballar, ja en tinc per a dos mesos. Sigues feliç, bonica, m'has fet l'home més afortunat del món". "Gràcies, Monsieur Bonhomme, n'estic molt contenta, el resultat és millor del que m'esperava, Monsieur Bonhomme. Passi bona nit, senyor".

El dia va arribar. Els soldats van protegir gaire el secret i ningú no sabia que l'estoig ja era amb la seva propietària. A l'hora d'obrir tothom li demanava per l'objecte a Monsieur Bonhomme. Ningú no es va molestar, és clar, perquè tenia un propietari i ell no podia dir qui era, però es van entristir perquè els hagués agradat veure'l acabat. El mateix poder de l'estoig els marcaria el camí. L'esmorzar ja va ser ben sonat aquell dia a casa de la xica. Tots els qui compartien la casa amb la nena i l'àvia, llogant les habitacions, cantaven de mil maneres: en solitari, duet, en grup, i amb totes les sonoritats possibles i qui tenia una cullera o qualsevol cosa que pogués fer de timbal la feia sonar. Quin goig! Ben aviat es va anar apropant la gent a tan humil casa. Les amistats de la petita van seguir el bullici fins a casa seva i a la seva crida ella va respondre sortint amb l'estoig per ensenyar-lo a tothom. Va mostrar totes les particularitats de l'estoig i tot seguit va presentar els estris per acabar fent un anunci "en aquesta llibreta petita i amb aquest bolígraf escriuré les coses importants i més maques que mai heu pensat". "Ohhh!" va aclamar tothom. Es pot afirmar que el que va seguir a aquell moment va ser una autèntica festa. La nena veia com en comptes de dir-les de seguida van començar a fer-les, amb tota la cura possible per definir bé les coses importants, assabentats finalment per en Monsieur Bonhomme que la llibreta que contenia l'estoig només tenia 2 fulls."Ajuda", "dispensar els malalts de treballar però no de gaudir", "pensar les coses abans de fer-les". La desfilada de bones intensions era apassionant, n'hi havia que creien que el repte tenia caràcter matemàtic o d'endevinalla. Per a ells havia començat un temps nou.

Entre tant enrenou, va arribar el director del banc i va demanar per la Thérèse. Arribava directe del despatx, on acabava d'obrir el sobre i sota l'influx del tresor, es va plantar a casa seva amb preocupació. Quan va demanar per la neta del senyor Ducruet, ella va sortir i li va agrair la visita. El senyor banquer va imaginar que algun home bo l'hauria ajudat en una ocasió i li havia promès una ajuda posterior en morir. Un home que deixava una nena i una àvia soles. La petita no intervenia en cap moment i ell sol s'anava fent la pel·licula, cada cop més presoner de l'estoig. La gent s'amuntegava al seu voltant i anaven implorant al banquer que actués en bona voluntat. "Ja hi pensaré -deia-, la darrera voluntat d'aquest home s'ha d'acomplir. Aviam nena, digués, què necessiteu, de bon gust us ho aconseguiré". "Nosaltres? Res. Nosaltres no volem res". "I aleshores, quina és la darrera voluntat del teu avi? T'ho va dir?". La nena va fer que no amb el cap, fingint incapacitat per respondre.

El dia 10 va ser perfecte, i així va seguir sent per sempre més. Amb l'estoig ho podia tenir tot i fins i tot, el millor que li havia semblat era que no perdria mai tot allò que s'estimava i això ja ho sabia abans de trobar l'estoig. L'àvia no havia demanat res però tota la resta era assequible al tresor, n'estava convençuda.

Perdut en aquest trencaclosques tan inusual i sense cap testimoni de la darrera voluntat del difunt, el senyor banquer es va quedar allà, observant la gent. I amb ells va menjar, xerrar, ballar i conversar. Fins que al final del dia, van acabar per enllestir el consens sobre les coses importants i maques que s'havien d'anotar a la llibreta i així li van fer arribar a la nena. "Apunta, bufona", li van dir. "Primer: La llibertat en amabilitat és felicitat"
"Segon: Cal confiar per cooperar".
La festa va seguir després de la proclamació i en acabat tothom va marxar al llit satisfet i alegre. La Thérèse no podia estar més contenta. Va fer un petó a l'àvia, va resguardar l'estoig en un indret còmode i va anar a dormir.

I l'endemà... no us imagineu què va passar l'endemà.