Dime qué haces tú por obligación y te diré qué haría yo por necesidad

Dedicado a todos aquellos que dicen que este mundo no funcionaría sin policía o ejércitos, sin dinero o sin horarios; sólo tengo una cosa que decirles, y es que si consiguiéramos ver el mundo a través del prisma de nuestras necesidades, seríamos capaces de afrontar retos muchos más ambiciosos de los que podemos asumir, mirando con estas lentes hechas a medida del que las fabrica.

Nuestras victorias son invisibles

Nuestras victorias son invisibles, pero existen y son como espectros que pueden aparecer en cualquier momento para dar clarividencia de nuestros éxitos como sociedad en el camino largo y duro hacia la libertad.

Ejemplos no voy a dar, porque no quiero escribir un post largo. Os voy a dar la manera de buscar ejemplos (esto es como lo del pez y la caña). Sólo tenéis que tomar a personas de diferentes generaciones por encima, enseñarles el mundo tal y como es, y luego preguntarles: ¿cómo era esto en tu época?. Así:
- Papá, esos señores de negro salen mucho por la televisión, pero nadie va a la iglesia y pocos se casan, y los que lo hacen sólo buscan una fiesta especial. ¿Cómo era en tu época?
ó
- Abuela, tío, ayer estuve con una chica y nos lo pasamos bien toda la noche, hasta el amanecer, tuvimos relaciones sexuales y nos intercambiamos el teléfono, no sé si llamarla porque fue divertido, pero... ¿cómo era en vuestra época?
ó
- Mira, mamá, yo quiero estudiar humanidades, porque creo que me puede enriquecer como persona y, si encuentro un trabajo, tengo más posibilidades de que ese trabajo sea de mi agrado. ¿Como era en tu época?

...y así hasta el infinito y más allá...

Haced unas cuantas preguntas y comprovaréis que la respuesta siempre empieza con un: "uy, en mi época...". Entonces sabréis que hubo muchos luchadores que vencieron para nosotros, aunque esas victorias fueran invisibles. ¿Alguien duda de que el mejor tributo que podemos hacerles es seguir avanzando, aunque cueste caro?.

Inconvenients i convenients de ser pobre

L'inconvenient principal de ser pobre és el fet de que per aconseguir un determinat resultat has de fer moltes més coses que els rics; si més no, fer més coses ens ofereix més coneixements i exigeix més esforç: en conseqüència, la supervivència del pobre és molt menys fràgil.

Sentada por una vivenda digna domingo 5-Julio

Sentada por la Vivienda Digna!


Después de tres años desde las primeras sentadas, seguimos sin derecho a una vivienda.

Millones de viviendas vacías, decenas de miles de hipotecados a punto de acabar en la puta calle y los alquileres a precios inasequibles. La cosa no cambia y los políticos apoyan a los que han causado el problema (en el BMP ‘low cost’ lo comprobamos: http://www.youtube.com/watch?v=E65ogzY54O4). Para colmo los gobiernos financian a los bancos con el dinero de todos, hipotecando nuestro futuro!!!

Ni la vivienda ni el trabajo son mercancías para especular!

Si estas hart@ de buscar piso, si no encuentras alquiler, si te ahoga la hipoteca, si aún no puedes emanciparte… Ven a la sentada que montamos el 5 de Julio!

Buscaremos soluciones y haremos que se nos oiga!

Todo animado con bastante más que música, actividades y buen rollo!!

VEN Y PARTICIPA!

PÁSALO!!!

Videos convocant a la sentada
Preguntes i respostes : http://www.youtube.com/watch?v=oVP9lElYmEg
Que s’hipotequin els polítics : http://www.youtube.com/watch?v=xTPgfeEyItg

Vde VIVIENDA, Assemblea pel Dret a l’Habitatge
vdevivienda.bcn(a)gmail.com http://bcn.vdevivienda.net

Seguridad y protección

Seguridad. Palabra altisonante, sin duda. Seguro que usted, querido no-lector, ha temblado sólo de advertir que un chalado como el que escribe vaya a tratar este tema. Sí, da miedo ya. Sólo oir la palabra "seguridad" pensamos en gente cometiendo delitos menores (hurtos, robos con intimidación) o delitos grandes (asesinato, violencia) y la necesidad imperante (oh, sí) de la policía para protegernos, y de los ejércitos para liberar nuestra nación (oh, sí -sea cual sea) del enemigo exterior, deseoso siempre de subyugarnos en su paranoia.

Pues yo creía que la seguridad era otra cosa. Sí, cuando pienso en seguridad pienso en lo bien que viviríamos si todo el mundo pudiera ocupar el tiempo a su libre arbitrio, no sólo para cubrir sus necesidades, sino para cubrir sus deseos. ¿Cómo sería usted más seguro? Pues seguramente, usted viviría más seguro si todo el mundo tuviera cubiertas las necesidades básicas (techo, lumbre y alimento), y no llegara nunca a la desesperación. Desgraciadamente no es así, y las carencias de todo tipo suelen explotar ante nuestra indiferencia hacia el germen de la inseguridad. Y nosotros podemos hacer algo más que confiar en la policía o en el gobierno, puesto que nunca estarán donde se les necesita (ellos están por otras cosas, los unos por cobrar su sueldo cada mes para pagar la hipoteca, los otros por ganarse el prestigio que les dará un empleo ridículo pero escandalosamente pagado cuando dejen el cargo).

No necesitamos la protección de las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado (ni siquiera el Estado, proclamaría yo). Necesitamos seguridad en la satisfacción de nuestras necesidades de cobijo y sustento.

Això ara seria impensable

"Això ara seria impensable". Aquesta és una frase que està molt de moda darrerament. Normalment es fa servir per dir que la televisió d'avui dia és molt més políticament correcta que la del passat. Jo crec que a aquest fet sempre se li ha dit censura; avui dia tenen molts arguments perquè aquesta censura sigui acceptada (interés del menor, dignitat de les persones, dret d'imatge, ...). Els anys 80 la televisió era molt més crua (aquesta reflexió ve al fil d'un programa de televisió en que es parlava dels quinquis dels 80 i es deia que la televisió i el cinema eren culpables de la delinqüència perquè mitificava els quinquis!!!!). Quina perversió!!! El que succeïa, de fet, és que els periodistes d'aquell moment seguien un codi ètic que els deia que havien de reflexar fidelment la realitat social, doncs aquesta és la seva funció. Moltes coses s'han perdut pel camí. Hi ha problemes que semblen no existir només perquè la televisió no ho passa: el problema és que el problema segueix existint i ningú no el perceb com a problema. Hem passat d'una televisió que mostrava una realitat en tota la seva cruesa a una televisió infantilitzada i subtilment manipulada. No estic demanant programes de succesos ni l'escarni del petit delinqüent, sinó de fer una televisió més humana, perquè amb tota la desgràcia que els anys 80 existia, els periodistes feien l'excercici de donar-la amb criteris professionals; periodísticament parlant, la informació era bona.

Què ens ha passat perquè haguem perdut aquest valor de l'objectivitat d'una manera tan brutal i tan desaparcebuda? Segurament en Chomsky ens donaria moltes pistes, però el cert és que aquí i ara tenim un problema social afegit: la comunicació és de pèssima qualitat. És a dir, tenim un problema amb l'expositor dels problemes. Quan la comunicació es converteix en problema social, em venen ganes de cridar: Houston, tenim un MARRÓN!!!.

La veritat definitiva sobre el futbol i la política

Demà es jugarà la final entre Barça i Manxester, fet que centrarà l'atenció de tota Catalunya. Molts diem que és l'opi de poble, però què hi ha al darrere d'aquesta situació?. El fanatisme s'expressa com a forma de reconeixement a unes persones que executen la seva feina amb perfecció, no només tècnica, sinó també ètica (cada cop s'exigeix més comportament ètic als esportistes). Els polítics tracten d'aprofitar-se'n perquè pensen que desvia l'atenció respecte de la seva anòmala actuació. Però no n'haurien d'estar tan tranquils, el fútbol és indicatiu de que les persones necessiten trobar algo què admirar i no són precissament ells. És més, com més gran és l'afició pel futbol, més gran és el menyspreu cap els polítics. El dia que tots els fanàtics es cansin de la seva classe política no n'hi haurà prou amb un triplet per calmar la ràbia que, durant el temps de sedació s'haurà acumulat. En relació a la combinació futbol-política, sí que hi ha un menyspreu més gran que la simple indiferència, i és la sobrevaloració de l'altre.