Al
principi només era al llit o al sofà de casa, però
poc a poc la passió m'abordava a qualsevol lloc. Me l'enduia a
diferents llocs de la ciutat, poc transitats però no del tot
aïllats. Evitava les aglomeracions turístiques de la
Sagrada o les Rambles, però no li podia treure les mans de
sobre als bancs de davant de casa o, sobretot, al metro. La gent mira
encuriosida però ningú s'atreveix mai a dir res, al
metro. I per les mirades reconeixes als que són com tu,
ardents.
Ja
no em podia controlar, ja no ho volia. Poder fer-ho en quant el desig
em bategués a l'estomac m'excitava i m'espantava alhora,
temia el moment en què s'acabaria el misteri.
Ell
sempre hi estava disposat, em deixava lliscar els dits humits en
saliva fins al més íntim, embriagada per la olor a
maduresa i al cuir que portava. El cor em saltava sota la samarreta.
Provava de dissimular però, en el moment àlgid, del tot
perduda en el seu talent, els colors em pujaven a les galtes i la
respiració s'accelerava. Tancava els ulls un moment
agafant-m'hi fort i desitjava secretament que tothom se n'hagués
adonat. Volia provocar l'enveja dels altres, despertar la seva
excitació…
Setmanes
després d'haver-nos trobat les coses van agafar un rumb
estrany, auguri del final. Vam seure al metro i vam perdre la noció
del temps. Ja no hi havia parades ni destinacions. Només ell i
jo. Fou, indiscutiblement, el millor que he tingut mai, potser per
això també el més trist i esgotador. Un adéu
que em va deixar adormida i amb llàgrimes als ulls. Quan vaig
despertar ell ja no hi era.
Suposo que algú altre deu gaudir del seu mestratge mentre evoco una vegada i una altra els nostres moments junts, i això m'engeloseix. Mai fou meu i vaig saber sempre que el perdria, que l'alliberaria. Però no estava preparada encara.
Avui,
recorro els vagons buscant-ne un de desconegut... un nou llibre per
perdre-m'hi inexorablement i engelosir altres lectors.
1 comentari:
Eres una mega crak! me ha encantado, quiero más y más!!
Publica un comentari a l'entrada