No concibo mentir,
no concibo agredir,
no concibo redimir,
no concibo competir.
No concibo la guerra,
no concibo la paz,
no concibo la sumisión,
no concibo la rendición.
No concibo el confin,
no concibo el sinvivir,
no concibo el postín,
no concibo el servir.
No concibo explotar,
no concibo claudicar,
no concibo callar,
no concibo predicar,
dimecres, 24 de novembre del 2010
dimarts, 2 de novembre del 2010
Els àngels profanadors i la font màgica [en 3R]
Els àngels profanadors i la font màgica [en 3R]
Existeixen, tothom ho sap, infinites realitats paral•leles. Aquestes són tres de les realitats que van succeir fa molt, molt de temps a la vila de Fontsagrada de Montgraciós. Aquest poble s'alçava als peus del Montgraciós, anomenat així per la multitud de coses bones que oferia als seus veïns, com a acció de gràcia, gratuïtament. Entre aquests regals naturals que oferia trobàvem unes delicioses maduixes salvatges, els millors pinyols de les millors pinyes i els millors bolets de la terra; aquest indret també oferia una aigua amb propietats medicinals i curatives, gràcies als milers de filtres naturals que havia de superar l'aigua de la pluja abans de sortir per la font natural que, per les seves qualitats, era anomenada la font sagrada. La quitxalla s’hi referia com a “la font màgica”, ja que no entenien què era allò de les propietats medicinals però sabien que els efectes de l’aigua eren extraordinaris.
De vegades, les realitats paral•leles corren per separat, de vegades es creuen...
En Llibert arribà a Fontsagrada un plujós dia d'abril. Ràpidament va trobar un lloc on dormir i allotjar-se. De feina no li calia buscar, perquè ell era home de bosc i boletaire. Al poble tothom es dedicava a conrear les terres o cuidar les bèsties, així que en Llibert va cobrir una necessitat pròpia i oferia al poble una feina que també era necessària: trobava els millors bolets, les millors maduixes i, en ocasions, les millors fustes. Feia pocs dies que explorava el Montgraciós quan es va aturar a descansar en un lloc ben fresquet. Tanta verdor només podia significar que allà hi havia una font; no va haver de buscar gaire per trobar la font sagrada i beure'n fins quedar satisfet.
Ben aviat es va adonar que aquella aigua era especial, més bona que l'aigua de les altres fonts del poble. Així doncs, en Llibert bevia de la font sagrada cada dia quan baixava del bosc. Uns dies després parlà amb els vilatans d'aquella magnífica aigua i tots l'advertiren que la font era prohibida per als vilatans. Només els membres del Consell dels Primers i els seus familiars podien usar-la. L'excusa era que els millors homes del poble (els governants del Consell dels Primers i els cavallers que defensaven les contrades) necessitaven estar forts en tot moment i no es podien arriscar a que el seu consum massiu acabés per esgotar l'aigua posant en risc la seguretat del poble.
Corrien rumors que els antics mai no havien visc escassejar l'aigua de la font sagrada ni tan sols en èpoques de sequera i que abans no estava taponada, és a dir, rajava constantment sense esgotar-se. I, de fet, la veritat era molt més cruel: els membres del Consell dels Primers, que eren descendents dels primers habitants, comerciants rics o senyors feudals, n’havien prohibit l'ús per perpetuar la feblesa dels vilatans; així mai no gosarien atacar els membres del Consell i les seves famílies, mentre eren febles necessitarien la defensa que els oferien els primers. A més a més, els primers van descobrir que la feblesa evitava la rebel•lió, mentre fossin dèbils els podrien sotmetre millor. Els vilatans desconeixien la veritat de tot plegat.
[R1] En assabentar-se de la prohibició d'ús de la font sagrada, en Llibert va proposar-se distribuir aigua als vilatans, en solitari i sota el seu propi risc. Cada dia omplia una bota de vi amb l'aigua de la font i li donava a una casa diferent.
[R2] Quan va saber que l'aigua de la font era prohibida i que potser aquesta prohibició no estava justificada va disposar-se a distribuir-la ell mateix. Cada nit s'apropava a la font i omplia una garrafa. En tornar a casa, la distribuïa en diferents ampolles que després venia als vilatans, tot distribuint els beneficis entre les cases més pobres del poble.
[R3] La prohibició d'ús de la font sagrada va motivar en Llibert, que es va posar en contacte amb d'altres vilatans contraris a la prohibició. Tots plegats van decidir trobar una manera de distribuir l'aigua a tot el poble. I així ho van fer: cada nit baixaven a la bodega d’en Lluís, que vivia als afores, a prop de la font, i excavaren un túnel fins arribar a la font. En uns mesos van tenir les canalitzacions preparades i l'aigua de la font va començar a rajar per totes les fonts del poble.
Al cap d'uns mesos, la salut dels vilatans va millorar substancialment. La filla de la pobre Maria lluïa galtes rosades i les bosses dels seus ulls ja no eren morades; la boticària tenia molt poca feina, la gent gran caminava millor i fins i tot algun s'atrevia a demostrar que podia ballar. La canalla cantava cançons de lloança a la font màgica. L'alegria dels vilatans es va acompanyar ràpidament d'una felicitat i una tranquil•litat abans mai vistes. Abans l'alegria els ajudava a superar els mals moments, ara la felicitat ho omplia tot i l'alegria no era una vacuna sinó un bé abundant que els ajudava a ser més amables, molt més predisposats.
[R1] El Consell dels Primers no va trigar a assabentar-se que algú distribuïa aigua de la font sagrada, així que es va ordenar investigar-ho i detenir el responsable. Gràcies a les amenaces i, després, la tortura, els cavallers van aconseguir identificar en Llibert com a responsable dels fets.
[R2] Quan el Consell dels Primers va rebre l'avís del negoci d’en Llibert, va tancar la font i va començar a vendre l'aigua als vilatans a uns preus abusius i quasi inabastables, d'aquesta manera prohibien el seu ús i a més recaptaven diners dels vilatans més afortunats, fent-los una mica més pobres.
[R3] Alguns notables del Consell dels Primers van apropar-se a la vila amb un càntir ple d'aigua del riu i la van comparar amb l'aigua que sortia de les fonts. Aviat van descobrir les canalitzacions, les van destruir i van tractar d'impedir l'accés a la font amb murs i obstacles de tot tipus. Addicionalment, vigilaven la font i les seves rodalies. Un vilatà va delatar en Llibert com a instigador de l'obra.
El decret del Consell dels Primers era contundent i extraordinàriament breu: La profanació de la font sagrada es pagarà amb la vida.
[R1] Tan bon punt van detenir en Llibert, multitud de vilatans buscaven la clandestinitat de la nit o dels dies de mercat per anar a buscar aigua a la font i després l'alliberaven a les cases amb més problemes de salut. La gent els anomenava els àngels profanadors.
[R2] Unes setmanes més tard, els nois més joves van explorar el Montgraciós, tot trobant noves fonts d'aigua. Tot i que aquestes altres fonts rajaven molt poca aigua, podien arribar a acumular certa quantitat d'aigua que cobraven a un preu molt baix, fent una competència insuperable al Consell dels Primers, posant en qüestió la prohibició i aquells preus abusius. La gent va fer córrer llegendes sobre com s'obtenia l'aigua de la font i fins i tot es deia que eren esperits que es colaven per les escletxes de la muntanya, com si fossin àngels: uns àngels profanadors.
[R3] Un grup ben organitzat va actuar d'immediat, vigilant la font i el dispositiu de seguretat organitzat pel Consell. En unes setmanes, les guàrdies es van acabar i s'hi apropaven cada nit per recollir aigua. Com que actuaven de nit i només se'n podien veure les seves ombres o reflexos, els van anomenar els àngels profanadors.
El judici (i posterior execució) d’en Llibert s'apropava. Els membres del Consell dels Primers sabien que els vilatans continuaven bevent aigua de la font sagrada, així que tenien poc temps si volien fer quelcom. La nit abans del judici van trobar-se clandestinament per tractar de resoldre la situació.
[R1] Es van organitzar dos grups. El primer d’ells intentaria despistar els cavallers que guardaven els calabossos on retenien en Llibert. Van pujar al Montgraciós i van encendre petits focs, confonent els guàrdies que van pujar al bosc per no trobar-hi res. Mentrestant, un altre grup va retenir i emmordassar els guàrdies que vigilaven els calabossos per alliberar en Llibert, que va fugir immediatament. Aquell va ser el punt en què la paciència dels vilatans es va esgotar i van començar a desobeir el Consell dels Primers fins que la font va ser alliberada, uns anys més tard.
[R2] El debat es va allargar extensament. Alguns dels vilatans atacaven en Llibert acusant-lo d’enriquir-se amb la font sagrada i, de fet, el comparaven amb els membres del Consell dels Primers. Anys després es va descobrir que aquests darrers eren els informadors dels membres del Consell dels Primers, però en no saber-ho alguns van dubtar si era convenient defensar o intentar el rescat d’en Llibert. El poble va assistir emmudit al judici d’en Llibert, que va ser condemnat per traïció i tot seguit fou executat allà mateix. Tot i que hi havia hagut opinions contràries, tots estaven d’acord en l’abús que es cometia impedint el lliure accés a l’aigua de la font i mai no van deixar d’intentar alliberar la font. 54 anys després dels fets que hem explicat, i després de moltes baralles i enfrontaments, el poder del Consell dels Primers va ser reduït a la gestió de les seves pròpies terres i la font fou alliberada.
[R3] Després d'un breu debat, van reunir tots els veïns del poble i van marxar cap a les cases, una a una, dels membres del Consell dels Primers, que no s'esperaven la visita i els van agafar desprevinguts. Els van arrestar a tots i els van retenir. El dia següent, el judici a en Llibert es va convertir en un debat sobre els Primers. Van concloure que s'havia d'impedir, en el futur, que ningú no tingués poder sobre els demés i que els Primers s'integressin en les tasques comuns del poble, sense cap privilegi, dedicant les seves propietats al bé comú. Així fou com instituïren, en les propietats dels Primers, cases de peregrinatge, molins, cases d'esbarjo i residències d'hospitalitat per a malalts.
Aquells fets van ser coneguts com 'els cultius dels àngels profanadors' i cada mes d’abril es celebraven uns festejos en el seu record.
Existeixen, tothom ho sap, infinites realitats paral•leles. Aquestes són tres de les realitats que van succeir fa molt, molt de temps a la vila de Fontsagrada de Montgraciós. Aquest poble s'alçava als peus del Montgraciós, anomenat així per la multitud de coses bones que oferia als seus veïns, com a acció de gràcia, gratuïtament. Entre aquests regals naturals que oferia trobàvem unes delicioses maduixes salvatges, els millors pinyols de les millors pinyes i els millors bolets de la terra; aquest indret també oferia una aigua amb propietats medicinals i curatives, gràcies als milers de filtres naturals que havia de superar l'aigua de la pluja abans de sortir per la font natural que, per les seves qualitats, era anomenada la font sagrada. La quitxalla s’hi referia com a “la font màgica”, ja que no entenien què era allò de les propietats medicinals però sabien que els efectes de l’aigua eren extraordinaris.
De vegades, les realitats paral•leles corren per separat, de vegades es creuen...
En Llibert arribà a Fontsagrada un plujós dia d'abril. Ràpidament va trobar un lloc on dormir i allotjar-se. De feina no li calia buscar, perquè ell era home de bosc i boletaire. Al poble tothom es dedicava a conrear les terres o cuidar les bèsties, així que en Llibert va cobrir una necessitat pròpia i oferia al poble una feina que també era necessària: trobava els millors bolets, les millors maduixes i, en ocasions, les millors fustes. Feia pocs dies que explorava el Montgraciós quan es va aturar a descansar en un lloc ben fresquet. Tanta verdor només podia significar que allà hi havia una font; no va haver de buscar gaire per trobar la font sagrada i beure'n fins quedar satisfet.
Ben aviat es va adonar que aquella aigua era especial, més bona que l'aigua de les altres fonts del poble. Així doncs, en Llibert bevia de la font sagrada cada dia quan baixava del bosc. Uns dies després parlà amb els vilatans d'aquella magnífica aigua i tots l'advertiren que la font era prohibida per als vilatans. Només els membres del Consell dels Primers i els seus familiars podien usar-la. L'excusa era que els millors homes del poble (els governants del Consell dels Primers i els cavallers que defensaven les contrades) necessitaven estar forts en tot moment i no es podien arriscar a que el seu consum massiu acabés per esgotar l'aigua posant en risc la seguretat del poble.
Corrien rumors que els antics mai no havien visc escassejar l'aigua de la font sagrada ni tan sols en èpoques de sequera i que abans no estava taponada, és a dir, rajava constantment sense esgotar-se. I, de fet, la veritat era molt més cruel: els membres del Consell dels Primers, que eren descendents dels primers habitants, comerciants rics o senyors feudals, n’havien prohibit l'ús per perpetuar la feblesa dels vilatans; així mai no gosarien atacar els membres del Consell i les seves famílies, mentre eren febles necessitarien la defensa que els oferien els primers. A més a més, els primers van descobrir que la feblesa evitava la rebel•lió, mentre fossin dèbils els podrien sotmetre millor. Els vilatans desconeixien la veritat de tot plegat.
[R1] En assabentar-se de la prohibició d'ús de la font sagrada, en Llibert va proposar-se distribuir aigua als vilatans, en solitari i sota el seu propi risc. Cada dia omplia una bota de vi amb l'aigua de la font i li donava a una casa diferent.
[R2] Quan va saber que l'aigua de la font era prohibida i que potser aquesta prohibició no estava justificada va disposar-se a distribuir-la ell mateix. Cada nit s'apropava a la font i omplia una garrafa. En tornar a casa, la distribuïa en diferents ampolles que després venia als vilatans, tot distribuint els beneficis entre les cases més pobres del poble.
[R3] La prohibició d'ús de la font sagrada va motivar en Llibert, que es va posar en contacte amb d'altres vilatans contraris a la prohibició. Tots plegats van decidir trobar una manera de distribuir l'aigua a tot el poble. I així ho van fer: cada nit baixaven a la bodega d’en Lluís, que vivia als afores, a prop de la font, i excavaren un túnel fins arribar a la font. En uns mesos van tenir les canalitzacions preparades i l'aigua de la font va començar a rajar per totes les fonts del poble.
Al cap d'uns mesos, la salut dels vilatans va millorar substancialment. La filla de la pobre Maria lluïa galtes rosades i les bosses dels seus ulls ja no eren morades; la boticària tenia molt poca feina, la gent gran caminava millor i fins i tot algun s'atrevia a demostrar que podia ballar. La canalla cantava cançons de lloança a la font màgica. L'alegria dels vilatans es va acompanyar ràpidament d'una felicitat i una tranquil•litat abans mai vistes. Abans l'alegria els ajudava a superar els mals moments, ara la felicitat ho omplia tot i l'alegria no era una vacuna sinó un bé abundant que els ajudava a ser més amables, molt més predisposats.
[R1] El Consell dels Primers no va trigar a assabentar-se que algú distribuïa aigua de la font sagrada, així que es va ordenar investigar-ho i detenir el responsable. Gràcies a les amenaces i, després, la tortura, els cavallers van aconseguir identificar en Llibert com a responsable dels fets.
[R2] Quan el Consell dels Primers va rebre l'avís del negoci d’en Llibert, va tancar la font i va començar a vendre l'aigua als vilatans a uns preus abusius i quasi inabastables, d'aquesta manera prohibien el seu ús i a més recaptaven diners dels vilatans més afortunats, fent-los una mica més pobres.
[R3] Alguns notables del Consell dels Primers van apropar-se a la vila amb un càntir ple d'aigua del riu i la van comparar amb l'aigua que sortia de les fonts. Aviat van descobrir les canalitzacions, les van destruir i van tractar d'impedir l'accés a la font amb murs i obstacles de tot tipus. Addicionalment, vigilaven la font i les seves rodalies. Un vilatà va delatar en Llibert com a instigador de l'obra.
El decret del Consell dels Primers era contundent i extraordinàriament breu: La profanació de la font sagrada es pagarà amb la vida.
[R1] Tan bon punt van detenir en Llibert, multitud de vilatans buscaven la clandestinitat de la nit o dels dies de mercat per anar a buscar aigua a la font i després l'alliberaven a les cases amb més problemes de salut. La gent els anomenava els àngels profanadors.
[R2] Unes setmanes més tard, els nois més joves van explorar el Montgraciós, tot trobant noves fonts d'aigua. Tot i que aquestes altres fonts rajaven molt poca aigua, podien arribar a acumular certa quantitat d'aigua que cobraven a un preu molt baix, fent una competència insuperable al Consell dels Primers, posant en qüestió la prohibició i aquells preus abusius. La gent va fer córrer llegendes sobre com s'obtenia l'aigua de la font i fins i tot es deia que eren esperits que es colaven per les escletxes de la muntanya, com si fossin àngels: uns àngels profanadors.
[R3] Un grup ben organitzat va actuar d'immediat, vigilant la font i el dispositiu de seguretat organitzat pel Consell. En unes setmanes, les guàrdies es van acabar i s'hi apropaven cada nit per recollir aigua. Com que actuaven de nit i només se'n podien veure les seves ombres o reflexos, els van anomenar els àngels profanadors.
El judici (i posterior execució) d’en Llibert s'apropava. Els membres del Consell dels Primers sabien que els vilatans continuaven bevent aigua de la font sagrada, així que tenien poc temps si volien fer quelcom. La nit abans del judici van trobar-se clandestinament per tractar de resoldre la situació.
[R1] Es van organitzar dos grups. El primer d’ells intentaria despistar els cavallers que guardaven els calabossos on retenien en Llibert. Van pujar al Montgraciós i van encendre petits focs, confonent els guàrdies que van pujar al bosc per no trobar-hi res. Mentrestant, un altre grup va retenir i emmordassar els guàrdies que vigilaven els calabossos per alliberar en Llibert, que va fugir immediatament. Aquell va ser el punt en què la paciència dels vilatans es va esgotar i van començar a desobeir el Consell dels Primers fins que la font va ser alliberada, uns anys més tard.
[R2] El debat es va allargar extensament. Alguns dels vilatans atacaven en Llibert acusant-lo d’enriquir-se amb la font sagrada i, de fet, el comparaven amb els membres del Consell dels Primers. Anys després es va descobrir que aquests darrers eren els informadors dels membres del Consell dels Primers, però en no saber-ho alguns van dubtar si era convenient defensar o intentar el rescat d’en Llibert. El poble va assistir emmudit al judici d’en Llibert, que va ser condemnat per traïció i tot seguit fou executat allà mateix. Tot i que hi havia hagut opinions contràries, tots estaven d’acord en l’abús que es cometia impedint el lliure accés a l’aigua de la font i mai no van deixar d’intentar alliberar la font. 54 anys després dels fets que hem explicat, i després de moltes baralles i enfrontaments, el poder del Consell dels Primers va ser reduït a la gestió de les seves pròpies terres i la font fou alliberada.
[R3] Després d'un breu debat, van reunir tots els veïns del poble i van marxar cap a les cases, una a una, dels membres del Consell dels Primers, que no s'esperaven la visita i els van agafar desprevinguts. Els van arrestar a tots i els van retenir. El dia següent, el judici a en Llibert es va convertir en un debat sobre els Primers. Van concloure que s'havia d'impedir, en el futur, que ningú no tingués poder sobre els demés i que els Primers s'integressin en les tasques comuns del poble, sense cap privilegi, dedicant les seves propietats al bé comú. Així fou com instituïren, en les propietats dels Primers, cases de peregrinatge, molins, cases d'esbarjo i residències d'hospitalitat per a malalts.
Aquells fets van ser coneguts com 'els cultius dels àngels profanadors' i cada mes d’abril es celebraven uns festejos en el seu record.
dijous, 21 d’octubre del 2010
Sobre la aplicación del derecho administrativo a las relaciones de pareja
Esa peazo pareja que va y le dice a su amig@: antes de quedar con tus amiguetes tendrías que "consultármelo".
En el fondo, la persona en cuestión está intentando establecer un régimen de autorización. En un estado democrático, esa solución se arbitra para el ejercicio de actividades que no están ligadas al ejercicio de un derecho reconocido. Esto es, se trata de una actividad prohibida a priori pero que por ley puede ser autorizada, para ello el particular deberá obtener una autorización de la administración competente.
En definitiva, te está diciendo: "no tienes derecho a quedar con tus amistades, pero en determinados casos, te dejaré".
El ejemplo clásico es el de la venta ambulante. Como la calle es de todos de forma indivisible, el vendedor ambulante se está apropiando de un bien público para su beneficio privado. Al no reconocérsele el derecho de ocupar el dominio público, se le somete a un régimen de autorización mediante el cual, la administración puede acceder o no a las peticiones particulares.
Si tu pareja dice "podrás salir en determinadas condiciones" y las tasa (por ejemplo, cuando yo quede con mis amistades o familia, o esté trabajando, etcétera), estará estableciendo un régimen de licencia.
Aviso: La discusión doctrinal acerca de la corrección de los conceptos autorización-licencia en un estado democrático es una odisea de artículos, libros y sentencias que no conviene ahora pormenorizar.
El ejemplo sería el de la terraza de un bar. El establecimiento puede solicitarlo en determinadas condiciones (según las características del establecimiento, la longitud de la acera, etcétera).
Si la pareja dice: "haz lo que quieras, pero avísame". Esta situación, de la que se conocen muy pocos precedentes es la más propia a un régimen de libertad con pocos matices (entiéndase, toda libertad tiene sus límites ligados a la responsabilidad frente a terceros, esto es, algunos límites forman parte del mismo contenido del derecho de libertad).
Sólamente en aquellos casos en los que existe un derecho reconocido (y hasta cierto punto, incondicionado en sus formas de ejercicio, dentro de la legalidad), el régimen es el de la comunicación. En estos casos, el particular sólo tiene que trasladar la intención de ejercer el derecho y la administración tiene que permitir al particular en el ejercicio de su derecho, que el ciudadano puede ejercer sin esperar ninguna declaración de la Administración. Este es un régimen de comunicación. El caso paradigmático es el del ejercicio del derecho de reunión (las manifestaciones). La administración no puede condicionar el derecho de los ciudadanos salvo peligro de desórdenes graves del orden público (concepto harto difícil de manejar, aunque en realidad se habla de peligro para la vida de las personas, estragos, etc..., en general, debería hacerse referencia a la posibilidad de la comisión de delitos, pero la doctrina no está clara al respecto).
No lo olviden amigos, muchos regímenes pretendidamente democráticos (tampoco hay que olvidarse de que la democracia no es la panacea) actúan de una forma bastante torcidera, y someten actividades a regímenes suaves como el de comunicación pero acaban operando como regímenes de autorización. Como en el caso de la manifestación, en los que las administraciones imponen condiciones que pretenden salvaguardar el orden público pero que van dirigidas a impedir o entorpecer el ejercicio del derecho.
O como en el caso de las parejas, puesto que aunque algunas veces dicen respetar tu libertad, establecen un régimen de comunicación que acaba pareciendo un interrogatorio inquisitorial: "ah, vale, claro que puedes, ¿a dónde vas? ¿con quién? ¿y qué vais a hacer? ¿ya te sabrás controlar? Cuidadito con lo que haces que yo tengo espías por todos lados y visión supersónica.
En estos casos, lo más aconsejable es hacer una interpretación particular del contenido de nuestros derechos porque, de otra manera, la vida no sería vida. Eso sí, no despiertes a tu pareja en plena borrachera para declararle tu amor...
En el fondo, la persona en cuestión está intentando establecer un régimen de autorización. En un estado democrático, esa solución se arbitra para el ejercicio de actividades que no están ligadas al ejercicio de un derecho reconocido. Esto es, se trata de una actividad prohibida a priori pero que por ley puede ser autorizada, para ello el particular deberá obtener una autorización de la administración competente.
En definitiva, te está diciendo: "no tienes derecho a quedar con tus amistades, pero en determinados casos, te dejaré".
El ejemplo clásico es el de la venta ambulante. Como la calle es de todos de forma indivisible, el vendedor ambulante se está apropiando de un bien público para su beneficio privado. Al no reconocérsele el derecho de ocupar el dominio público, se le somete a un régimen de autorización mediante el cual, la administración puede acceder o no a las peticiones particulares.
Si tu pareja dice "podrás salir en determinadas condiciones" y las tasa (por ejemplo, cuando yo quede con mis amistades o familia, o esté trabajando, etcétera), estará estableciendo un régimen de licencia.
Aviso: La discusión doctrinal acerca de la corrección de los conceptos autorización-licencia en un estado democrático es una odisea de artículos, libros y sentencias que no conviene ahora pormenorizar.
El ejemplo sería el de la terraza de un bar. El establecimiento puede solicitarlo en determinadas condiciones (según las características del establecimiento, la longitud de la acera, etcétera).
Si la pareja dice: "haz lo que quieras, pero avísame". Esta situación, de la que se conocen muy pocos precedentes es la más propia a un régimen de libertad con pocos matices (entiéndase, toda libertad tiene sus límites ligados a la responsabilidad frente a terceros, esto es, algunos límites forman parte del mismo contenido del derecho de libertad).
Sólamente en aquellos casos en los que existe un derecho reconocido (y hasta cierto punto, incondicionado en sus formas de ejercicio, dentro de la legalidad), el régimen es el de la comunicación. En estos casos, el particular sólo tiene que trasladar la intención de ejercer el derecho y la administración tiene que permitir al particular en el ejercicio de su derecho, que el ciudadano puede ejercer sin esperar ninguna declaración de la Administración. Este es un régimen de comunicación. El caso paradigmático es el del ejercicio del derecho de reunión (las manifestaciones). La administración no puede condicionar el derecho de los ciudadanos salvo peligro de desórdenes graves del orden público (concepto harto difícil de manejar, aunque en realidad se habla de peligro para la vida de las personas, estragos, etc..., en general, debería hacerse referencia a la posibilidad de la comisión de delitos, pero la doctrina no está clara al respecto).
No lo olviden amigos, muchos regímenes pretendidamente democráticos (tampoco hay que olvidarse de que la democracia no es la panacea) actúan de una forma bastante torcidera, y someten actividades a regímenes suaves como el de comunicación pero acaban operando como regímenes de autorización. Como en el caso de la manifestación, en los que las administraciones imponen condiciones que pretenden salvaguardar el orden público pero que van dirigidas a impedir o entorpecer el ejercicio del derecho.
O como en el caso de las parejas, puesto que aunque algunas veces dicen respetar tu libertad, establecen un régimen de comunicación que acaba pareciendo un interrogatorio inquisitorial: "ah, vale, claro que puedes, ¿a dónde vas? ¿con quién? ¿y qué vais a hacer? ¿ya te sabrás controlar? Cuidadito con lo que haces que yo tengo espías por todos lados y visión supersónica.
En estos casos, lo más aconsejable es hacer una interpretación particular del contenido de nuestros derechos porque, de otra manera, la vida no sería vida. Eso sí, no despiertes a tu pareja en plena borrachera para declararle tu amor...
dijous, 14 d’octubre del 2010
Ja ningú no recorda...
Ja ningú no recorda que fa només dos anys la policia agredia periodistes i nens pel carrer, ja ningú no recorda que fa només tres anys es començaven a viure sensacions de dictadura quan la policia usava armes antirreglamentàries, ja ningú no recorda quantes vegades s'han reprimit manifestacions i moviments amb excuses fabricades, amb infiltrats que, disfressats de manifestants, calaven foc arreu.
Però és clar, ja ningú no recorda, ningú no fa l'exercici de recordar el que ha passat dues setmanes abans. Els pensaments són fugaços, les experiències són efímeres, les realitats són esclafades pels espectacles, la corrupció sembla passatgera, els greuges són petits i deslocalitzats.
És clar, ja ningú no recorda res, i no imbrica les experiències concretes en preguntes més generals, en els problemes socials, més comuns al llarg de la història. Ja ningú no recorda que abans del maig del 68 l'ordre social era estàtic i defensat amb armes i traumes. Ja ningú no recorda que molts filòsofs i pensadors van ser cremats a la foguera, ja ningú no recorda que les 8 hores van costar molta sang, ja ningú no recorda que res no es guanya sense jugar, que els drets i les llibertats s'han hagut de conquerir.
Ja ningú no recorda què va passar ahir, ja ningú no recorda què va passar abans d'ahir, ja ningú no recorda que el seu benestar està fent de turments personals i col·lectius... ja ningú no recorda que el seu turment personal estarà fet de la seva desídia perquè ja ningú no recorda.
Però és clar, ja ningú no recorda, ningú no fa l'exercici de recordar el que ha passat dues setmanes abans. Els pensaments són fugaços, les experiències són efímeres, les realitats són esclafades pels espectacles, la corrupció sembla passatgera, els greuges són petits i deslocalitzats.
És clar, ja ningú no recorda res, i no imbrica les experiències concretes en preguntes més generals, en els problemes socials, més comuns al llarg de la història. Ja ningú no recorda que abans del maig del 68 l'ordre social era estàtic i defensat amb armes i traumes. Ja ningú no recorda que molts filòsofs i pensadors van ser cremats a la foguera, ja ningú no recorda que les 8 hores van costar molta sang, ja ningú no recorda que res no es guanya sense jugar, que els drets i les llibertats s'han hagut de conquerir.
Ja ningú no recorda què va passar ahir, ja ningú no recorda què va passar abans d'ahir, ja ningú no recorda que el seu benestar està fent de turments personals i col·lectius... ja ningú no recorda que el seu turment personal estarà fet de la seva desídia perquè ja ningú no recorda.
dijous, 30 de setembre del 2010
Comunicat del moviment del 25 sobre la vaga del 29-S
Propera convocatòria pública per continuar amb aquest moviment: dissabte 2 d'octubre, a les 17h a la plaça universitat
---------------------------------------
Comunicat davant del desallotjament del banc reapropiat de plaça Catalunya i arran de la jornada de vaga general del 29 de setembre
La vaga general ha començat a la mitjanit. Al llarg de la matinada i el matí, hi ha hagut piquets a tots els barris i punts estratègics de la ciutat. A les dotze del migdia els piquets dels barris han confluit a plaça Catalunya, on l'Assemblea de Barcelona havia convocat un piquet central unitari. Els mossos d'esquadra han intentat impedir que el piquet marxés per on estava previst, cosa que ha generat moments de tensió.
A les tres de la tarda, mentre els establiments de les Rambles i voltants estaven sent tancats, els mossos han procedit a 'escombrar' plaça Catalunya i han irromput al Banc Espanyol de Crédit reapropiat, que havia esdevingut des del passat 25 de setembre un espai de confluència multitudinària de cara a la vaga general i més enllà.
Al final de la jornada de vaga, hi ha 33 persones detingudes i algunes desenes de ferits per la policia.
La denúncia interposada per part de la propietat de l'edifici havia estat arxivada pel jutjat tres dies enrere. Els mossos han desallotjat sense l'ordre pertinent del jutge: es tracta per tant d'un desallotjament il·legal. El pretext adduit per fer aquesta actuació d'excepció és que s'havien tirat objectes des de l'edifici. Però els mossos no han detingut ningú dels que romanien dins l'immoble ni s'ha trobat res incriminador, procediment policial que denota per si mateix que no es pretenia aturar algú que feia quelcom des d'un edifici, sinó desallotjar un espai per raons polítiques. Altres irregularitats han estat l'absència del número de placa visible en molts agents, així com la contractació de seguretat privada quan la denúncia de la propietat estava arxivada.
Per altra banda, cal dir que la intensa jornada de vaga que ha tingut lloc aquest 29 de setembre ha desbordat completament l'adscripció particular a un espai com el Banc Reapropiat de plaça Catalunya, a un ens com el Moviment del 25 de setembre, l'Assemblea de Barcelona, o a les diferents manifestacions dels diversos sindicats, incloses les dels sindicats majoritaris. és una evidència per a tot aquell que hagi passat pels carrers del centre de Barcelona aquest ja històric 29 de setembre del 2010, que el caràcter combatiu de la vaga era transversal, compartit i general. Adscriure la seva tonalitat excepcional a un sol sector respon tan sols a una lògica repressiva que pretén desvirtuar l'expressió d'un malestar col·lectiu de caire estructural. A aquestes alçades de la crisi, només el cinisme o l'autoengany poden seguir justificant un sistema que salva els bancs amb diners públics mentre imposa retallades socials i laborals a les classes populars, que ataca les condicions de vida de la majoria de la població mentre intenta mantenir a qualsevol preu els beneficis empresarials i financers.
El Banc Reapropiat de plaça Catalunya ha estat durant cinc dies un espai increible on han acudit centenars de persones. Entre moltes altres activitats (assemblees, xerrades, grups de treball, mapa de recursos, àpats, projeccions, punts d'informació, centre de mitjans, etc.), el diumenge 26 es va celebrar una assemblea amb 500 assistents que van apropar-se a la crida de quina és la teva vaga?. Persones amb condicions laborals i vitals molt diverses van agrair emocionades l'existència d'aquest espai, la possibilitat de posar en comú la seva situació i de començar a pensar plegades eines de lluita, alternatives i suport mutu per fer front a la crisi.
Així tot just comença. Perquè la nostra vaga no cap en un dia. Perquè sabem que la Barcelona de la Rosa de Foc va conquerir millors condicions de vida per a tothom a través de formes d'organització i lluita en el seu moment il·legalitzades o criminalitzades, com la vaga general. Perquè hem perdut la por. Perquè hem descobert que juntes ho podem tot.
Moviment del 25 de setembre
Barcelona, 29 de setembre del 2010
---------------------------------------
Comunicat davant del desallotjament del banc reapropiat de plaça Catalunya i arran de la jornada de vaga general del 29 de setembre
La vaga general ha començat a la mitjanit. Al llarg de la matinada i el matí, hi ha hagut piquets a tots els barris i punts estratègics de la ciutat. A les dotze del migdia els piquets dels barris han confluit a plaça Catalunya, on l'Assemblea de Barcelona havia convocat un piquet central unitari. Els mossos d'esquadra han intentat impedir que el piquet marxés per on estava previst, cosa que ha generat moments de tensió.
A les tres de la tarda, mentre els establiments de les Rambles i voltants estaven sent tancats, els mossos han procedit a 'escombrar' plaça Catalunya i han irromput al Banc Espanyol de Crédit reapropiat, que havia esdevingut des del passat 25 de setembre un espai de confluència multitudinària de cara a la vaga general i més enllà.
Al final de la jornada de vaga, hi ha 33 persones detingudes i algunes desenes de ferits per la policia.
La denúncia interposada per part de la propietat de l'edifici havia estat arxivada pel jutjat tres dies enrere. Els mossos han desallotjat sense l'ordre pertinent del jutge: es tracta per tant d'un desallotjament il·legal. El pretext adduit per fer aquesta actuació d'excepció és que s'havien tirat objectes des de l'edifici. Però els mossos no han detingut ningú dels que romanien dins l'immoble ni s'ha trobat res incriminador, procediment policial que denota per si mateix que no es pretenia aturar algú que feia quelcom des d'un edifici, sinó desallotjar un espai per raons polítiques. Altres irregularitats han estat l'absència del número de placa visible en molts agents, així com la contractació de seguretat privada quan la denúncia de la propietat estava arxivada.
Per altra banda, cal dir que la intensa jornada de vaga que ha tingut lloc aquest 29 de setembre ha desbordat completament l'adscripció particular a un espai com el Banc Reapropiat de plaça Catalunya, a un ens com el Moviment del 25 de setembre, l'Assemblea de Barcelona, o a les diferents manifestacions dels diversos sindicats, incloses les dels sindicats majoritaris. és una evidència per a tot aquell que hagi passat pels carrers del centre de Barcelona aquest ja històric 29 de setembre del 2010, que el caràcter combatiu de la vaga era transversal, compartit i general. Adscriure la seva tonalitat excepcional a un sol sector respon tan sols a una lògica repressiva que pretén desvirtuar l'expressió d'un malestar col·lectiu de caire estructural. A aquestes alçades de la crisi, només el cinisme o l'autoengany poden seguir justificant un sistema que salva els bancs amb diners públics mentre imposa retallades socials i laborals a les classes populars, que ataca les condicions de vida de la majoria de la població mentre intenta mantenir a qualsevol preu els beneficis empresarials i financers.
El Banc Reapropiat de plaça Catalunya ha estat durant cinc dies un espai increible on han acudit centenars de persones. Entre moltes altres activitats (assemblees, xerrades, grups de treball, mapa de recursos, àpats, projeccions, punts d'informació, centre de mitjans, etc.), el diumenge 26 es va celebrar una assemblea amb 500 assistents que van apropar-se a la crida de quina és la teva vaga?. Persones amb condicions laborals i vitals molt diverses van agrair emocionades l'existència d'aquest espai, la possibilitat de posar en comú la seva situació i de començar a pensar plegades eines de lluita, alternatives i suport mutu per fer front a la crisi.
Així tot just comença. Perquè la nostra vaga no cap en un dia. Perquè sabem que la Barcelona de la Rosa de Foc va conquerir millors condicions de vida per a tothom a través de formes d'organització i lluita en el seu moment il·legalitzades o criminalitzades, com la vaga general. Perquè hem perdut la por. Perquè hem descobert que juntes ho podem tot.
Moviment del 25 de setembre
Barcelona, 29 de setembre del 2010
divendres, 6 d’agost del 2010
Las escaleras
Qué gran invento las escaleras
Mejor pequeños impulsos
Que subir toda la cuesta
Luego la silla de ruedas
Convirtió el uso en abuso
...lo que hacemos con las ideas
Los niños las suben y las bajan
Las saltan y las flanquean
Juegan con ellas
Los mayores las odian
Les marginan y les encierran
Mueren con ellas
Quiero saber quién inventó las escaleras
Para decirle y preguntarle
Qué hacemos con nuestras ideas
Técnicamente impolutas,
De extrañas formas,
Raras en la naturaleza
Así son las escaleras,
Como muchas otras ideas
Como el dinero y las normas
Nos fascinan y abusamos
De nuestra pericia técnica
Ay que ver, lo que hacemos con nuestras ideas
Como las bombas, los aviones
La electricidad o la estética
Ay que ver, lo que hacemos con nuestras ideas
Mejor pequeños impulsos
Que subir toda la cuesta
Luego la silla de ruedas
Convirtió el uso en abuso
...lo que hacemos con las ideas
Los niños las suben y las bajan
Las saltan y las flanquean
Juegan con ellas
Los mayores las odian
Les marginan y les encierran
Mueren con ellas
Quiero saber quién inventó las escaleras
Para decirle y preguntarle
Qué hacemos con nuestras ideas
Técnicamente impolutas,
De extrañas formas,
Raras en la naturaleza
Así son las escaleras,
Como muchas otras ideas
Como el dinero y las normas
Nos fascinan y abusamos
De nuestra pericia técnica
Ay que ver, lo que hacemos con nuestras ideas
Como las bombas, los aviones
La electricidad o la estética
Ay que ver, lo que hacemos con nuestras ideas
dimarts, 27 de juliol del 2010
Lectures d'estiu
Mentre segueixo esperant que em torni el meu exemplar de "la miseria en el medio estudiantil" per fer-li una tercera llegida (Mouni, on t'has ficat???)passo el temps llegint tres llibres al mateix temps.
El primer és El señor de Áger, que ha escrit mon germà i que té un gran interés historiogràfic. Per bé que és novel·la història, ens dóna informació rellevant sobre el que va passar a les contrades de la vall d'Àger i el Pallars pels voltants de l'any 1000 després que nasqués aquell hippie anomenat Jesus.
L'editorial li ha fet un bloc que es pot consultar per veure'n els detalls i algunes dades historiogràfiques. Avui he vist que ja es pot comprar a La casa del Libro.
Els altres dos llibres que tinc entre mans són de filosofia:
La insurrección que llega és el llibre d'èxit revolucionari i, seguint la tradició de la internacional situacionista, no es talla ni un pèl, és cru i dur de llegir perquè no s'amaga en l'ús del llenguatge.
Finalment, la Fundació Anselmo Lorenzo de la CNT ha reeditat Anarquismo básico. Espero que la lectura sigui lleugera i no massa sintètica, perquè ja sabem que la llibertat és una cosa massa seriosa com per prendre-la a la lleugera...
Espero que us animi a fer alguna lectura d'estiu...
Us deixo amb una cançoneta que avui he sentit per primer cop, no sé com se m'havia escapat!!!
El primer és El señor de Áger, que ha escrit mon germà i que té un gran interés historiogràfic. Per bé que és novel·la història, ens dóna informació rellevant sobre el que va passar a les contrades de la vall d'Àger i el Pallars pels voltants de l'any 1000 després que nasqués aquell hippie anomenat Jesus.
L'editorial li ha fet un bloc que es pot consultar per veure'n els detalls i algunes dades historiogràfiques. Avui he vist que ja es pot comprar a La casa del Libro.
Els altres dos llibres que tinc entre mans són de filosofia:
La insurrección que llega és el llibre d'èxit revolucionari i, seguint la tradició de la internacional situacionista, no es talla ni un pèl, és cru i dur de llegir perquè no s'amaga en l'ús del llenguatge.
Finalment, la Fundació Anselmo Lorenzo de la CNT ha reeditat Anarquismo básico. Espero que la lectura sigui lleugera i no massa sintètica, perquè ja sabem que la llibertat és una cosa massa seriosa com per prendre-la a la lleugera...
Espero que us animi a fer alguna lectura d'estiu...
Us deixo amb una cançoneta que avui he sentit per primer cop, no sé com se m'havia escapat!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
