Emotivitat, nevici, actitud

Un article antic retrobat entre les runes de l'antic blog: Emotivitat, nevici, actitut

Aquestes són tres reaccions que tenim davant de la vida, amb caràcter general. No podem escapar a elles, però podem ser-ne conscients, podem mesurar-les. Al cap i a la fi, tot té a veure amb la intensitat que li donem a les coses. Els fets que provoquen empatia en nosaltres ens porten a la simpatia o l'antipatia, sentiments que acostumen a tenir els seus efectes de forma contínua, més enllà de fets puntuals. Algunes vegades, l'emotivitat ens porta a l'apatia, d'altres a la passió. Les passions, les sensacions de benestar que ens dóna l'emotivitat poden enganxar, només cal veure com molta gent s'enganxa als culebrots, a la lectura estèril, etc... Pot portar a l'obsessió i a la malaltia. Sentir emocions, tenir sentiments, es sà i no hi podem escapar per més que volguem, però no cal confondre's, deixar-nos endur per les emocions (n'hi ha per tots els gustos) també ens pot fer perdre el nord, el sud, l'est i l'oest.

Otius= oci, nec otio= negoci; per tant vitius= vici, nec vitio= nevici. Podríem definir el nevici com a l'absència de vici, però no podem emparentar aquesta absència de vici amb la castedat, amb la puritat. Absència de vici vol dir absència d'abús, però no exclusió de l'ús. En aquest punt és en el qual es cau més sovint. De fet, sabem que moltes vegades els adalids de la puresa i la castedat són els que abusen dels demés i de les coses: els que ofereixen preu a canvi de relacions sexuals, els que veuen i condueixen. El nevici pot ser, contràriament, la possibilitat de dur a terme qualsevol tipus d'activitats, de consumir qualsevol tipus de substància amb autocontrol. La majoria ho fem, tenim una bona conducta nevicial; aleshores apareix l'enveja dels que n'abusen.

Actitud. Podem tenir una, dues, tres o milers: jo prefereixo tenir-ne milers perquè amb una sola actitud davant la vida no estaria respectant la seva diversitat. Si tinguéssim la mateixa actitud amb un amant que amb el cap ens podrien succeir aquestes coses: separar-nos del cap per avorriment, perdonar-li totes al nostre amant en pro de millors condicions laborals i un ascens; o bé mimaríem el nostre cap sense esperar res a canvi, o estar tot el dia falsejant davant el nostre amant, mentre pensem la manera més fàcil de donar-li mort sense que ens enxampin. Jo no m'emociono sovint però, quan això passa, me n'adono hores més tard; és inevitable però segurament possible (i necessari) l'autocontrol. Un nevici autoordenat és la meva màxima aspiració, però de vegades m'estanco en una sola conducta per la impossibilitat de dur a terme d'altres. Actitud, normalment en tinc una per cada moment. L'espontaneïtat i la precaució em criden a no tenir-ne quasi mai una de concreta o predeterminada. Però, quan és necessari, no ho dubto: contundència és el meu nick.

(llegit anys després, aquest article m'ha permés riure de mi mateix)