LA RATETA QUE GRATÀ LA PARET
Pareu l’orella, nens i nenes. Aquesta història és real, i va passar en un indret amagat de l’una Barcelona enfonsada en una crisi econòmica que va afectar tothom, fins i tot... LES RATES. La Jacinta era una preciosa rata de claveguera, formosa i gran, i amb uns ullals que espantaven tothom. Quan trobaven una deixalla sucosa, ensenyava la seva dentadura en un petit gest de ràbia i vet aquí que tothom fugia, atemorits pels seus ullals, grans com les banyes d’un brau, i punxants com l’espasa d’un torero. Tothom s’afanyava a marxar d’aquell perill tan esmolat.
Tenia a la boca les seves virtuts i els seus defectes, ben enredats. Sí, de la seva llengua sortien crits i expressions d’orgull sempre que aconseguia apoderar-se d’algun tresor que hagués trobat un altre. Era vanitosa com cap altra rata. Sovint es passejava a dues potes, esbufegava com una mala bèstia, en clar senya d’ostentació de la seva força i habilitat per sobreviure. Tan orgullosa era que mai escoltava ningú, mai es refiava dels consells de les altres rates. I així fou com de la seva pretesa astúcia va provenir la seva desgràcia.
Un dia, passejant per les clavegueres a la cerca d’alguna engruna per dur-se a la boca va veure un petit bri de llum que sortia d’una escletxa i s’hi va apropar. Tal va ser el seu interès que altres rates es van aturar per observar-la. Més d’una es va apropar i amb les seves extremitats davanteres li aconsellaven que es detingués, aconsellades per un instint ratícola comú. La nostra protagonista, però, va decidir seguir el seu orgull i va rossegar l’escletxa fins que va poder treure el morro. Sentia una olor rància a oli fregit i es va dir: «si aquí hi ha hagut aliments en algun moment, tot i que facin mala olor, de ben segur que n’hi ha d’altres en bon estat, embolicats en plàstics o d’altres elements. N’estic ben segura perquè ho he vist abans i sóc la rateta més llesta de la ciutat». Dit i fet, es va escolar pel forat que havia aconseguit obrir a la paret i quan va ser dins va cridar i va ballar d’alegria. Es va trobar en un lavabo exterior, d’aquells que hi ha als locals comercials dels baixos, just darrere de la finca. Un petit pati d’un metre i mig separava el lavabo cobert de la resta del local, que s’amagava més enllà d’una porta de fusta, tancada sense remei.
En menys d’un minut ja es va adonar del seu error, així que va intentar sortir d’allà. Però li va resultar impossible, del tot. Era incapaç de superar el mur que suposaven les rajoles blanques de la paret del lavabo. S’hi escarranxava, hi pensava, ho tornava a intentar. Impossible, no cabia pel forat. Així van passar els dies. Aquella tardor no va ser gaire agradable. Cada dia feia més fred, la gana l’estava matant. Va decidir entrar en el local, mossegada rere mossegada al marc de la porta. Un cop fet un forat ben generós, va decidir buscar el menjar, ranci o en bon estat, que trobés. Res. No hi havia res, només unes unes petites gotejades que lliscaven per les parets. Va llepar fins on va arribar. Del tot insuficient, perquè no hi havia cap més rastre de menjar. Hi va passar dies i més dies examinant cada racó del lloc, va trobar un vell aparell d’aire condicionat on va confeccionar un llit ben calent amb una fibra aïllant que havia descobert dins d’una estructura d’alumini. Es va poder fer la idea de la història de l’indret. Allò havia estat un taller mecànic, pel greix que poblava el terra; després una carpinteria d’alumini, perquè totes les estructures que havia trobat responien a una perícia i una disposició del material molt elaborada que havia trobat. Finalment, allò devia haver estat una botiga d’alimentació, a jutjar per les olors que encara romanien, acompanyant el regust ranci de l’oli fregit que regalimava per l’habitació del fons.
El seu orgull s’havia convertit, ja feia setmanes, en una sensació de frustració impossible de consolar. El seu estómac ja callava, havia desistit de veure’s ple. En tot l’espai, gran i calurós malgrat la cruesa de l’hivern, no hi havia res més que una bossa amb unes pedretes estranyes. Semblava menjar. No se’n refiava. La gana, si més no, li parlava a cau d’orella. «Tasta-la, tasta-la», li deia. I responia el seu orgull: «vius a les clavegueres, cap malaltia t’ha pogut matar, què poden fer unes pedretes?». Dies i dies pensant-hi, tornant cap al lavabo a donar-se de cops contra les rajoles, intentant entrar-hi. Allà abaix seguien les seves companyes, amb uns crits que ja li sonaven enllaunats. Potser fruit de la desesperació que agitava la seva consciència, que la marejava, el so es sentia cada cop més lluny. O potser es tractava de la mort. I no va poder esperar més. Tan bon punt va clavar queixalada a les pedretes, el seu sistema nerviós es va descontrolar. Un dolor i una excitació inimaginables li recorria tot el cos. La ràbia se la menjava per dins. Va intentar treure-la desfogant-se amb la paret, fins que la va despullar del guix que la cobria. La còlera la tenia arraconada, va córrer sense sentit per intentar-se treure la neurosi de sobre. I no va poder. Enrabiada com un dimoni va morir amb el nas arrufat i els ullals, esmoladíssims, desplegats com ales d’una fera descontrolada.
Aquest va ser el trist final de la rata Jacinta: atrapada, afamada i enverinada. Atrapada en la seva vanitat, afamada de proeses imaginàries i enverinada pel seu orgull. Aquesta història ens deixa un ensenyament molt valuós que de ben segur voldreu conservar: no sigueu una rata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada