dijous, 19 de desembre de 2019

Tremolor al carrer Gayarre nº 66



Li deien Joanot perquè tenia el nas rodó i voluminós. S’engrescava amb tot, jugava a totes hores, s’encuriosia de qualsevol misteri que li oferís la vida. Ja de molt petit mirava de comprendre totes les coses. Tenia ànima de científic, de cercador. Alegre de mena com era, es deixava endur per qualsevol papallona. La vida, però, li havia preparat una sorpresa que el va embadalir des del primer moment.

El primer cop que va tenir consciència del misteri era de nit. Tornava a casa amb els pares després d’un diumenge de tardor a casa dels avis. El vent, que nogensmenys era suau, topava contra la paret del solar on tenia prohibit entrar. Els pares sempre li deien «aquest lloc no és per als nens. Hi ha andròmines amb claus i rovellats i, a més a més, aquest indret està maleït. Hi volten esperits i males energies». No hi podia jugar, no hi podia entrar, no el podia mirar. Cap excusa no valia, cap motiu podia passar per sobre de la prohibició que els pares s’esmerçaven a deixar ben tancada. Aquella nit, en passar pel costat del solar, corria el vent entre els matolls, i colpejava contra la tàpia que, alhora, era la paret de l’edifici del número 68 del carrer Gayarre. Al número 66 ja no hi quedava res, només el record d’una casa baixa que esperava el torn per a ser construït de nou que els entrebancs burocràtics endarrerien sense descans. El pare li va estirar la mà per a que no mirés. En el darrer instant, va sentir que el vent, en estimbar-se contra la paret, deia: «No s...». Era el crit d’una noia jove, d’això n’estava segur.

Passaven els dies i no es podia treure aquella veu del cap. Apareixia als seus somnis, el sorprenia en cada moment de foscor, ballava als seus peus mentre caminava, el sobrevolava quan s’escoltava la mestra a l’escola, li feia la guitza a l’hora de dinar. Havia de saber què hi passava allà. En Joanot era fill d’obrers i, en aquells temps, la mare i el pare treballaven fins tard, així que en acabar l’escola, tot seguit de la preceptiva estona de joc al parc que hi havia enfront del carrer Gayarre, nº66, l’avi el portava a casa seva, on berenava i, prou vegades, sopava. Un dia va trobar l’àvia mig adormida a la seva vella butaca; l’avi rentava la cuina abans de tornar a embrutar-la i va aprofitar el moment.
- Àvia, per què està buit el solar del carrer Gayarre?
- Ai, fill, què vols que et digui, perquè hi ha embolics de papers. Ja saps com és el món dels grans, un embolic estúpid.
- Sí, però allà hi havia una casa, no?
- Si tu ho dius...
- És clar que hi havia una casa! Encara es veuen les escales, les rajoles blanques de la cuina i la paret d’una habitació.
- Doncs sí, hi havia una casa.
- Veus! I qui hi vivia, allà?
- Ai, nen, no siguis pesat.
- Ho vull saber!
- No hi tens res a fer, en això, tu!
- Doncs diré a la mare que m’has donat llaminadures.
- Seràs descarat! Au, marxa!

No ho va aconseguir amb l’àvia, i aquell intent havia acabat malament. Va haver de buscar altres fórmules. Ningú no en parlava, i aquella veu encara el perseguia. Va deixar anar tota la seva intel·ligència per trobar alguna pista. A la botiga de llaminadures li van donar mitja resposta: «uns pobres, fill, uns pobres», sense cap més concessió. A l’escola va preguntar al conserge i li va validar aquesta versió, afegint: «una història molt trista que no et mereixes sentir». La seva recerca començava a tenir sentit quan, un altre cop, va aparèixer la veu, completant la frase. «No sortiré!» va sentir clarament un dia de camí a casa de l’àvia. Era una veu de noia jove, i tenia una sonoritat aguda, desesperada, enrabiada. De moment no en sabia res més que això. Tenia clar que havia topat amb alguna mena de solidaritat entre pobres per amagar-se les penúries i les misèries.
De tornada cap a casa, aquella nit tornava a bufar el vent, la veu va tornar a sorgir de la paret. Li va semblar sentir «Joanot». Va sentir l’impuls d’explicar-ho al pare. Va desistir, estava mort de por, es va girar un cop més, el seu cap ennuvolat sentia una estranya atracció cap a aquell indret, que el sacsejava per dins. Semblava com si aquella veu desesperada demanés la seva ajuda. Cada matí, de camí a l’escola es mirava la paret, que li parlava. El dia següent, d’amagat, es va escapar al solar i es va mirar el mur amb atenció. La seva actitud tafanera i quasi científica volia investigar. El so semblava provenir d’una de les estances en concret. A la part superior, hi havia una sanefa blanca i blava, de formes quadrades, un estil grec que imitava les onades amb una geometria grollera. El paper que decorava aquell racó era de colors suaus i difuminats; hi va trobar alguna cosa estranya. S’apropà. Al costat de quelcom que semblaven unes restes de ferro, rovellat, és clar, hi havia una brutícia, quasi negra, deixava entreveure un color granatós. El vent bufà un cop més. Ara la imaginació del petit ja volava lliure i sentia una veu de noia que li dea «Joanot, ajuda’m». El noi va caure de cul, pres per l’esglai va fer un crit. El cos li demanava córrer i així ho va fer. L’avi el va sentir, el va portar cap a casa.

El segon interrogatori a l’àvia va ser més eficaç. Amoïnada per la dèria que el xiquet havia agafat per aquell tema, l’àvia pensà que potser era millor explicar-li tot el que sabia i persuadir-lo de tornar a ficar els peus en aquell solar: «Fill meu, el que va passar allà és una història molt trista. Tot va començar el dia que la senyora que vivia allà va rebutjar el carter. Aleshores, això era un poble, no gaire gran. La dona, que vivia a la casa que els pares li havien deixat en herència, festejava amb un xicot, que tenia molt poca sort. El carter va tenir el caprici de casar-s’hi, però ella s’estimava més el seu obrer, s’hi va casar i finalment van tenir una filla. L’altre noi no va deixar de pretendre-la. Al principi li portava flors, després bombons. Ella no li va acceptar cap dels seus regals i un dia, tot borratxo, la va anar a trobar i quan la va tenir davant, la va despullar per la força i diuen que va intentar fer-li coses dolentes. Només es va endur una bona plantofada a les parts baixes i una bufetada ben grossa. A aquest mal se li va afegir la mala fama que va adquirir, ja que la noia es va procurar d’explicar-ho a tothom. El refusat era fill d’un encarregat de Correus, i tenia el futur més que assegurat, però va haver de passar per totes les etapes abans d’ascendir, i en el primer moment feia de repartidor de cartes, entre elles les cartes del jutjat. Un bon dia van començar a arribar-li cartes del jutjat. El primer dia, el carter es va plantar a la porta i encara va gosar demanar-li perdó i matrimoni, doncs en cas contrari no li lliuraria la carta. Li va tancar la porta als morros i a partir d’aquell moment el carter no va lliurar-li cap més carta. Les notificacions del jutjat, el contingut de les quals era conegut pel carter, que les va obrir totes, donaven compte de la persecució judicial del aleshores ja marit de la dona, sindicalista actiu, que incloïa com a condemna una multa ben engrossida. En no rebre les cartes, el procediment va avançar en rebel·lia de l’acusat; mentre ells creixien amb totes les dificultats criaven la filla que havien tingut amb tot l’amor del món, fins que un dia, la policia va esperar el pare i el van detenir quan arribava de la feina. La condemna havia augmentat, donats els incompliments de la condemna que havia acumulat, i que desconeixia, dit sigui de pas. A la presó, funcionaris i interns ben pagats es van preocupar d’eternitzar la seva estança, mentre la dona intentà esbrinar què havia passat. El deute havia anat creixent fins a unes quantitats inassumibles i s’havia iniciat l’execució del patrimoni de la societat matrimonial, que quedaria en propietat de l’Estat. Quan la dona va aconseguir accedir a l’expedient judicial ja era massa tard, el desnonament havia estat acordat i només faltaven tres dies per a que s’executés. El veïnat es va mobilitzar. La filla, ja adolescent va prometre a la mare que no les traurien de la casa, i el dia dels fets es va encadenar a la paret, mentre fora dones, homes, nens i nenes es van concentrar per intentar aturar el desnonament. La policia va mostrar tota la seva brutalitat. El jutjat havia ordenat acomplir amb aquella ordre judicial tant si com no. Hi ha qui diu que el jutge estava comprat per l’intendent provincial de Correus, que ja deus imaginar qui era. Quan la policia va entrar a la casa va anar a trobar la xiqueta cridant que no sortiria d’allà, que l’haurien d’arrencar de la paret. I així va ser. I bé... la resta ja és història». Així va acabar l’àvia el seu relat, amb un aire de misteri que en Joanot es va ensumar. Malgrat les seves súpliques, l’avi ja li portava la jaqueta per portar-lo a casa dels pares. Aquella nit, en passar pel carrer Gayarre, el terra va tremolar i la paret va cridar un altre cop: «Nooo!, noooo!». L’espantada que va sentir en Joanot no es podia comparar amb la curiositat que va sentir pel final de la història.

L’àvia ja no va tornar a deixar anar un sol mot al respecte, però aleshores va preguntar al pare i aquest cop sí, el pare va voler explicar-li: «Joanot, és una història molt trista, de veritat que la vols saber? -sí, sí, feia el nen amb el cap-. Veuràs, jo encara era petit, com tu, però tot el barri en parlava. En compliment de l’ordre judicial, els policies van provar de tallar el cadenat i en aquest intent van ferir la noia, que es resistia amb totes les seves forces, fins que la mare va accedir a desfer el cadenat. L’enrabiada de la nena va ser tan escandalosa que els va donar l’excusa que buscaven per enviar-la al sanatori, i d’allà no va tornar a sortir. La mare va buscar justícia per la seva banda, i també va acabar empresonada. Després, per ordre del jutge es va enderrocar la casa, i així es va quedar el solar fins al dia d’avui. Vet aquí que ja saps la història del racó més negre i vergonyant del nostre barri. Per suposat que aquesta història va canviar el nostre veïnat per sempre més. Des d’aleshores, tothom es va conjurar per fer justícia, la fama de l’intendent de Correus va córrer arreu, i hi havia oficina o bar de la ciutat on no l’assenyalessin. Va ser trobat mort uns anys més tard, en la més absoluta misèria i d’aquell temps ençà, cada cop que veiem venir una injustícia hi plantem cara».

El destí del solar va ser objecte de preguntes i les seves corresponents explicacions. Segons narrà el pare, un usurer va comprar el solar a la subhasta, i estava decidit a edificar uns apartaments de luxe. Comerços, veïnes i associacions van oposar-s’hi i tot i així l’home va portar capa allà les màquines. Quan van entrar al terreny, es va sentir una tremolor molt forta, una de les màquines va ser engolida per la terra, i l’altra va caure darrera, quedant inutilitzada. Per donar tranquil·litat al barri, l’ajuntament va dir que la causa havien estat unes obres de manteniment del ferrocarril suburbà. Pitjor. Els qui s’ho van creure vivien neguitosos que se’ls caigués la casa, els qui no s’ho havien empassat tenien por que el malefici s’estengués arreu. De tant en tant tornaven les tremolors. Unes setmanes després, l’usurer va patir un infart mortal. El solar va quedar en pau, xiulant de tant en tant als visitants el missatge que desvetllava la història de la casa a qui volgués parar l’orella.

Les tremolors es van deixar de sentir el dia que el barri es va reunir per reclamar una solució, que inclogués una recerca sobre la causa de les tremolors, el refermament del subsòl i la seva conversió en equipaments pel barri. Després de moltes reunions van decidir construir-hi una escola per als xiquets. En Joanot va anar-hi el dia que els veïns hi van anar amb un arquitecte, decidits a aixecar l’escola ells mateixos. Amb unes sondes van aconseguir esbrinar l’origen de les tremolors, una escletxa oculta que començava allà on s’havia encadenat la noia i que, en la seva diminuta dimensió havien causat un moviment més abaix, que calia refermar. Tot just es va descobrir el problema i la solució l’Ajuntament va posar-se mans a l’obra i edificar una escola que avui encara és oberta. En Joanot hi va portar orgullós els seus fills que anys més tard, en conèixer la història, van emprendre un projecte de memòria per evitar que aquella història no quedés en l’oblit, i el barri fos conscient del seu passat i protagonista del seu futur.