Esa peazo pareja que va y le dice a su amig@: antes de quedar con tus amiguetes tendrías que "consultármelo".
En el fondo, la persona en cuestión está intentando establecer un régimen de autorización. En un estado democrático, esa solución se arbitra para el ejercicio de actividades que no están ligadas al ejercicio de un derecho reconocido. Esto es, se trata de una actividad prohibida a priori pero que por ley puede ser autorizada, para ello el particular deberá obtener una autorización de la administración competente.
En definitiva, te está diciendo: "no tienes derecho a quedar con tus amistades, pero en determinados casos, te dejaré".
El ejemplo clásico es el de la venta ambulante. Como la calle es de todos de forma indivisible, el vendedor ambulante se está apropiando de un bien público para su beneficio privado. Al no reconocérsele el derecho de ocupar el dominio público, se le somete a un régimen de autorización mediante el cual, la administración puede acceder o no a las peticiones particulares.
Si tu pareja dice "podrás salir en determinadas condiciones" y las tasa (por ejemplo, cuando yo quede con mis amistades o familia, o esté trabajando, etcétera), estará estableciendo un régimen de licencia.
Aviso: La discusión doctrinal acerca de la corrección de los conceptos autorización-licencia en un estado democrático es una odisea de artículos, libros y sentencias que no conviene ahora pormenorizar.
El ejemplo sería el de la terraza de un bar. El establecimiento puede solicitarlo en determinadas condiciones (según las características del establecimiento, la longitud de la acera, etcétera).
Si la pareja dice: "haz lo que quieras, pero avísame". Esta situación, de la que se conocen muy pocos precedentes es la más propia a un régimen de libertad con pocos matices (entiéndase, toda libertad tiene sus límites ligados a la responsabilidad frente a terceros, esto es, algunos límites forman parte del mismo contenido del derecho de libertad).
Sólamente en aquellos casos en los que existe un derecho reconocido (y hasta cierto punto, incondicionado en sus formas de ejercicio, dentro de la legalidad), el régimen es el de la comunicación. En estos casos, el particular sólo tiene que trasladar la intención de ejercer el derecho y la administración tiene que permitir al particular en el ejercicio de su derecho, que el ciudadano puede ejercer sin esperar ninguna declaración de la Administración. Este es un régimen de comunicación. El caso paradigmático es el del ejercicio del derecho de reunión (las manifestaciones). La administración no puede condicionar el derecho de los ciudadanos salvo peligro de desórdenes graves del orden público (concepto harto difícil de manejar, aunque en realidad se habla de peligro para la vida de las personas, estragos, etc..., en general, debería hacerse referencia a la posibilidad de la comisión de delitos, pero la doctrina no está clara al respecto).
No lo olviden amigos, muchos regímenes pretendidamente democráticos (tampoco hay que olvidarse de que la democracia no es la panacea) actúan de una forma bastante torcidera, y someten actividades a regímenes suaves como el de comunicación pero acaban operando como regímenes de autorización. Como en el caso de la manifestación, en los que las administraciones imponen condiciones que pretenden salvaguardar el orden público pero que van dirigidas a impedir o entorpecer el ejercicio del derecho.
O como en el caso de las parejas, puesto que aunque algunas veces dicen respetar tu libertad, establecen un régimen de comunicación que acaba pareciendo un interrogatorio inquisitorial: "ah, vale, claro que puedes, ¿a dónde vas? ¿con quién? ¿y qué vais a hacer? ¿ya te sabrás controlar? Cuidadito con lo que haces que yo tengo espías por todos lados y visión supersónica.
En estos casos, lo más aconsejable es hacer una interpretación particular del contenido de nuestros derechos porque, de otra manera, la vida no sería vida. Eso sí, no despiertes a tu pareja en plena borrachera para declararle tu amor...
dijous, 21 d’octubre del 2010
dijous, 14 d’octubre del 2010
Ja ningú no recorda...
Ja ningú no recorda que fa només dos anys la policia agredia periodistes i nens pel carrer, ja ningú no recorda que fa només tres anys es començaven a viure sensacions de dictadura quan la policia usava armes antirreglamentàries, ja ningú no recorda quantes vegades s'han reprimit manifestacions i moviments amb excuses fabricades, amb infiltrats que, disfressats de manifestants, calaven foc arreu.
Però és clar, ja ningú no recorda, ningú no fa l'exercici de recordar el que ha passat dues setmanes abans. Els pensaments són fugaços, les experiències són efímeres, les realitats són esclafades pels espectacles, la corrupció sembla passatgera, els greuges són petits i deslocalitzats.
És clar, ja ningú no recorda res, i no imbrica les experiències concretes en preguntes més generals, en els problemes socials, més comuns al llarg de la història. Ja ningú no recorda que abans del maig del 68 l'ordre social era estàtic i defensat amb armes i traumes. Ja ningú no recorda que molts filòsofs i pensadors van ser cremats a la foguera, ja ningú no recorda que les 8 hores van costar molta sang, ja ningú no recorda que res no es guanya sense jugar, que els drets i les llibertats s'han hagut de conquerir.
Ja ningú no recorda què va passar ahir, ja ningú no recorda què va passar abans d'ahir, ja ningú no recorda que el seu benestar està fent de turments personals i col·lectius... ja ningú no recorda que el seu turment personal estarà fet de la seva desídia perquè ja ningú no recorda.
Però és clar, ja ningú no recorda, ningú no fa l'exercici de recordar el que ha passat dues setmanes abans. Els pensaments són fugaços, les experiències són efímeres, les realitats són esclafades pels espectacles, la corrupció sembla passatgera, els greuges són petits i deslocalitzats.
És clar, ja ningú no recorda res, i no imbrica les experiències concretes en preguntes més generals, en els problemes socials, més comuns al llarg de la història. Ja ningú no recorda que abans del maig del 68 l'ordre social era estàtic i defensat amb armes i traumes. Ja ningú no recorda que molts filòsofs i pensadors van ser cremats a la foguera, ja ningú no recorda que les 8 hores van costar molta sang, ja ningú no recorda que res no es guanya sense jugar, que els drets i les llibertats s'han hagut de conquerir.
Ja ningú no recorda què va passar ahir, ja ningú no recorda què va passar abans d'ahir, ja ningú no recorda que el seu benestar està fent de turments personals i col·lectius... ja ningú no recorda que el seu turment personal estarà fet de la seva desídia perquè ja ningú no recorda.
dijous, 30 de setembre del 2010
Comunicat del moviment del 25 sobre la vaga del 29-S
Propera convocatòria pública per continuar amb aquest moviment: dissabte 2 d'octubre, a les 17h a la plaça universitat
---------------------------------------
Comunicat davant del desallotjament del banc reapropiat de plaça Catalunya i arran de la jornada de vaga general del 29 de setembre
La vaga general ha començat a la mitjanit. Al llarg de la matinada i el matí, hi ha hagut piquets a tots els barris i punts estratègics de la ciutat. A les dotze del migdia els piquets dels barris han confluit a plaça Catalunya, on l'Assemblea de Barcelona havia convocat un piquet central unitari. Els mossos d'esquadra han intentat impedir que el piquet marxés per on estava previst, cosa que ha generat moments de tensió.
A les tres de la tarda, mentre els establiments de les Rambles i voltants estaven sent tancats, els mossos han procedit a 'escombrar' plaça Catalunya i han irromput al Banc Espanyol de Crédit reapropiat, que havia esdevingut des del passat 25 de setembre un espai de confluència multitudinària de cara a la vaga general i més enllà.
Al final de la jornada de vaga, hi ha 33 persones detingudes i algunes desenes de ferits per la policia.
La denúncia interposada per part de la propietat de l'edifici havia estat arxivada pel jutjat tres dies enrere. Els mossos han desallotjat sense l'ordre pertinent del jutge: es tracta per tant d'un desallotjament il·legal. El pretext adduit per fer aquesta actuació d'excepció és que s'havien tirat objectes des de l'edifici. Però els mossos no han detingut ningú dels que romanien dins l'immoble ni s'ha trobat res incriminador, procediment policial que denota per si mateix que no es pretenia aturar algú que feia quelcom des d'un edifici, sinó desallotjar un espai per raons polítiques. Altres irregularitats han estat l'absència del número de placa visible en molts agents, així com la contractació de seguretat privada quan la denúncia de la propietat estava arxivada.
Per altra banda, cal dir que la intensa jornada de vaga que ha tingut lloc aquest 29 de setembre ha desbordat completament l'adscripció particular a un espai com el Banc Reapropiat de plaça Catalunya, a un ens com el Moviment del 25 de setembre, l'Assemblea de Barcelona, o a les diferents manifestacions dels diversos sindicats, incloses les dels sindicats majoritaris. és una evidència per a tot aquell que hagi passat pels carrers del centre de Barcelona aquest ja històric 29 de setembre del 2010, que el caràcter combatiu de la vaga era transversal, compartit i general. Adscriure la seva tonalitat excepcional a un sol sector respon tan sols a una lògica repressiva que pretén desvirtuar l'expressió d'un malestar col·lectiu de caire estructural. A aquestes alçades de la crisi, només el cinisme o l'autoengany poden seguir justificant un sistema que salva els bancs amb diners públics mentre imposa retallades socials i laborals a les classes populars, que ataca les condicions de vida de la majoria de la població mentre intenta mantenir a qualsevol preu els beneficis empresarials i financers.
El Banc Reapropiat de plaça Catalunya ha estat durant cinc dies un espai increible on han acudit centenars de persones. Entre moltes altres activitats (assemblees, xerrades, grups de treball, mapa de recursos, àpats, projeccions, punts d'informació, centre de mitjans, etc.), el diumenge 26 es va celebrar una assemblea amb 500 assistents que van apropar-se a la crida de quina és la teva vaga?. Persones amb condicions laborals i vitals molt diverses van agrair emocionades l'existència d'aquest espai, la possibilitat de posar en comú la seva situació i de començar a pensar plegades eines de lluita, alternatives i suport mutu per fer front a la crisi.
Així tot just comença. Perquè la nostra vaga no cap en un dia. Perquè sabem que la Barcelona de la Rosa de Foc va conquerir millors condicions de vida per a tothom a través de formes d'organització i lluita en el seu moment il·legalitzades o criminalitzades, com la vaga general. Perquè hem perdut la por. Perquè hem descobert que juntes ho podem tot.
Moviment del 25 de setembre
Barcelona, 29 de setembre del 2010
---------------------------------------
Comunicat davant del desallotjament del banc reapropiat de plaça Catalunya i arran de la jornada de vaga general del 29 de setembre
La vaga general ha començat a la mitjanit. Al llarg de la matinada i el matí, hi ha hagut piquets a tots els barris i punts estratègics de la ciutat. A les dotze del migdia els piquets dels barris han confluit a plaça Catalunya, on l'Assemblea de Barcelona havia convocat un piquet central unitari. Els mossos d'esquadra han intentat impedir que el piquet marxés per on estava previst, cosa que ha generat moments de tensió.
A les tres de la tarda, mentre els establiments de les Rambles i voltants estaven sent tancats, els mossos han procedit a 'escombrar' plaça Catalunya i han irromput al Banc Espanyol de Crédit reapropiat, que havia esdevingut des del passat 25 de setembre un espai de confluència multitudinària de cara a la vaga general i més enllà.
Al final de la jornada de vaga, hi ha 33 persones detingudes i algunes desenes de ferits per la policia.
La denúncia interposada per part de la propietat de l'edifici havia estat arxivada pel jutjat tres dies enrere. Els mossos han desallotjat sense l'ordre pertinent del jutge: es tracta per tant d'un desallotjament il·legal. El pretext adduit per fer aquesta actuació d'excepció és que s'havien tirat objectes des de l'edifici. Però els mossos no han detingut ningú dels que romanien dins l'immoble ni s'ha trobat res incriminador, procediment policial que denota per si mateix que no es pretenia aturar algú que feia quelcom des d'un edifici, sinó desallotjar un espai per raons polítiques. Altres irregularitats han estat l'absència del número de placa visible en molts agents, així com la contractació de seguretat privada quan la denúncia de la propietat estava arxivada.
Per altra banda, cal dir que la intensa jornada de vaga que ha tingut lloc aquest 29 de setembre ha desbordat completament l'adscripció particular a un espai com el Banc Reapropiat de plaça Catalunya, a un ens com el Moviment del 25 de setembre, l'Assemblea de Barcelona, o a les diferents manifestacions dels diversos sindicats, incloses les dels sindicats majoritaris. és una evidència per a tot aquell que hagi passat pels carrers del centre de Barcelona aquest ja històric 29 de setembre del 2010, que el caràcter combatiu de la vaga era transversal, compartit i general. Adscriure la seva tonalitat excepcional a un sol sector respon tan sols a una lògica repressiva que pretén desvirtuar l'expressió d'un malestar col·lectiu de caire estructural. A aquestes alçades de la crisi, només el cinisme o l'autoengany poden seguir justificant un sistema que salva els bancs amb diners públics mentre imposa retallades socials i laborals a les classes populars, que ataca les condicions de vida de la majoria de la població mentre intenta mantenir a qualsevol preu els beneficis empresarials i financers.
El Banc Reapropiat de plaça Catalunya ha estat durant cinc dies un espai increible on han acudit centenars de persones. Entre moltes altres activitats (assemblees, xerrades, grups de treball, mapa de recursos, àpats, projeccions, punts d'informació, centre de mitjans, etc.), el diumenge 26 es va celebrar una assemblea amb 500 assistents que van apropar-se a la crida de quina és la teva vaga?. Persones amb condicions laborals i vitals molt diverses van agrair emocionades l'existència d'aquest espai, la possibilitat de posar en comú la seva situació i de començar a pensar plegades eines de lluita, alternatives i suport mutu per fer front a la crisi.
Així tot just comença. Perquè la nostra vaga no cap en un dia. Perquè sabem que la Barcelona de la Rosa de Foc va conquerir millors condicions de vida per a tothom a través de formes d'organització i lluita en el seu moment il·legalitzades o criminalitzades, com la vaga general. Perquè hem perdut la por. Perquè hem descobert que juntes ho podem tot.
Moviment del 25 de setembre
Barcelona, 29 de setembre del 2010
divendres, 6 d’agost del 2010
Las escaleras
Qué gran invento las escaleras
Mejor pequeños impulsos
Que subir toda la cuesta
Luego la silla de ruedas
Convirtió el uso en abuso
...lo que hacemos con las ideas
Los niños las suben y las bajan
Las saltan y las flanquean
Juegan con ellas
Los mayores las odian
Les marginan y les encierran
Mueren con ellas
Quiero saber quién inventó las escaleras
Para decirle y preguntarle
Qué hacemos con nuestras ideas
Técnicamente impolutas,
De extrañas formas,
Raras en la naturaleza
Así son las escaleras,
Como muchas otras ideas
Como el dinero y las normas
Nos fascinan y abusamos
De nuestra pericia técnica
Ay que ver, lo que hacemos con nuestras ideas
Como las bombas, los aviones
La electricidad o la estética
Ay que ver, lo que hacemos con nuestras ideas
Mejor pequeños impulsos
Que subir toda la cuesta
Luego la silla de ruedas
Convirtió el uso en abuso
...lo que hacemos con las ideas
Los niños las suben y las bajan
Las saltan y las flanquean
Juegan con ellas
Los mayores las odian
Les marginan y les encierran
Mueren con ellas
Quiero saber quién inventó las escaleras
Para decirle y preguntarle
Qué hacemos con nuestras ideas
Técnicamente impolutas,
De extrañas formas,
Raras en la naturaleza
Así son las escaleras,
Como muchas otras ideas
Como el dinero y las normas
Nos fascinan y abusamos
De nuestra pericia técnica
Ay que ver, lo que hacemos con nuestras ideas
Como las bombas, los aviones
La electricidad o la estética
Ay que ver, lo que hacemos con nuestras ideas
dimarts, 27 de juliol del 2010
Lectures d'estiu
Mentre segueixo esperant que em torni el meu exemplar de "la miseria en el medio estudiantil" per fer-li una tercera llegida (Mouni, on t'has ficat???)passo el temps llegint tres llibres al mateix temps.
El primer és El señor de Áger, que ha escrit mon germà i que té un gran interés historiogràfic. Per bé que és novel·la història, ens dóna informació rellevant sobre el que va passar a les contrades de la vall d'Àger i el Pallars pels voltants de l'any 1000 després que nasqués aquell hippie anomenat Jesus.
L'editorial li ha fet un bloc que es pot consultar per veure'n els detalls i algunes dades historiogràfiques. Avui he vist que ja es pot comprar a La casa del Libro.
Els altres dos llibres que tinc entre mans són de filosofia:
La insurrección que llega és el llibre d'èxit revolucionari i, seguint la tradició de la internacional situacionista, no es talla ni un pèl, és cru i dur de llegir perquè no s'amaga en l'ús del llenguatge.
Finalment, la Fundació Anselmo Lorenzo de la CNT ha reeditat Anarquismo básico. Espero que la lectura sigui lleugera i no massa sintètica, perquè ja sabem que la llibertat és una cosa massa seriosa com per prendre-la a la lleugera...
Espero que us animi a fer alguna lectura d'estiu...
Us deixo amb una cançoneta que avui he sentit per primer cop, no sé com se m'havia escapat!!!
El primer és El señor de Áger, que ha escrit mon germà i que té un gran interés historiogràfic. Per bé que és novel·la història, ens dóna informació rellevant sobre el que va passar a les contrades de la vall d'Àger i el Pallars pels voltants de l'any 1000 després que nasqués aquell hippie anomenat Jesus.
L'editorial li ha fet un bloc que es pot consultar per veure'n els detalls i algunes dades historiogràfiques. Avui he vist que ja es pot comprar a La casa del Libro.
Els altres dos llibres que tinc entre mans són de filosofia:
La insurrección que llega és el llibre d'èxit revolucionari i, seguint la tradició de la internacional situacionista, no es talla ni un pèl, és cru i dur de llegir perquè no s'amaga en l'ús del llenguatge.
Finalment, la Fundació Anselmo Lorenzo de la CNT ha reeditat Anarquismo básico. Espero que la lectura sigui lleugera i no massa sintètica, perquè ja sabem que la llibertat és una cosa massa seriosa com per prendre-la a la lleugera...
Espero que us animi a fer alguna lectura d'estiu...
Us deixo amb una cançoneta que avui he sentit per primer cop, no sé com se m'havia escapat!!!
dijous, 20 de maig del 2010
Solidario multiplicado por siete
Para que luego digan que no somos solidarios les explicaré la situación que me hace estar orgulloso de ser solidario multiplicado por siete. Esta crisis me está demostrando que soy una persona con un alto grado de compromiso con mi sociedad.
1) No tengo piso hipotecado, pero con el dinero de mis impuestos se rescató a los bancos para que bajaran los tipos de interés y así impedir la subida de las hipotecas.
2) Este año me he decidido a tener hijos, justo ahora que retiran el cheque-bebé, pero... todo sea por el bien del país. No me importa haber pagado durante años el cheque-bebé de los demás, aunque tuvieran un mayor poder adquisitivo, puesto que el futuro del país lo requería.
3) Durante los dos años precedentes no cobraba suficiente dinero como para que la deducción de los 400€ se me aplicara plenamente, pero no me quejo porque el bienestar de los demás es mi principal fuente de felicidad.
4) Mi ordenador necesita un recambio urgente, y aunque hayan subido el IVA al 18% no me importa, porque... todo por la patria. También estoy de acuerdo con pagar el canon porque aunque lo pago tres veces por un solo uso (con el mp3, el disco duro externo y el ordenador), soy consciente de que Ramoncín lo está pasando mal por la bajada de ventas de sus discos.
5) Aunque llevo trabajando desde los 18 años, no me importa trabajar hasta los 67, porque prefiero estar redactando informes que mirando obras. Tampoco me importa haber pagado con mis impuestos las mil y una prejubilaciones con el dinero de mis impuestos y que han acabado de vaciar las arcas del Estado, porque la generación de mis padres trabajó duramente.
6) Por fin este año he obtenido mi plaza de funcionario ... ese 5%, ¿qué importa una contribución al bien general? Yo, al menos tengo un trabajo y un sueldo con el que ayudar a los más desfavorecidos.
7) Para finalizar, he decidido cumplir 32 años y dejar la juventud a un lado, para así no molestar al Ministerio de Vivienda tramitando mi ayuda al alquiler que, por lo visto, les cuesta tanto trabajo que tardan una infinidad.
Celebraré mi solidaridad con un buen cocktail, estáis todos invitados.
1) No tengo piso hipotecado, pero con el dinero de mis impuestos se rescató a los bancos para que bajaran los tipos de interés y así impedir la subida de las hipotecas.
2) Este año me he decidido a tener hijos, justo ahora que retiran el cheque-bebé, pero... todo sea por el bien del país. No me importa haber pagado durante años el cheque-bebé de los demás, aunque tuvieran un mayor poder adquisitivo, puesto que el futuro del país lo requería.
3) Durante los dos años precedentes no cobraba suficiente dinero como para que la deducción de los 400€ se me aplicara plenamente, pero no me quejo porque el bienestar de los demás es mi principal fuente de felicidad.
4) Mi ordenador necesita un recambio urgente, y aunque hayan subido el IVA al 18% no me importa, porque... todo por la patria. También estoy de acuerdo con pagar el canon porque aunque lo pago tres veces por un solo uso (con el mp3, el disco duro externo y el ordenador), soy consciente de que Ramoncín lo está pasando mal por la bajada de ventas de sus discos.
5) Aunque llevo trabajando desde los 18 años, no me importa trabajar hasta los 67, porque prefiero estar redactando informes que mirando obras. Tampoco me importa haber pagado con mis impuestos las mil y una prejubilaciones con el dinero de mis impuestos y que han acabado de vaciar las arcas del Estado, porque la generación de mis padres trabajó duramente.
6) Por fin este año he obtenido mi plaza de funcionario ... ese 5%, ¿qué importa una contribución al bien general? Yo, al menos tengo un trabajo y un sueldo con el que ayudar a los más desfavorecidos.
7) Para finalizar, he decidido cumplir 32 años y dejar la juventud a un lado, para así no molestar al Ministerio de Vivienda tramitando mi ayuda al alquiler que, por lo visto, les cuesta tanto trabajo que tardan una infinidad.
Celebraré mi solidaridad con un buen cocktail, estáis todos invitados.
dimecres, 28 d’abril del 2010
La obediència és suïcida
L'obediència és suïcida
S'han col·lat dos esdeveniments en el meu cap que m'han portat a la reflexió que dóna títol a aquest escrit. El primer és el cas de la nena assassinada a Seseña i la tumultuosa reacció -mai millor dit- de la dreta demanant l'enduriment de la llei del menor. El segon és l'accident de l'avió polac que transportava mig govern inclós el cap d'Estat. De la petició d'enduriment de la llei del menor poca cosa a dir: no només és equivocat, sinó contraproduent, perquè el que necessita algú que assassina un altre és teràpia, no tancament. Una rehabilitació a temps pot salvar més vides, inclosa la vida de l'assassí, que no pas l'altra solució. Una educació basada en la mà dura no hagués evitat, segurament, la mort de la jove, i potser n'hagués produït més.
Aquesta especulació esdevingué evidència amb l'accident del president polac, l'ultrareligiós Lech Kaczynski. En els primers moments es va especular que el mateix president va donar l'ordre d'aterrar tot i que els tècnics desaconsellaven l'operació; des de la torre de control demanaven que es desplacessin a l'aeroport més proper. Aquesta dada de la notícia no s'ha confirmat. Imaginem que és certa, que el pilot no volia aterrar però per no contradir el cap d'Estat, va decidir intentar-ho. Aquí, a més, hi hauria un abús de poder, perquè en un avió no pot manar mai un passatger inexpert, sinó que manen els pilots. Però el cas és que el pilot sabia que si no obeïa estava fumut, podria haver perdut la feina, i és sota aquesta coacció que decideix intentar l'aterratge. Si imaginem que els esdeveniments són els que relatem, és a dir, que el president va donar l'ordre d'aterrar, la conclusió és que el pilot no va perdre la feina sinó la vida pròpia i la de 68 persones més per no atrevir-se a desobeïr. Gran resultat de l'educació típica del segle XX: 68 morts innocents, obedients, però innocents.
La obediencia es suicida
Se han colado en mi cabeza dos hechos que me han llevado a la reflexión que da título a este escrito. El primero es el de la niña asesinada en Seseña y la tumultuosa reacción -nunca mejor dicho- de la derecha pidiendo el endurecimiento de la ley del menor. El segundo es el accidente del avión polaco que transportava medio gobierno incluido el jefe de Estado. De la petición de endurecimiento de la ley del menor poca cosa hay que decir: no solamente és erróneo, sino contraproducente, porque lo que necesita alguien que asesina a otro es terapia, no encierro. Una rehabilitación a tiempo puede salvar más vidas, incluida la vida del asesino, que la otra solución. Una educación basada en la mano dura no hubiera evitado, seguramente, la muerte de la joven y tal vez hubiera producido más.
Esta especulación devino evidencia con el accidente del presidente polaco, el ultrareligioso Lech Kaczynski. En los primeros momentos se especuló que el mismo presidente había dado la orden de aterrizar, aunque los técnicos desaconsejaban la operación; desde la torre de control pedían que se desplazaran al aeropuerto más cercano. Este dato de la noticia no se ha confirmado. Imaginemos que es cierta, que el piloto no quería aterrizar pero para no contradecir al jefe de Estado, decidió intentarlo. Aquí, además, habría un abuso de poder, porque en un avión no puede mandar nunca un pasajero sin experiencia, sino los pilotos. Pero el caso es que el piloto sabía que si no obedecía estava perdido, podría haber perdido el trabajo, y es bajo esta coacción que decide intentar aterrizar. Si imaginamos que los acontecimientos son los que relatamos, es decir, que el presidente dio la orden de aterrizar, la conclusión es que el piloto no perdio el trabajo sino la vida propia y la de 68 personas más por no atreverse a desobedecer. Gran resultado de la educación típica del siglo XX: 68 muertos inocentes, obedientes pero inocentes.
S'han col·lat dos esdeveniments en el meu cap que m'han portat a la reflexió que dóna títol a aquest escrit. El primer és el cas de la nena assassinada a Seseña i la tumultuosa reacció -mai millor dit- de la dreta demanant l'enduriment de la llei del menor. El segon és l'accident de l'avió polac que transportava mig govern inclós el cap d'Estat. De la petició d'enduriment de la llei del menor poca cosa a dir: no només és equivocat, sinó contraproduent, perquè el que necessita algú que assassina un altre és teràpia, no tancament. Una rehabilitació a temps pot salvar més vides, inclosa la vida de l'assassí, que no pas l'altra solució. Una educació basada en la mà dura no hagués evitat, segurament, la mort de la jove, i potser n'hagués produït més.
Aquesta especulació esdevingué evidència amb l'accident del president polac, l'ultrareligiós Lech Kaczynski. En els primers moments es va especular que el mateix president va donar l'ordre d'aterrar tot i que els tècnics desaconsellaven l'operació; des de la torre de control demanaven que es desplacessin a l'aeroport més proper. Aquesta dada de la notícia no s'ha confirmat. Imaginem que és certa, que el pilot no volia aterrar però per no contradir el cap d'Estat, va decidir intentar-ho. Aquí, a més, hi hauria un abús de poder, perquè en un avió no pot manar mai un passatger inexpert, sinó que manen els pilots. Però el cas és que el pilot sabia que si no obeïa estava fumut, podria haver perdut la feina, i és sota aquesta coacció que decideix intentar l'aterratge. Si imaginem que els esdeveniments són els que relatem, és a dir, que el president va donar l'ordre d'aterrar, la conclusió és que el pilot no va perdre la feina sinó la vida pròpia i la de 68 persones més per no atrevir-se a desobeïr. Gran resultat de l'educació típica del segle XX: 68 morts innocents, obedients, però innocents.
La obediencia es suicida
Se han colado en mi cabeza dos hechos que me han llevado a la reflexión que da título a este escrito. El primero es el de la niña asesinada en Seseña y la tumultuosa reacción -nunca mejor dicho- de la derecha pidiendo el endurecimiento de la ley del menor. El segundo es el accidente del avión polaco que transportava medio gobierno incluido el jefe de Estado. De la petición de endurecimiento de la ley del menor poca cosa hay que decir: no solamente és erróneo, sino contraproducente, porque lo que necesita alguien que asesina a otro es terapia, no encierro. Una rehabilitación a tiempo puede salvar más vidas, incluida la vida del asesino, que la otra solución. Una educación basada en la mano dura no hubiera evitado, seguramente, la muerte de la joven y tal vez hubiera producido más.
Esta especulación devino evidencia con el accidente del presidente polaco, el ultrareligioso Lech Kaczynski. En los primeros momentos se especuló que el mismo presidente había dado la orden de aterrizar, aunque los técnicos desaconsejaban la operación; desde la torre de control pedían que se desplazaran al aeropuerto más cercano. Este dato de la noticia no se ha confirmado. Imaginemos que es cierta, que el piloto no quería aterrizar pero para no contradecir al jefe de Estado, decidió intentarlo. Aquí, además, habría un abuso de poder, porque en un avión no puede mandar nunca un pasajero sin experiencia, sino los pilotos. Pero el caso es que el piloto sabía que si no obedecía estava perdido, podría haber perdido el trabajo, y es bajo esta coacción que decide intentar aterrizar. Si imaginamos que los acontecimientos son los que relatamos, es decir, que el presidente dio la orden de aterrizar, la conclusión es que el piloto no perdio el trabajo sino la vida propia y la de 68 personas más por no atreverse a desobedecer. Gran resultado de la educación típica del siglo XX: 68 muertos inocentes, obedientes pero inocentes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
