dimecres, 26 d’agost de 2009

Profana, que algo queda

Lectures d'estiu... he tingut temps per fotre-li una llegida al llibre que em va tocar a la feina per Sant Jordi. És “Què vol dir ser contemporani?”, de Giorgio Agamben, un filòleg i filòsof, és a dir, un amant del sentit de les paraules. Defineix la persona contemporània com aquella que està més enllà de la seva societat, algú que hi veu la seva foscor... Aquest text està prou bé, en recomano la lectura. Però l'edició d'Arcàdia inclou també altres dos textos (tots dos són curts perquè són discursos pronunciats normalment davant la concessió d'un premi): 1) Què és un dispositiu? I, 2) l'Amic. El primer, relatiu als dispositius m'ha semblat digne de ressenya.

En el món dels humans hi ha bàsicament dues coses, la natura i allò artificial, fruit del treball de l'home. El dispositiu és una xarxa d'elements que fa una funció. L'exemple, lamentablement, més clar és el dispositiu policial: hi ha objectes, persones, ordres a complir en determinades circumstàncies i també persones (...). Agamben està amoinat perquè vivim en un món (aquesta darrera etapa del capitalisme) saturat de dispositius que coarten la llibertat humana. I treu a col·lació un altre concepte:

“[...] 8. Això vol dir que l'estratègia que hem d'adoptar en la nostra pugna amb els dispositius no pot ser senzilla, ja que es tracta d'alliberar allò que ha estat capturat i separat a través dels disposisitus per restituir-ho a un possible ús comú. És des d'aquest punt de vista que ara us voldria parlar d'un concepte del qual he tingut l'avinentesa d'ocupar-me recentment. Es tracta d'un terme que prové de l'esfera del dret i de la religió romans (dret i religió estan estretament connectats, no només a Roma): profanació [...] I si consagrar (sacrare) era el terme que designava aquesta separació de les coses de l'esfera del dret humà, profanar significava per contra restituir-les al lliure ús dels homes. Es diu profà, segons escrivia el gran jurista Trebaci, en sentit estricte, a allò que era sagrat o religiós i que és restituït a l'ús i a la propietat dels homes”.

Agamben no parla de tot el que hi ha més enllà: tots els delictes consagrats (verbigràcia) als profanadors dels dispositius que els han construit per interessos foscos, ni tots els sacrificis humans que comporta la profanació (el sacrifici se l'enduen només un grapat de persones mentres que el benefici de la profanació és per a tota la societat), ja sigui criticant o atacant institucions, costums o d'altres sistemes de control social que condicionen o limiten les nostres activitats, els nostres comportaments, la nostra llibertat.

Cada dia tinc més clar que no es poden destruir bona part dels dispositius existents en un sol dia, aquells que emparen l'abús, i també que segurament tard o d'hora la necessitat ens hi portarà, però també sé que només un esdeveniment extraordinari ho podria provocar. Mentres esperem podem anar desmuntant-los un a un, que per petit que sigui el resultat que n'obtindrem i per gran que sigui el sacrifici que hi posem, algo quedarà i que, poc a poc, arribarem a un món que comptarà, com a molt, amb dispositius efímers i superables, situació que també s'ha anomenat utopia. Crec que profanar allò que ens fa esclaus és un bon tribut a tots aquells que han fet alguna passa cap endevant. Per tant, la meva estratègia és clara: profana, que algo queda.