dimecres, 15 de gener del 2014

Por qué la literatura no comercial

Cualquiera que haya leído Los lloricas Els ploramiques , se habrá dado cuenta rápidamente de que es un relato, básicamente, de que se encuentra ante una obra de literatura no comercial. El hecho de autoeditar es una salida digna al periplo de negativas o, en el mejor de los casos, abusivas condiciones de las editoriales. Te relega, como sabemos, a la marginalidad, te deja al abrigo de las buenas intenciones y el poder adquisitivo del círculo de amigos y familiares que te quiere apoyar. Sabes que en la mayoría de los casos el libro se va a quedar en una estantería a dormir eternamente. Pero es una salida digna, a mi entender, al canon comercial que marca las publicaciones comerciales. Es un DIY de obligado cumplimiento: te lo maquetas tú, lo imprimes por tu cuenta y lo distribuyes como buenamente puedes, puesto que la negativa de los libreros a distribuir (y aún menos, leer y recomendar) este tipo de lecturas acaba siendo una respuesta, en ocasiones, desagradable. En el mejor de los casos, te ahorras la inversión gracias a una buena campaña de crowdfunding (que la mayoría no sabemos plantear) o dejas el escrito libre para descarga gratuita, a pesar de los problemas de distribución y lectura real que comporta. Nadie está interesado en descubrir un talento nuevo, sólo interesa vender el libro que pide el cliente, el que encontrarás anunciado aquí y allá. Porque todo el mundo parece confiar en ese filtro que tantas y tan buenas distracciones nos ha dado hasta el día de hoy. 

La distracción. Esa es la clave. Un pasaje de La isla, de Aldous Huxley me recordó la diferencia fundamental entre el entretenimiento y la distracción. Aunque ambos conceptos pueden tener un resultado parecido, es evidente que existe cierto matiz que la convierte en relevante (la obra, por si queréis saberlo, me pareció un tostón que no ha superado el paso del tiempo, y que no tenía en cuenta algunas ideas que en su época ya circulaban como el manifiesto Unabomber, aunque un buen ensayo sobre cómopensar la utopía -en mi opinión, Huxley tenía un concepto fordiano, usando los registros de su Mundo Feliz, y desprendía un liberalismo anglicano del que nos sigue llevando a la desgracia). Estamos acostumbrados a ver obras, literarias o cinematográficas que tienen una moraleja, que la básica lucha entre el bien y el mal, simplificada al máximo, aparece al rescate de una historia adornada con una relación amorosa que sin ese tinte progre de valores sería el único aliciente. Aún con todo, el entretenimiento no deja de ser entretenimiento y sirve de base a esa vertiente de la relajación, la alienación que, con una disculpa temporal bastante poligonera, recibe el nombre de evasión. Queremos escapar de nuestro día a día un ratito. Qué curioso que siempre sea por la noche... para luego volver a la realidad en la que hemos decidido no intervenir o hacerlo de modo subsidiario. 

La literatura no comercial no necesita los ejercicios clásicos de la literatura convencional, comercial. No necesita una tensión sexual irresuelta, no requiere de obstáculos para perso9najes épicos o cotidianos, no le importa carecer de ese bajón que precede el acto heróico. En realidad, la literatura no comercial está poco preocupada, incluso por el perfilado de los personajes y mucho menos por el paisaje de los miles y miles de adjetivos usados hasta la extenuación, que van a adornar una descripción hasta el último detalle, aunque no tenga interés en absoluto para el resto de la obra. Personalmente, me gusta que haya personajes, porque hacen que sucedan cosas y toman decisiones, y cierto hilo, un poco de trama, pero cuando lo que quieres es provocar una reflexión que lleve al sujeto activo a la acción, el regalo no tiene por qué estar bien empaquetado, basta con que sirva a su fin y disponga de todas las herramientas necesarias. 

Mientras escribía Los traficantes me di cuenta de que maté al malvado en el tercer capítulo y, lejos de constituir un intento de rebeldía infantil, lo hice porque quería crear un escenario de vacío de poder, en el que fueran necesario reflexionar sobre el futuro, sobre la necesidad o no de tomar decisiones, y cómo se tendrían que ejecutar. Cosas así son las que me impulsaron a matarle. Un tirano habría sido útil en un sentido práctico porque habría podido crear una historia de sublevación, mucho más comercial sobre todo si la mantenía hasta el final o la llevaba al límite. Sin embargo, mi voluntad era otra. Las prioridades no son ni el dinero ni la fama ni las ansias de llevar mi pensamiento a todos los rincones porque tampoco soy un superhombre. Mi intención es mucho más difusa. Es posible que no sepa ni yo por qué escribo, lo único que sé es que no dejaré de hacerlo. 

Mirad, acabo de encontrar en esta frase la forma ideal para finalizar este escrito, abruptamente, sin necesidad de justificarme. Mi voluntad es otra.




dijous, 9 de gener del 2014

Privatizar la sangre

"Para hoy había escogido ser Elbert Gleinstrud, una identidad falsa que había inventado para poder ir a donar sangre fuera de los periodos reglamentarios de descanso. Se había atiborrado a hierro y vitaminas para no ser suspendido en la primera prueba y llevarse, al menos, la recompensa mínima. Elbert estaba al límite de ser suspendido como donante de sangre por la mala calidad de su sangre, pero todavía lo podía intentar una vez más. En veinte minutos escasos ya había cumplido su objetivo. La tercera donación en lo que llevaba de mes. "En fin, hoy podré comer caliente" musitó para sí mientras esperaba la autorización del semáforo para pasar. El ligero mareo que te invade después de donar, sin embargo, se unió a la flojera y el dolor de cabeza que le acosaban hacía unos días, las piernas le tambalearon y ese momento de despiste bastó para que su cuerpo cayera sobre el primer carril de la calzada. Un coche veloz le embistió. Ahí acabaron las donaciones de Elbert, Josua, Gerard y Faust. Murió en el acto, sin apenas conciencia de que estaba muriendo". 

Cuando se dice "privatizar la sangre" el escenario al que estamos aludiendo es el de este microrelato: la sangre como producto sujeto a valoraciones del mercado. Si la sangre se pudiera comprar y vender libremente no estaríamos más lejos de una distopía que en 1984. Si no se tratara de la sangre no tendría ninguna objeción a jugar políticamente con ello pero es la sangre. La vida de muchas personas depende del acto altruista de ir a donar sangre, por lo que la cautela al hablar políticamente de ello debe ser la máxima. Hoy, la sangre está fuera del comercio y conviene que siga siendo así. Su tráfico está prohibido y el sector público, en estricto monopolio, gestiona las reservas y las políticas de obtención y distribución de la sangre. Eso no quiere decir, en absoluto, que deba estar fuera de nuestra mirada política, todo lo contrario, ésta debe ser intensa puesto que se trata de un asunto de la primera magnitud. No podemos permitirnos, no obstante, que una comunicación poco rigurosa ponga en jaque el sistema de transfusiones, alentando las suspicacias y poniendo en duda el carácter público de la actividad. Si la gente no va a donar por creer que se está comerciando con la sangre, entonces sí que estamos poniendo en riesgo la provisión universal y la atención indiscriminada a las personas enfermas que la necesitan. 

Últimamente corre el rumor de que la donación se está privatizando, que se tarifica nuestra sangre y se vende, como si hubiera un mercado. Eso no es cierto. El sistema público realiza la gestión en monopolio y luego carga el coste de la recogida y su tratamiento al sector privado. Si la cediera gratuitamente estaríamos ante una subvención que, en un sistema integrado de salud, sería lo que en derecho comunitario recibe el nombre de subvención cruzada. Los cobros se realizan por bolsas, ajustando el reembolso al consumo exacto realizado por las empresas privadas. Esto no quiere decir que la sangre cueste un tanto el litro. La gestión cuesta un tanto la bolsa, como fruto de un cálculo milimétrico de coste asociado a la recogida y distribución. 

Es cierto que sobre la sangre existen los mismos riesgos que sobre cualquier otra actividad. Ese riesgo no se llama privatización sino externalización. El monopolio no garantiza la aparición de zonas oscuras en la contratación o concesión de la gestión por empresas privadas, es más, esta posibilidad puede afectar a la calidad de la atención sanitaria y el bienestar de los enfermos. En cualquier caso, nuestra comunicación política tiene que estar destinada a salvaguardar esta actividad dentro de unos parámetros de garantía pública. Para conseguirlo hay que trabajárselo. Un ejemplo: en el caso de Madrid, donde la externalización es casi enfermiza y tiene por objetivo depreciar los servicios públicos para luego concederlos al sector privado (según ha denunciado hasta la saciedad la Coordinadora Antiprivatización de Madrid) se ha concedido la gestión de las unidades móviles a terceros. Después de una desastrosa denuncia de "privatización", la estrategia se ha declinado por hacer un llamamiento a realizar las donaciones en exclusiva en los centros hospitalarios, para desplazar al sector privado de la tarea. Políticamente es más responsable que decir que nuestra sangre tiene precio y se vende a peso.

Hay que distinguir, para que nuestra crítica sea acertada, varios campos de análisis:
1. APUNTAR: Atacar a los organismos que realizan la gestión de la sangre y los tejidos es un error fatal. Hay que identificar y ejercer el control sobre el nivel político que decide cómo se gestiona el sistema público. En el caso de contratos y concesiones es necesario conocer a esos proveedores y poner atención a sus intereses, sus políticas de recursos humanos, y todo cuanto nos ayude, en su caso, a denunciar públicamente sus movimientos. La comunicación política en este ámbito no puede ser simple ni visceral, sino el resultado de un análisis impecable, que marque las señales de alarma con precisión, sin vaguedades. 
2. PRIORIZAR: El control ciudadano del sistema de gestión de la sangre y los órganos debe poner en valor, y por delante, la necesidad del carácter público, gratuito y altruista de la donación. La gestión pública debe asegurar la transaparencia. El núcleo de la actividad debe estar bajo manos públicas sin que sea posible la participación del sector privado. Para realizar una acción política responsable al respecto es necesario anteponer la necesidad de un sistema de calidad transparente y público en el que no medio otro interés que la distribución universal y gratuita sin discriminaciones.
3. VIGILAR: Empiezan a ser habituales en este ámbito los contratos con empresas privadas u organizaciones sin ánimo de lucro -lo que no significa que no haya intereses ocultos y trapos sucios de por medio-, que se encargan de un segmento de actividad concreto. Identificar esos segmentos de actividad es crucial si queremos dirigir la acción en la buena dirección. Constituye un elemento importante descubrir los ámbitos de concesión o contratación de partenariado. En el ámbito anglosajón se conoce a estos contratos como PPP (Partenariado Público-Privado) y en España se ha importado la figura bajo la denominación de "contrato de colaboración entre el sector público y el sector privado" (art. 11 LCSP). En teoría se desplaza el riesgo al privado adjudicatario del contrato, que ha realizado una determinada inversión. En la mayoría de los casos no sólo es falso que se desplace el riesgo porque apenas existe, pero además suele tratarse de contratos oscuros donde si finalmente no se recupera la inversión y no hay beneficio, los amigos vienen al rescate y lo sufragan con nuestros impuestos. Mi primera sorpresa cuando estuve en Québec fue ver que los movimientos sociales habían señalado esta fórmula de gestión como el mayor peligro para la economía pública. Aquí todavía no sabemos qué es. Pues hay que saber que la mayoría de los contratos con los amigos suelen tener esta forma. También se les conoce como contratos de leasing. 
En este punto, es importante señalar que esta actividad tiene muchos puntos de interés y todos ellos contribuyen a la salud del sistema. Aplicaciones informáticas, mecanismos de protección y seguridad (no en vano se consideran infraestructuras críticas), provisión de componentes, personal médico, adminstrativo, servicios de limpieza e higiene, ... Si hemos puesto en valor la actividad defenderemos las mejores técnicas de gestión para ella incluyendo las que requieran de control externo.
4. TERCEROS: La participación de terceros (sector privado, tercer sector) es una fuente de peligros, de aparición de corrupción, de corruptelas varias. No hay que dejar el control y la denuncia de los negocios sucios en manos de los empleados que están dentro, puesto que pone en peligro su seguridad, su empleo y su bienestar. Por otro lado hay que tener en cuenta que, en determinados casos, la participación de terceros es deseable y puede ser exigible, bien porque se necesita alguien ajeno que no falsee la información, bien porque pueden realizar esa función de vigilancia al sector público, que también genera sus propias perversiones. 

Cómo garantizar que la gestión de las transfuciones y los transplantes quede al abrigo de intereses espurios y de externalizaciones que pongan en peligro la calidad y la atención sanitaria? Pues bien, en una sociedad dinámica y bien formada el control se realizaría de forma ordinaria en una no-fórmula de movimiento social caótico pero acompasado por el conocimiento, la responsabilidad y unos objetivos claramente trazados de forma colectiva. No siendo este el caso y, vista nuestra poca destreza al comunicación política, mi opinión tiende hacia la sovietización del control, mediante consejos de supervisión en los que integrar a los profesionales de la salud, responsables administrativos de diferentes ámbitos territoriales, la ciudadanía (la organizada y la no organizada también) y, en menor medida, el sector privado, a través de un mecanismo ciego en el que todos los participantes tuvieran acceso a la información de gestión y pudieran denunciar, en su caso, la aparición de anomalías. Algo así:
"En un principio, María se alegró y no dudó ni un instante en llamar a su hermana para decirle que su empresa había sido designada para aprovisionar al centro de transfusiones de bolsas y tubos plásticos. CEFESOR estaba sobre la cuerda floja, la información no llegaba a los trabajadores, pero estaban en un punto crítico, al borde del despido; el contrato podía ser su salvación. Media hora más tarde empezaron a aparecer mensajes en el tablón de anuncios del Consejo de Salvaguarda de la Transfusión. Por la forma de escribir, la mayoría podían considerarse médicos, pero también administrativos y personal de todo tipo. La adjudicataria del contrato había tenido problemas relacionados con la calidad de los productos en otros países. Algunos mensajes detallaban cómo la empresa había querido rebajar costes disminuyendo la calidad de los productos para aumentar los beneficios y algunos países habían rescindido los contratos tras algunos episodios desagradables, forzados por la presión ciudadana, que había sido silenciada por la prensa, como de costumbre. Una lágrima descolgándose de la mejilla de María anunciaba el final: en dos días su hermana fue despedida. La calidad del sistema de transfusiones parecía estar a salvo, y ése era un motivo de satisfacción, pero... La presión ejercida por el Consejo con sus mil voces anónimas, finalmente tomó forma y los responsables de la gestión del sistema no tuvieron otro remedio que ceder y crear una empresa pública que elaboraría los materiales necesarios con el mejor material disponible. En tres semanas llamaron a la hermana de María y le propusieron incorporarse al departamento de I+D en el que se proyectaría el mantenimiento de la calidad". 
FIN

dimarts, 13 d’agost del 2013

dilluns, 1 d’abril del 2013

Respira, respira


Respira, respira

Al principio no le daba importancia y apenas le prestaba atención a ese mínimo porcentaje estadístico. El tema siempre salía en las conversaciones que mantenía con las otras personas que estaban en mi situación. Cada cual mostraba su lado más ignorante y su verdadera personalidad al hablar del tema: unos se asustaban o exageraban su respuesta para hacer el mejor semblante y parecer los mejores, los más devotos; otros no querían pensar en ello. Los había que se autocompadecían con ese “si tiene que pasar pasará”, la versión agnóstica de la atribución de cualquier cosa desconocida a una fuerza misterioso y, por desgracia, tan bondadosa como caprichosa; en ambos casos el encomendado al azar sólo hace que escurrir el bulo, pensaba yo.

Conforme la posibilidad se iba desvaneciendo mi cabeza le iba prestando más atención. Todo empezó una noche de verano. Estaba solo con él y tampoco era la primera vez. Me fui a dormir con último pensamiento: ¿qué pasaría si él dejara de respirar? La impotencia dio paso a la angustia y ésta trajo el llanto. Las especulaciones se apoderaron de mi, sin compasión, y me llevaron a un laberinto.

Media hora más tarde me rendí y me levanté, empecé a buscar información. SMSL: Síndrome de la Muerte Súbita del Lactante, multiplica por diez las muertes en accidente de tráfico. Este dato me dejó abatido, eran cifras que superaban la mayoría de los conflictos armados activos. Fui hacia la habitación y me acerqué a ver. Respiraba y su corazón latía. Volvía buscar más información. Se trata de un paro cardíaco que sorprende al niño. Se desconocen las causas, algunos estudios creen haber encontrado algunos indicios entre los cuales se hallan madres jóvenes, condiciones de calor y otros detalles que a priori pueden pasar desapercibidos a cualquier padre. Encontré advertencias útiles, por ejemplo, no debía confundirse con la muerte por ahogo, que podían producir las almohadas poco porosas.

No pude recoger toda la información que hubiera deseado y las tres horas siguientes que pasé en la cama las dediqué a trazar un plan para proveerme de soluciones. Cada diez o veinte minutos iba a observarle y todo parecía normal, en realidad cada uno de los viajes que hice debería haberme tranquilizado y, sin embargo, tenían el efecto contrario. El SMSL se ocultaba tras la normalidad, era un enemigo invisible. En ocasiones suspiraba y descuadraba todas mis sensaciones, ya no sabía si eso era bueno o malo, o qué debía pensar al respecto.

Día uno. Compré una almohada porosa, un sistema de captación de audio. Pude investigar algo sobre pulsómetros y encontré algunos comercios especializados que me dieron soluciones complementarias. Con todo aquel arsenal podía estar tranquilo de que si pasaba algo me enteraría, o eso creí al primer instante. Fue una estupidez, aquella primera impresión de que comprar artilugios era la solución fue tan vacua como presumir que la diversión se consigue con el equipamiento completo para practicar un deporte que nunca has practicado. Y yo jugaba fatal.

La cena fue un horror, cada minuto más hacia la hora de dormir era un suplicio. Ese “día uno” nunca terminó. Ese pensamiento se apoderaba de mi. El ser interior que se aloja en mi cuerpo se derramaba de forma incontrolada de pensar que aquello podía pasar. Sólo con pensarlo, mis ojos se salían de su órbita. Era inasumible no volver a verle riendo o enfadado, gateando o señalando objetos. No existía placer comparable con una sonrisa alegre ni infierno mayor que aquella ausencia.

El aparato de escucha molestaba a mi pareja y madre, que mantenía al resguardo de mi preocupación, de modo que lo instalé en el despacho, en el que pasé un buen rato leyendo artículos de prensa, y ensayos de los que me había provisto. Ningún tratado de medicina se me resistía, incluso sabiendo que la información complementaria que necesitaba para poder leer con claridad algunas revistas especializadas era infinita.

Los veinte minutos de tránsito entre visitas se fueron acortando y devinieron adicción. Cada noche se despertaba cuatro o cinco veces y luego se volvía a dormir. Les solía llamar “el respiro”, pues oírle llorar calmaba un poco mis ansias de saber que seguía vivo. Durante el invierno las mucosidades añadían un poco de ruido a la respiración, hasta el punto de que la limpieza de los orificios nasales dejó de ser una prioridad y los moquitos se convirtieron en “mis ayudantes”. Cada vez dormía menos; las horas de sueño eran inversamente proporcionales a mi tranquilidad, así que la fatiga física se convirtió en un mal menor.

Una noche no le oía, a pesar de estar a menos de un metro de él. Adoptó una posición hermética, volviendo inaccesibles corazón y cuello a la vez. Entonces, le moví un poco y se despertó, pero tanto mejor, un minuto de llanto suyo equivalía a veinte minutos menos de llanto para mí, atormentado como estaba por la mera idea de perderle en un descuido. Las primeras veces le despertaba sólo para poder mover su cuerpo y alcanzar alguna zona hábil para la escucha o el tacto, las siguientes fueron plenamente voluntarias. Gruñido para él, sonrisa para mí. Me conformaba con saber que estábamos a salvo. Volvía a pensarlo una y otra vez, si él desaparecía no me lo podría perdonar jamás.

Dos meses después, pasaba más horas en su habitación que en mi cama y acondicioné unos cojines en el suelo que, según alegué, hacían la función de facilitar el juego y evitar los golpes en la cabeza durante las horas de recreo. Estirado sobre ellos sólo tenía que alargar la mano hacia el cuerpo del pequeño y buscar su pectoral izquierdo en busca de esos minúsculos latidos de vida: era la distancia exacta entre la desesperación y el alivio. <>, sollozaba entre lágrimas de alegría y esperanza. Y a los pocos minutos, la tristeza anticipada de esa probable tragedia volvía a apoderarse de mi. Una posibilidad, una probabilidad, ya no había diferencia si no podía evitarla.

Los párpados se me caían mientras leía un informe académico sobre mi enemigo cuando percibí el cese de su respiración a través del aparato. El silencio fue bastante notorio porque aquella noche emitía un ronquido muy gracioso y que en mis oídos era gloria. Esta vez, el horror de la muerte me invadió por completo. La carrera hacia la habitación fue precipitada y por el camino golpeé una silla. Se despertó y al llegar me postré ante su cuna, llorando y suplicándole que no se fuera. Había imaginado que estaba padeciendo una apnea, el preludio de una pesadilla real, el signo inequívoco del peligro que nos acechaba, el incremento de la probabilidad. Estaba en lo cierto, ya no era una mera especulación, era un peligro certero. ¡No, joder, no! ¡Mierda, mierda! Hijo, ven, ven aquí, abrázame. El niño lloraba despavorido, contagiado de mi propio terror. No podría decir quién estaba más asustado de los dos. Treinta minutos después estaba agotado y se durmió sobre mi pecho. Mi felicidad era enorme, pero era temporal, la desgracia nos pisaba los talones.

Ella empezaba a sospechar algo raro; le oculté mis preocupaciones y sospechas, pero llegado un punto no pude más; además el episodio de aquella noche reclamaba alguna explicación. Le dije que de repente dejé de oír la respiración del niño y le pareció lo suficientemente grave. Al día siguiente fuimos a urgencias; allí nos informaron de que las apneas son frecuentes, que sucedían con normalidad en algunas personas, que en modo alguno podían considerarse un síntoma preocupante de un transtorno mayor pero, por supuesto, requerían vigilancia. En aquel momento no pudieron hacer un análisis de sueño por falta de recursos. Volvimos a casa con unos consejos preventivos hasta que pudiéramos hacer las pruebas. Debería estar relajado por las indicaciones del doctor, y sin embargo otra vez la fatalidad se apoderó de mis pensamientos.

Los signos del cansancio se hacían evidentes. Un último esfuerzo, tengo que ir a buscar un par de cosas para soliviantar la respiración que he maltrecho dejando de lado las limpiezas nasales. Bajo a la farmacia que hay enfrente de casa. Concentración: a la farmacia, a la farmacia. Gano la calle con la mirada puesta en la farmacia (la farmacia, la farmacia) y no dejo de pensar: "respira, respira". Cruzo. Sin mirar.

Fin.

[Final alternativo 1]

Los signos del cansancio se hacen evidentes. Un último esfuerzo, tengo que ir a buscar un par de cosas para soliviantar la respiración que había maltrecho dejando de lado las limpiezas nasales. Bajo a la farmacia que hay enfrente de casa. Concentración: a la farmacia, a la farmacia. Gano la calle con la mirada puesta en la farmacia (la farmacia, la farmacia) y no dejo de pensar: "respira, respira". Cruzo. Sin mirar.

Dicen que antes de morir la vida pasa ante tus ojos. No es eso lo que me sucedió. A la primera señal de que algún objeto estaba golpeando mi cuerpo a velocidades letales mi mente empezó a recordar estos últimos meses que había pasado obstinado en evitar la muerte de mi hijo y obsesionado en no ver que la mía estaba en juego. Esa luz blanca con forma de tunel que se acompaña de un bienestar físico incomparable esta vez se tiñó de una mezcla de rabia y tristeza y el poco tiempo que mi cerebro tardó en derramar todo su contenido en el asfalto lo pasaron mis ojos entretenidos en desechar la última gota salada de culpa.

[Final alternativo y/o complementario 2]

Por suerte, este esperpento de precipitación hacia el abismo apenas transcurre así y las inquietudes que nos asaltan en todo momento suelen concentrarse en un segundo de congoja que nos obliga a conocernos, a analizar el contexto en el que existimos y nos exige una resolución. Es un examen: nuestro intelecto pone a prueba nuestros instintos más escondidos, y así acontence en otras tantas ocasiones. Superación personal, rebasamiento de obstáculos, descubrimiento de peligros, aviso preventivo, obsesión inopinada o simple parada técnica para consultar el mapa; nunca sabemos en qué tablero lanzamos los dados, y debemos mover ficha sí o sí, porque en la vida estar quieto también es un movimiento. Elegir susto o muerte no siempre es un chiste, en la mayoría de casos son las cuestiones vitales con las que trazamos nuestro recorrido. Estad atentos, esa pregunta que os hace vuestro cerebro podría ser irrelevante o podría ser la divisoria entre el cielo y el infierno.

Pero recordad: la realidad siempre se empeña en superar a la ficción.

dimecres, 26 de desembre del 2012

La colla sanguinolenta

Al nadal, les reserves de sang baixen i cada dia es necessiten 1.000 litres de sang. Els dies 11 i 12 de gener es celebra la primera Marató de Donants 2.0. Ja podeu fer la vostra reserva per anar a donar sang o apropar-vos pel vostre compte als centres habilitats per a la donació de sang. A twitter @donarsang us informa dels punts mòbils i també ho podeu seguir a facebook. Aquest petit relat està dedicat a totes les persones que donen sang regularment, són els nostres heroïs reals, que salven vides i donen esperança als malats que puntual o regularment necessiten transfusions de sang.


La colla sanguinolenta

Dedicat als donants de sang, heroïs anònims que salven vides a diari.

Passaven 13 minuts de les sis de la tarda quan els telèfons del centre d'emergències van començar a sonar. Un error en el sistema de coordinació del trànsit ferroviari va provocar un accident múltiple. El primer informe dels bombers va ser desesperat: “l'emergència és màxima, tenim persones cremades de diferent consideració i lesions greus en extremitats, tòrax i crani, preparin l'hospital central per intervencions urgents”.

La notícia va caure com una gerra d'aigua freda en els operadors del centre de trucades, però la motivació fou més forta que la desgràcia i ràpidament van passar a l'acció. L'hospital va rebre l'ordre d'immediata i el protocol era ben clar: en cas d'accident múltiple amb lesions s'havia d'activar l'alarma sanguinolenta, tal i com se la coneixia entre la població. Un operador va activar l'enllumenat vermell de la ciutat.

Quan succeïa una calamitat, s'activaven uns punts de llum en totes les cantonades, aquell era el senyal per a La colla sanguinolenta, uns herois anònims dotats de sang universal, que constituïen un grup de donants especials, capaços d'omplir les reserves de sang en qüestió de minuts. Aquest fou, en uns principis, un grup autònom que es presentava a l'hospital quan succeïa una desgràcia i que, amb el pas del temps, s'havia consolidat i s'havia organitzat amb el Banc de Sang per tal de cobrir les reserves en casos extraordinaris, sobretot a l'hivern quan les reserves eren baixes. Aquesta era ja la tercera o la quarta generació.

Els sanguinolents, protegits amb els seus vestits vermells, especialment confeccionats per afavorir l'extracció de sang, van volar a velocitats de vertigen fins a l'hospital central; el rastre que deixaven per allà on passaven semblava dibuixar corrents sanguinis que recorrien tota la ciutat com si es tractés d'un sistema circulatori, tot imitant la capil·laritat de les artèries i les venes cap al bell mig del cor, que era l'hospital. En veure'ls passar, els veïns exclamaven joiosos: “davant d'una desgràcia, una gota de gràcia!”.

I així fou, en poc més de quinze minuts els sanguinolents ja estaven preparats per a la realització de transfusions immediates cos-a-cos, d'acord amb la tècnica dissenyada pels especialistes del Banc de Sang per a catàstrofes. L'accident havia deixat diversa gent ferida i molts dels afectats van necessitar transfusions de sang que van ser realitzades amb perfecta sincronia.

Com era habitual, en acabar la intervenció, metges i sanguinolents van celebrar l'èxit amb un bon àpat i una estona d'esbarjo, abans de tornar a casa per la recuperació. “Èxit absolut, la ciutat està ben cofoia de vosaltres, ja ho sabeu”, digué el Director de l'hospital. I tot volant, tornaren a les seves vides amb la plena satisfacció que ofereix poder salvar vides humanes. Aquest era el comiat temporal que donava per conclosa l'operació de la colla sanguinolenta.

La coordinadora del dispositiu els va obrir, amb l'acostumada rialla, la porta del conducte secret que els portaria a un carreró amagat des d´on podien marxar a casa sense fer gaire soroll. Però no, també com de costum, sortiren volant de l'hospital tot regirant els cabells a la directora de comunicació del Banc de Sang, segons abans que comencés la roda de premsa front als periodistes, els familiars dels afectats i els curiosos que esperaven veure els seus herois. Un reflex vermell havia sortit volant de l'hospital i es dispersava veloç pels carrers de la ciutat, fent bategar, un cop més, la impremta solidària de la colla sanguinolenta.

I recordeu, #NoHiHaExcuses ,  amb un cop no n'hi ha prou! Amb el Berto Romero ho entendreu millor ;)



Fotografia dels Ambaixadors 2.0 a l'acte institucional de presentació de la #MaratóDonants a l'Ajuntament de Barcelona


dimecres, 21 de novembre del 2012

El segrest del president [2R]


El segrest del president [2R]

En les nostres decisions, petites o grans, s'hi troba el nostre jo més autèntic: aquest és el nostre esperit, la nostra 'alma mater' i és així com dibuixem la nostra vida i el món que ens envolta.

Les colònies de la seva filla es van interrompre en tan sols quatre dies. Res no feia sospitar que una petita estància en una granja podia acabar d'aquella manera. Quan la Carme el va trucar per dir-li que la Tina era en un box protegit de l'hospital, a l'Ochoa se li va caure el món a sobre. Segons li van explicar les professores de la seva filla, tot plegat alguns nens van començar a fer febres molt elevades i no van dubtar a dur-los a l'hospital. Tornar a aquell hospital el desesperava; sa germana Carme hi treballava però encara no s'havia acostumat a veure'l com un indret més. Feia només dos anys que la mare de la Tina havia mort en un lent i dolorós procés cancerigen.

Quan hi va arribar, el torn de la Carme ja havia acabat però ella havia esperat pacientment a que arribés son germà:
  • Carinyo, no t'amoïnis, tot anirà bé -va dir la Carme mentre l'abraçava, tot desfent-se de la serietat pròpia d'una metgessa.
  • Què ha passat ara, tata, digues, què ha passat? -demanava com podia l'Ochoa entre llàgrimes.
  • Els meus col·legues creuen que es tracta d'aquest nou brot de grip... i jo també -avançava nerviosa la Carme.
  • Tan greu és perquè la tingueu tancada? -enraonava l'Ochoa mentre es mirava la Tina a través dels vidres.
  • No, un brot de grip no acostuma a ser greu, però en ser desconegut no es poden córrer riscs; és el protocol -s'explicava ella.

El doctor Ramet va interrompre la conversa per parlar amb la Carme, que li va presentar el seu germà. Aviat, el facultatiu va exposar la necessitat d'aplicar la vacunació obligatòria, que els acabava d'arribar. L'Ochoa, que no acabava d'entendre la situació, es va mostrar totalment contrari al criteri del doctor, que el va advertir: la mesura s'aplicaria de forma compulsiva per raons de salut pública, és a dir, no s'hi podia negar.

[R1] Tan bon punt es van retirar els metges van començar una breu discussió. La Carme no només era contrària a la vacunació compulsiva, sinó que temia que aquella vaccina fos sospitosa. Mai una vacunació s'havia produït en tant poc temps de marge i, en aquest cas s'havia d'analitzar prèviament. El doctor Ramet es va mostrar impassible, les autoritats havien declarat l'estat d'alarma mèdica i el govern els havia ordenat practicar vacunacions compulsives als afectats i, fins i tot, al personal mèdic. [/R1]

[R2] Tan bon punt es van retirar els metges van començar una breu discussió. Sense donar cap giravolt, la Carme va comminar el doctor Ramet a convocar el Comitè Interhospitalari d'Immunologia. Sol·licitava una anàlisi urgent de les vaccines i la inaplicació de la vacunació compulsiva fins obtenir els resultats. En Ramet s'estava posant nerviós, estava entre l'espasa i la paret, entre el jurament hipocràtic i les ordres del govern. [/R2]

A mitja tarda es va acabar l'hora de visita i l'Ochoa va haver de marxar a casa. En arribar va veure missatges al contestador, i va respondre la trucada d'en Marcelo. En Marcelo tenia una empresa de xòfers i el contractava eventualment; aquest cop l'Ochoa no en tenia cap gana, però necessitava els diners desesperadament. El Marcelo li va recordar “ponte el chaleco”. Ell l'odiava, el “chaleco”, que no era altra cosa que l'armilla que acompanyava un arma de foc que havien de portar obligatòria i il·legalment quan portaven autoritats com a passatge.

En aquesta ocasió, l'encàrrec era força especial. L'Ochoa el coneixia bé, el president del govern; en la seva joventut havia aturat un projecte de diari per al barri mentre era regidor amb una riallada per comiat, tot just al començament de la seva carrera política. Era un home fred, calculador i bel·ligerant, no tenia enemics en el seu bàndol i sempre sortia exitós dels processos electorals per la seva audàcia i la seva capacitat per ocultar les polèmiques tot enarborant els sentiments nacionalistes, la por o qualsevol altre recurs infantil. Només acceptava gent submisa per sota seu i quan algú el traïa podia acabar directament a la presó perquè utilitzava els seus propis plats bruts per endossar-los als enemics d'una forma creativament útil.

El president ja no se'n recordava d'ell, al matí van visitar dues empreses i ni tan sols el va mirar. La jornada va finalitzar fent una aturada al Club Majorette, un lloc ben particular. El president, els escortes i els xòfers no van estalviar en serveis sexuals, drogues i alcohol sense pagar ni un sol cèntim. No tenien cap vergonya i protegien la seva fama amenaçant tothom que podia haver vist alguna escena de la seva festa. L'Ochoa era asidu al club nocturn, que havia visitat amb freqüència però de dia; hi feia feines de manteniment sovint, com a una de les múltiples feines que feia per tirar endavant. Era just al costat de casa de la Carme i hi tenia un tracte familiar. Ell no hi va entrar, va aprofitar la visita per anar a casa de sa germana per trucar a l'hospital.

[R1] La Carme estava molt nerviosa, el Comitè de Medicina Interna va decretar la vacunació dels afectats pel brot de grip i no els havia pogut aturar. Lamentablement, la seva condició de familiar d'una afectada li restava credibilitat entre els seus col·legues. L'Ochoa no es va poder acomiadar, el nus a la gola se li feia massa gran. En penjar el telèfon el seu cunyat li va oferir consol. [/R1]

[R2] Nerviosa, la Carme va comunicar-li que estaven analitzant la vaccina amb cura, que no tothom ho veia clar, però que se'ls acabava el temps, ja que el mandat del govern era clar i contundent. Tot i així, també va pesar molt en els metges l'argument principal de la Carme: si obeïen les ordres del govern, ells també s'haurien de vacunar. [/R2]

L'Ochoa no s'ho va pensar, es va dirigir al bany, va agafar material d'infermeria i es va dirigir al Club Majorette amb el cotxe de la Carme. Va saludar les noies amb familiaritat i uns minuts després es va apropar al president. Li va xiuxiuejar a l'oïda que les noies li havien preparat una sorpresa; la cocaïna i l'alcohol van fer la resta, el va convèncer fàcilment. Se'l va endur al magatzem, li va envenar els ulls enmig d'explicacions sobre els plaers que l'esperaven i, amb rapidesa, li va administrar una dosi ben nodrida d'una substància sedant. Havia apropat el cotxe a la sortida del magatzem, així que en un tres i no res el va carregar al portaequipatges i va posar rumb a les muntanyes, no sense abans fer una petita aturada en un centre comercial on va comprar una càmera de vídeo.

Al cap de dues hores va arribar a un refugi de muntanya que quedava ben aïllat de la ciutat. Va carregar la càmera de vídeo i va aprendre'n el funcionament. Després la va amagar a la motxilla, ben preparada per activar-la sense gaire complicació. Unes hores després, el fàrmac ja s'havia consumint i el president es va desvetllar:
  • Què passa? On sóc? -va demanar el president.
  • T'he portat d'excursió, no em diràs que l'aire no és més pur -se'n reia l'Ochoa de la desorientació del president, com ell havia fet en el passat.
  • I tu qui ets, ximplet? -amb menyspreu, el primer home.
  • Em dic Ramon Ochoa, no deus recordar-me però fa 15 anys em vas tombar un projecte de diari per al barri -jugava a l'endevinalla l'Ochoa.
  • Què m'estàs dient, imbècil? Ja pots treure'm d'aquí, desgraciat! -es desesperava l'hostatge.
  • El que vostè digui, senyor president -se'n reia l'Ochoa, mentre treia l'arma de foc de l'armilla que portava sota l'americana- doncs, mira, ara mateix no em dóna la gana...
  • Eh, eh, eh, però què vols fer? Pensa-t'ho bé això que estàs fent, tens una arma a les mans -el president començava a moderar les seves paraules, la seva por es podia olorar a quinze kilòmetres a la rodona, però no hi havia ningú a la distància suficient per sentir-lo.
  • Mira, rata fastigosa -li deia encanonant-li la boca- ara aquí mano jo i t'hi estaràs fins que a mi em surti dels collons, això si em surt dels collons que surtis viu d'aquí.
  • Escolta, no et posis nerviós, podem parlar com a persones adultes, què vols? Diners? Una feina millor? Tinc tot el que pots necessitar, ja ho saps, sóc el president -amb una bala a vint centímetres del cervell el president es va mostrar dialogant i, en la mesura que podia, serè.
  • No crec que em puguis oferir res d'interessant, només cal veure't. Vull la meva filla, això vull -digué l'Ochoa, desorientant totalment el president.

[R1]
  • Com? La teva filla? -no entenia res el president.
  • Sí, la meva filla, ara mateix és a l'hospital, s'ha contagiat d'aquest nou brot de grip. Tot un misteri senyor meu, oi que sí? -sentencià l'Ochoa.
  • No en sé res d'això que em dius, ni conec la teva filla -el president es feia el sorni.
  • Et conec molt bé, sé que tens moltes respostes i tard o d'hora em diràs el per què de tot plegat -conclogué l'Ochoa mentre li pessigava la galta i es disposava a marxar.
  • A mi m'és ben igual tot això. Escull, o m'alliberes aviat o tindràs problemes, problemes dels greus. Em sembla que no has entès gaire bé a qui has segrestat -el president intentava fer valer la seva posició, però només estava posant una mica més nerviós el seu interlocutor. [/R1]

[R2]
  • Com? La teva filla? -el president no entenia res però s'interessava per la possibilitat que havia vist de negociar amb l'Ochoa.
  • Sí, la meva filla, ara mateix és a l'hospital, s'ha contagiat d'aquest nou brot de grip. Tot un misteri, senyor meu, oi que sí? -s'explicava l'Ochoa amb un misticisme només aparent que el president comprenia a la perfecció.
  • No en sé res d'això que em dius, ni conec la teva filla -el president havia entès perfectament la referència tàcita a la misteriosa aparició del brot i, en segon terme, a la vacunació compulsiva.
  • Mira, saps què, et deixo sol una estoneta perquè hi pensis, i quan torni et faré un examen aviam quina nota treus -conclogué l'Ochoa mentre li pessigava la galta i es disposava a marxar.
  • Si m'ho expliques potser et podré ajudar, saps que tinc poder suficient per fer-ho -li va deixar anar el president, amb una sobtada i pietosa tendresa que no tindria cap efecte en el seu interlocutor. [/R2]

L'Ochoa era una persona amable en termes generals tendre, bon pare, bon amant, bon amic i bon veí. Quan s'emprenyava o quan era víctima d'una injustícia, però, no tenia miraments, podia ser fred i cruel. En aquesta ocasió, volia marxar al poble més proper per trucar a l'hospital; volia saber com evolucionava la Tina, però també va aprofitar l'ocasió per fer passar més temps i neguitejar el president. El va lligar més fort del necessari, va apagar el llum i va marxar.

El segrestador va arribar al poble a Sant Llorenç de Vallpedrera sense cridar l'atenció. Ningú no s'hi va fixar quan va entrar al bar del poble i va demanar un entrepà. Tot semblava normal. Però les altes instàncies estaven molt nervioses. La misteriosa desaparició del president coincidia amb la crisi del brot de grip. A més el president havia estat, fins feia just dos mesos, el ministre de sanitat i se suposava que era l'home més preparat per resoldre aquella situació que no pas el nou ministre. A Sant Llorenç, però, ningú no en sabia res. La policia sabia qui n'era el responsable, però s'havia esfumat sense deixar rastre i no n'havia deixat transcendir cap detall del succés ni del sospitós.

Més relaxat en comprovar que encara era anònim, va sortir a la cabina a fer la trucada. Quan la Carme va rebre la trucada d'un tal Ricardo Chiti no va dubtar a agafar-la:
  • Sí, digui? -demanà la Carme amb la cara rebregada per la incògnita.
  • Sí, senyora Carme, sóc en Ricardo, voldria saber com està el meu fill -l'Ochoa sobrevalorava la policia i creia que haurien intervingut totes les línies de l'hospital, així que parlava en clau.
  • El seu fill? ... Ah, sí, el seu fill. Veurà, la seva dolència no remet, generalment la seva malaltia sempre es comporta així, només, bé, també ha de tenir en compte que aquestes afeccions es comporten diferent en unes persones que en unes altres i sempre hi ha factors com el pes i l'edat que poden influir. El seu fill és un nen sà, però la situació és complicada, els seus cuidadors no es posen d'acord en el tractament -amb aquestes paraules es referia la Carme a la situació de la Tina que continuava amb febrades; en realitat l'únic factor especial d'aquell brot de grip era el seu origen animal, fet pel qual el poble ja s'hi referia com la grip del conill. El fet que el president estigués segrestat afegia més dificultats, ja que aquell assumpte havia estat en les seves mans des de la detecció dels primers casos.
  • Bé, doncs trucaré més endavant, si hi ha cap més novetat no dubti a fer-m'ho saber -s'acomiadava amb aparent normalitat l'Ochoa.
  • Sí, així ho faré, però digui'm, on vol que el truqui? -desorientada la Carme.
  • No s'amoïni, jo la trucaré -s'acomiadava ell.

L'Ochoa havia tapat el telèfon amb un mocador, per no deixar traces de la seva veu, i tan bon punt el va retirar de l'aparell, el va haver d'utilitzar per eixugar-se els ulls. No van poder parlar relaxadament. La Carme li hagués dit “però què has fet, boig?” però no va gosar a dir-li res. Tenia una barreja de sensacions: ella no ho hagués fet, però tampoc no n'estava segura de censurar aquella acció.

El primer que va fer l'Ochoa quan va arribar al refugi va ser connectar la càmera, tot aprofitant que el president estava fent una petita becaina. La primera escena que la màquina va enregistrar fou la bufetada amb què l'Ochoa va despertar el segrestat. El gran home va estar una bona estona marejant la perdiu i no feia altra cosa que prometre a l'Ochoa el millors metges per la seva filla: “si m'alliberes, els facultatius més prominents cuidaran de la teva petita, fes-ho ara i oblidaré aquest tràngol, t'ho ben juro”.

El segrestador va començar l'interrogatori amb la vacunació compulsiva, realment era necessari tractant-se només d'un brot de grip? “Sí, és clar, per motius de salut pública, no podem deixar que una malaltia desconeguda s'escampi i es faci més forta”. Aquest gir vocacional no solament era del tot inversemblant, sinó que a més les paraules del president sonaven com un argument arquetípic. L'Ochoa li va demanar un esforç més i el president sabia que aquell no seria un interrogatori qualsevol, així que va fer un primer intent oferint 10.000 € a canvi de la seva llibertat i un tracte privilegiat per la seva filla. El métode del president era bastant simple: primer intentava ensarronar els seus interlocutor amb recursos emocionals, si no acceptaven aleshores intentava comprar-los i si no acceptaven...
  • Per qui m'has pres? ets patètic -resolgué l'Ochoa.
  • T'he fet una oferta que no pots rebutjar, de debò penses que t'oferiré més diners? -digué el president encetant (o almenys temptejant) una negociació.
  • Sempre he estat pobre, hi estic acostumat, aquesta és la meva millor carta, així que no et facis el despistat -enraonava amb seguretat l'Ochoa.
  • No em deixes gaires opcions, si no tens cap més proposta no sé com ho farem per arribar a un acord- lamentava el president la poca traça del segrestador en el camp de la negociació
  • Vull que retiris l'ordre de vacunació compulsiva, així de simple -l'Ochoa, de sobte, es posava seriós.
  • Això és impossible, és una ordre irrevocable del conjunt del govern, tenim les nostres responsabilitats amb la població -la negació del president va ser rotunda.
  • Responsabilitats amb la població, no em facis riure -se'n fotia el xòfer.
  • També les hem assumit amb la comunitat internacional, deu saber que aquesta grip és mundial, d'altres països també han adoptat la mateixa decisió -les excuses barates del president no acabaven de convèncer l'Ochoa.

Les evasives del president van acabar amb la paciència de l'Ochoa. Tot d'una l'Ochoa va tornar a agafar la pistola i la va apropar al seu convidat.

[R1] Ara l'Ochoa no es va deixar despistar i va anar al gra, volia saber d'on havia sortit la vaccina i què hi tenia a veure el govern: [/R1]

[R2] Amb una mostra ben natural de la ràbia que li recorria el cos, va deixar anar un simple “canta, merdós!”. El president, amb la pistola pressionant a la part lateral del crani es va veure indefens i es va començar a estovar en la negociació. La desesperació de l'Ochoa era evident, i entre pregunta i pregunta l'agafava pel coll, totalment alterat: [/R2]

  • Digues, com és possible que ja existeixi una vaccina si el brot s'acaba de detectar? -l'Ochoa començava a demanar explicacions de forma més incisiva.
  • Escolti, jo no sóc metge, d'això no en sé res -tornava a defugir el president.
  • És clar, el govern només es gasta milions i milions en vaccines sense fer cap pregunta -el pare estava cada cop més furiós.
  • Pregunti-ho als laboratoris -digué el president, cometent l'error més gran de la seva vida.
  • Quins laboratoris? -de sobte, l'Ochoa va detectar l'errada del president, tots dos sabien que el subconscient l'havia traït.
  • Els laboratoris que elaboren les vaccines -esclaria innocentment el president i a l'instant aprofundia animat per la pressió del canó clavat a la seva gola- els laboratoris RCT, un proveïdor de sanitat com qualsevol altre.
  • Sí, com qualsevol altre, clar -la veritat començava a despuntar i això va posar més nerviós l'Ochoa que en veure els resultats de la seva tortura, no va dubtar a baixar el canó cap a l'entrecuixa del president.
  • Estàs boig, estàs boig! -sol·licitava clemència el president amb la mirada- saps que no ho faràs.
  • Què té a veure el laboratori amb el brot de grip i la vaccina? -li deia l'Ochoa a quinze centímetres de distància.
  • Res! -cridava el president. L'Ochoa només va respondre amb un tret a terra, cremant lleugerament la cama de la seva víctima.
  • El proper tret ja saps on anirà -l'Ochoa assenyalava a la cuixa com si estigués gaudint amb allò.
  • Els laboratoris, els laboratoris ja havien estudiat la grip abans, fan vaccines per a animals però també han desenvolupat vaccines per a humans -el president creia que amb aquesta explicació n'hi hauria prou per calmar els ànims de l'Ochoa.
  • I una merda! -aquesta va ser la resposta de l'Ochoa, que va assestar un cop de puny al president- saps què, em sembla que et mataré diguis el que diguis, perquè sé que ets un mentider. Això no explica la rapidesa de la vaccina ni l'adopció de la vacunació compulsiva -aleshores la tortura es va intensificar.
  • Prou, prou! Si no vacunem la gent la vaccina no servirà per res -va començar a parlar el president.
  • I sense brot de grip no hi ha mercat per la vaccina, oi? -l'Ochoa havia donat en la diana, ho sabia per la cara del president, que contrastava amb el seu moviment de negació.
  • Eh? Eh? Parla d'una vegada! -el president ploriquejava totalment destrossat i l'Ochoa sabia que estava molt a prop d'una resposta convincent. El seu impuls va fer la resta i li va clavar un tret al peu.
  • D'acord, d'acord, parlaré però no em mati, si us plau -sanglotava el president-; és veritat, els laboratoris van escampar la grip per poder fer negoci.
  • Ah, si? I això com funciona, li expliques al president del govern en un dinar amb executius i t'hi autoritza o potser li promets un ascens a canvi que et deixi jugar amb la població? -l'Ochoa començava a pressionar el gallet amb el seu dit índex.

El president es va enfonsar i va confessar amb un moviment de cap, entre llàgrimes de cocodril. Allò quedaria allà, va pensar més tard. Només ho hauria de negar: a qui creurien, a un segrestador o a un president? L'únic preu que hauria de pagar era ordenar la suspensió de l'ordre de vacunació compulsiva, però tant era, les vacunes ja s'havien comprat, ningú no hi sortia perdent, o potser després podia tornar-la a imposar.

Quan es va fer de dia, l'Ochoa va tornar a lligar el president, aquest cop al llit, i va tornar al poble. El primer que va fer va ser anar a la botiga de fotografia i demanar dues còpies del vídeo que havia enregistrat amb la confessió del president. Tot seguit es va adreçar a la cabina de telèfon i va trucar a l'hospital. En Ricardo Chiti tornava a demanar per la doctora Ochoa.

[R1] Entre llàgrimes, la Carme li va explicar que el seu “fill” havia rebut el tractament, però tot i així no millorava, més aviat el contrari, i tot seguit li va demanar que tornés el més aviat possible, les coses s'estaven complicant: “el teu convidat hauria de tornar a casa seva, sinó tothom tindrà problemes”. La impotència que sentia l'Ochoa era infinita i ofegat entre llàgrimes va penjar el telèfon. El sentiment de culpabilitat va començar a recorre-li el cervell, no sabia ben bé per què, potser hauria d'haver estat més dur amb el president, potser hauria d'haver demanat un rescat, potser hauria d'haver actuat abans, potser... [/R1]

[R2] Entre llàgrimes, la Carme li va explicar que el seu “fill” no havia rebut encara el tractament, però la tensió augmentava i no sabia si podria sostenir gaire més temps aquella situació, i tot seguit li va demanar que tornés el més aviat possible, les coses s'estaven complicant: “el teu convidat hauria de tornar a casa seva, sinó tothom tindrà problemes”. Després d'una breu reflexió l'Ochoa va respondre a la petició de sa germana en un to seriós i decidit “has de fer-me un favor, digues que t'he trucat i t'he transmès el següent missatge: el president ha donat l'ordre de suspendre immediatament la vacunació compulsiva, i fins que aquesta suspensió no sigui efectiva no serà alliberat. T'estimo Carme” i va penjar el telèfon.[/R2]

L'Ochoa es va adreçar a la farmàcia i va demanar una dosi del sedant que havia administrat al president. La negativa tancada de la farmacèutica no va servir de res quan el seu client li va ensenyar l'armilla de cuir que duia sota l'americana i va veure l'arma de foc. Ell va insistir a pagar la dosi però no va ser necessari, la por havia intercedit en favor seu.

Va engegar el cotxe i va tornar al refugi. En arribar va veure la porta oberta, semblava que havia estat forçada i hi havia evidències que un animal havia entrat al refugi i havia atacat el president, que plorava com un nen. El segrestador el va haver d'amenaçar una altra vegada per saber què havia passat, en part nerviós per si es tractava del gos d'un pastor o un caçador que pogués delatar la seva posició. Però aquest no era el cas, el president havia rebut la visita d'un ós que li va fer “coses horribles”. “Però què vol dir coses horribles?” li demanà l'Ochoa. “Coses horribles, coses horribles!” era tanta la tragèdia que mostraven els crits del president que el xòfer va deixar de preguntar; en tot cas, el seu vestit estava tan esmicolat que no li calien gaires explicacions més. Li va administrar el sedant i el va carregar al cotxe.

A l'hospital tota semblava normal. No hi havia senyals de vigilància policial, però malgrat això, en Ricardo Chiti va trucar la doctora Ochoa des d'una cabina que hi havia a uns metres de l'entrada i li va comunicar que l'esperava al parking amb el seu cotxe.

[R1] “Germanet... la Tina... la Tina”. La Carme no sabia com dir-li que la Tina havia mort. La vaccina havia acabat d'accelerar el procés de la grip i abans que poguessin actuar la febrada se l'havia endut. Els dubtes de la Carme sobre la vaccina es van confirmar i per desgràcia ho havien comprovat amb la seva neboda. L'Ochoa no ho va poder pair, va sortir del cotxe, va obrir el portaequipatges i va assestar un tret mortal al president. La notícia l'havia deixat sense forces però la ràbia li havia permés cometre el magnicidi. Ja després no li quedava gaire energia per aixecar ell mateix l'arma fins al seu crani, però la Carme li va impedir i va llençar la pistola metres enllà. Es van fondre en una abraçada i van seguir així durant uns minuts, fins que va arribar la policia. [/R1]

[R2] “Germanet... la Tina... la Tina”. La Carme no sabia com dir-li que la Tina estava molt greu. L'Ochoa li va demanar que la traiés de l'hospital com fos. A canvi, li deixava el president, però amb la condició que li administrés a ell la vaccina i així podrien “testejar-la amb humans”, digué amb fredor l'Ochoa: “fins que no em portis la vaccina i la Tina no el deixaré anar”. La Carme va complir amb l'encàrrec i va passar un parell de dies donant explicacions a la policia. [/R2]

L'Ochoa va actuar ràpid per fugir del país abans que la policia no pogués seguir el seu rastre. Un cop a França es va refugiar a casa d'un amic seu, que regentava una casa rural i va seguir els esdeveniments, que van obrir els telenotícies de tot el món durant ben bé una setmana. Mentre fugia recordava que no havia recollit les còpies del vídeo del president, però ja era massa tard per tornar enrere.

[R1] El depenent de la botiga de fotografia l'esperava però el seu client no tornava. En un atac d'avorriment va decidir veure la gravació. No podia creure el que estava veient, es va afanyar a fer tantes còpies del vídeo com hi havia i les va distribuir a tots els seus coneguts. En un parell de dies tot el país havia vist la confessió del president. La simple existència del vídeo va precipitar els esdeveniments: dimissió del govern, protestes i investigacions judicials. [/R1]

[R2] El depenent de la botiga de fotografia l'esperava però el seu client no tornava. Va decidir consultar el propietari de la botiga, que li va ordenar esborrar les cintes i tornar-les a usar. La confessió del president mai es va arribar a conèixer i va seguir governant com si no hagués succeït res. Finalment, va imposar la vacunació obligatòria però per aquell moment els metges ja havien analitzat la vaccina i van desobeïr l'ordre del govern del president. La mort sobtada d'algunes persones a qui se l'havien administrat de forma consentida va posar sobre la pista a la fiscalia, que va detenir el president, els administradors de RMT i el doctor Ramet que, a més de ser descendent dels fundadors de la farmacèutica, era president del Comitè Interhospitalari d'Immunologia. [/R2]

[R3] El depenent de la botiga de fotografia l'esperava però el seu client no tornava. Va decidir consultar el propietari de la botiga, que li va ordenar esborrar les cintes i tornar-les a usar. Una apagada de llum havia aturat la neteja d'una de les cintes abans d'hora i la gravació posterior no va cobrir tot el contingut de la gravació posterior: una festa d'aniversari acabava amb la darrera frase del president. Quan va ser alertat, el depenent va visionar el contingut de la cinta i la va portar a la policia... la pitjor decisió de la seva vida. [/R3]

dimecres, 7 de novembre del 2012

El ministro tiene razón, es miserable

El ministro de Interior Fernández Díaz ha sido esta vez el vocero del Opus Dei, enunciando esa patética frase de 'el matrimonio es la unión entre un hombre y una mujer'. Es cierto, y es una muestra de su cinismo desmesurado. El matrimonio es una institución canónica y como tal es la secta católica la que la define. Su pervivencia en el sistema jurídico no es sino consecuencia directa de la preeminencia de la Iglesia a lo largo de la historia, que condicionó la formación y las características de los estados modernos. 

Como muchas otras instituciones jurídicas, y con la ayuda ora de los monarcas y la hierocracia blanda dominante durante el siglo XIX, el matrimonio pervivió como figura jurídica de la convivencia entre personas, pasando por encima de la salud física y psíquica de aquellos que no obedecieron a los dictados de una sociedad patriarcal. De este modo, el matrimonio, que durante la república romana era un trámite para marcar el punto a partir del cual se presumía la paternidad de los hijos futuros, pasaría a formar parte de una tradición jurídica que otorga derechos al cónyuge, tanto en materia sucesoria como en otros campos como la fiscalidad y los derechos prestacionales. 

En realidad, es el carácter acomplejado, dócil y sumiso de la izquierda la que ha mantenido el matrimonio como institución jurídica relevante a lo largo del siglo XX. Como institución canónica que es, el derecho civil del Estado no debería pensar su arquitectura teniendo en cuenta ese culto religioso. En contra, le ha ido sumando más y más efectos: las pensiones de viudedad, y muchos otros derechos de carácter económico que impregnan toda nuestra cultura cotidiana. 

Es ese carácter decisorio en cuestiones económicas el aspecto más relevante del matrimonio canónico (con efectos civiles) y la pervivencia del matrimonio aunque sea en una versión laica, civil. El Estado, en vez de plantearse sistemas de asistencia y prestación de servicios con independencia de la situación canónico-familiar, ha ido poniendo parches a la situación tomando el matrimonio como excusa, como punto de conexión del Derecho y de los derechos. Las parejas de hecho y, más tarde, el matrimonio homosexual son trocitos de goma que se han puesto a un sistema jurídico comandado por la inercia y la sumisión a una historia manchada de sangre derramada por la Iglesia Católica en su paranoica lucha contra la libertad y el pecado (que considera indisociables) y su obsesiva persecución de todo el que se aparta.

Recuerdo todavía la estupefacción que recorría mi piel cuando en el primer curso de Derecho el Profesor Carles J. Maluquer nos explicaba que la diferencia más notable entre el matrimonio y la pareja de hecho era el tipo impositivo en materia sucesoria, que en la pareja de hecho se asimilaba a la de personas extrañas (no familiares), es decir, no intervenía porque no era el modelo de unión favorito del Estado. Manda ovarios.

Así que ahí lo tenéis, al ministro haciéndose eco de una charlatanería propia del manual de bullshitting más cutre y patético, invocando la definición religiosa de 'matrimonio' para, indirectamente, decir que los homosexuales no tienen derecho a casarse y disfrutar de los beneficios-parche que el Estado (que por si no lo recordáis, todavía es suyo, como la calle) otorga a las personas de bien que se casan como Dios manda, con una persona del sexo contrario. 

Es miserable, sí, literalmente. Míserable no es mísero, es quien busca la generación de miseria. Es lo que intenta el ministro, el Opus Dei y todos los enfermos que poblan las instituciones de los estados 'desarrollados', llevar a la miseria a los homosexuales y la gente que quiere disfrutar de los mismos derechos que él con independencia de sus inclinaciones afectivas (afectivas, porque el sexo no es sino una de las expresiones del afecto, del amor). Al Partido Popular le gustaría arrebatarle a las personas LGBT el derecho a disfrutar de una pensión de viudedad, los derechos sucesorios y los beneficios sociales que lleva aparejado el matrimonio. Y pensadlo bien, el matrimonio no lo van a tocar y despojar de todo su poder de control de la vida social. Si iniciaran la reestructuración del ordenamiento jurídico para hacer del matrimonio algo irrelevante perderían su capacidad de control sobre la vida de las personas. No lo permitiremos. 

El Constitucional me inspira menos confianza que un zorro hambriento en un gallinero, pero por esta vez nos va a permitir dedicarle al Partido Popular un sonado 

QUE SE JODAN!

Bueno, en realidad, eso es lo que hacen en privado, pero ya me entendéis, lo decimos en sentido figurado...
Solo les falta decir eso de Mi Tesoro...